Santiago Vilanova i Tané

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaSantiago Vilanova i Tané
Santiago Vilanova 2.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement9 gener 1947 Modifica el valor a Wikidata (74 anys)
Olot (la Garrotxa) Modifica el valor a Wikidata
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg Diputat al Parlament de Catalunya
17 novembre 2020 – 21 desembre 2020 (dissolució parlamentària)
← Eduard Pujol i Bonell
Circumscripció electoral: Barcelona

Dades personals
FormacióUniversitat Autònoma de Barcelona . llicenciatura en Ciències de la Informació Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPeriodista, escriptor, consultor ambiental, polític i ambientalista Modifica el valor a Wikidata
PartitEls Verds - Alternativa Verda Modifica el valor a Wikidata
Membre de

Santiago Vilanova i Tané (Olot, 9 de gener de 1947) és un periodista, escriptor i consultor ambiental català. Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, Membre del Col·legi de Periodistes de Catalunya, ex membre del Consell Municipal de Medi Ambient i Sostenibilitat de l'Ajuntament de Barcelona; membre de la International Federation of Environmental Journalists, de la Association des Journalistes-Écrivains pour la Nature et l'Écologie i d'ECOROPA. Director de Gea-Consultors Ambientals, president de l'associació Una Sola Terra i fundador del partit ecologista Els Verds-Alternativa Verda (1983).[cal citació]

És col·laborador del diari El Punt Avui i ex promotor del Canal per Internet Only One EarthTV i redactor d'El Correo Catalán (1973-1976). Ha estat director del Diario de Barcelona (1983-84), Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme 1983, de les revistes Userda (1977-81), Actual (1982).[cal citació]

Ha escrit El combat ecologista a Catalunya, entre d'altres autors (Edicions 62, 1979), II Premi Xarxa; El síndrome nuclear, el accidente de Harrisburg y el riesgo nuclear en España (Editorial Bruguera 1980); L'econacionalisme amb pròleg de Joan Oliver (Editorial Blume, 1981); Catalunya sota el perill de l'urani, entre d'altres autors (Edicions 62, 1981); Chernobil: el fin del mito nuclear (1988); L'onada ecològica. El repte ambiental català a l'Europa de l'Acta Única (Edicions 62, 1991), XVI Premi Xarxa;Empresaris verds per a un planeta blau amb pròleg d'Eduard Punset, (Blume, 1994); Fukushima, el declive nuclear (Editorial Icaria, 2012) i les novel·les Acció Paral·lela (La Magrana, 1984); El secret d'Hiva Oa (Laertes, 1998); L'Ull blau de Sibèria (Cossetània, 2013), XXV Premi de narrativa Sebastià Juan Arbó; L'ànima del volcà (Editorial Base, 2015) [1] i Salvem els nostres volcans, crònica periodística i ecologista de la defensa de la zona volcànica de la Garrotxa amb pròleg del president Carles Puigdemont (Curbet Edicions, 2017).

És autor junt amb Pilar Sentís del documental "Portugal Año Uno" sobre la "Revolució dels clavells", fílmat en 16 m/m i de "El combat antinuclear", dipositats a la Filmoteca de Catalunya junt amb filmacions de les principals mobilitzacions ecologistes, feministes i antinuclears dels anys 70 i 80.[cal citació]

Ha fet diverses exposicions pictòriques a Olot (2008), a Sant Feliu de Guíxols (2008), a la Fundació Valvi de Girona (2008) junt amb el pintor Joan Abelló (1922-2008), a Palafrugell (2010) i una antològica de la seva obra "Art i ecologia. Paisatges volcànics i paradisos oceànics" al Museu de la Garrotxa del 3 de setembre al 20 de novembre del 2016.[cal citació]

Va ser candidat per Girona de la coalició Nacionalistes d'Esquerra a les primeres eleccions al Parlament l'any 1980; candidat d'Alternativa Verde a les eleccions generals espanyoles de 1986; candidat per la Confederación de Los Verdes a les eleccions al Parlament Europeu de 1987 i candidat a la presidència de la Generalitat per Alternativa Verda (Moviment Ecologista de Catalunya) a les autonòmiques de 1988, sense obtenir mai representació en cap de les llistes en què es presentà.[cal citació]

El 2007 es va presentar a les eleccions municipals a Sant Feliu de Guíxols amb Els Verds-Alternativa Verda, amb el suport de la CUP. La seva candidatura va quedar última, amb un 1,31% dels vots.[2]

El 2011 es va presentar a les primàries per escollir el candidat a l'alcaldia de Barcelona de Solidaritat Catalana per la Independència, coalició en la qual estava integrada Els Verds-Alternativa Verda.[3] Va ser superat per Santiago Espot, havent obtingut el 35,8% dels vots.[4]

El 2017 va anar a les llistes de Junts per Catalunya per Barcelona a les Eleccions al Parlament de Catalunya.[5] Va obtenir l'escó de diputat el novembre de 2020 després de la renúncia d'Eduard Pujol en ser acusat d'assetjament sexual.[6]

És ponent de la secció d´Ecologia de l'Ateneu Barcelonès.[7]

Referències[modifica]

  1. «Santiago Vilanova». web. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS). [Consulta: 17 febrer 2016].
  2. «Resultados elecciones municipales Sant Feliu de Guíxols 2007» (en espanyol). [Consulta: 3 novembre 2020].
  3. «Ecodiari: El verd Santiago Vilanova vol ser alcaldable per SI». www.naciodigital.cat. [Consulta: 12 febrer 2018].
  4. «Santiago Espot, proclamat candidat a Barcelona de SI a les eleccions municipals». Ara.cat.
  5. «Junts per Catalunya, la llista del PDECat que liderarà Puigdemont» (en catalan). VilaWeb, 13-11-2017.
  6. «L'ecologista olotí Santiago Vilanova, nou diputat de JxCat al Parlament de Catalunya» (en català). Nació Digital, 03-11-2020. [Consulta: 3 novembre 2020].
  7. «Secció d'Ecologia de l'Ateneu Barcelonès» (en català). Ateneu Barcelonès. [Consulta: 3 novembre 2020].