Satiricó

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de llibreSatiricó
(la) Satyricon
Satyricon tailhade rochegrosse I.jpg
Tipus obra literària
Fitxa tècnica
Autor Petroni
Llengua Llatí
Publicació Imperi romà, Finals del segle I d.C.
Data segle I dC
Editorial Various Tradueix
Detalls de l'obra
Gènere Novel·la
Personatges
Obra derivada Satyricon i Satyricon Tradueix
Més informació
ISBN 978-2-251-01138-7
OCLC 11542249
Modifica les dades a Wikidata

El Satiricó (o Satyricon o Satyrica) és una obra clàssica de ficció, amb una barreja de prosa i poesia, escrita en llatí a finals del segle I dC. Se li atribueix l'autoria a Petroni, ja que en la tradició manuscrita identifica l'autor com un tal Titus Petronius. Com en el cas de l'Ase daurat d'Apuleu, els estudiosos clàssics sovint la descriuen com una "novel·la romana"", sense que impliqui necessàriament una continuïtat amb la forma literària moderna.[1]

La part del text que ha sobreviscut narra les desventures del narrador, Encolpius, i el seu amant, un jove ben plantat de setze anys anomenat Giton. Al llarg de la novel·la, Encolpius té dificultats per mantenir el seu amat fidel a ell, ja que constantment es veu atret per altres. L'amic Encolpius, Asciltus (que sembla que prèviament havia mantingut una relació amb Encolpius) és un altre personatge important. És un rar exemple d'una novel·la romana, l'únic exemple que ha sobreviscut juntament amb (sent molt diferents en estil i trama) les Metamorfosis o Ase daurat, escrit per Luci Apuleu. També és summament important com a prova per a reconstruir la vida quotidiana de les classes més baixes durant el principi de l'Imperi romà.

Resum i ordenació[modifica]

Resum[modifica]

La història del Satiricó, concretament de la versió actualment en circulació, es pot estructurar, segons els estudiosos francesos Hubert Zehnacker i Jean-Claude Fredouille. [2]

Les «primeres aventures» (capítols I a XXVI) revelen una acció que transcorre en primer lloc en una ciutat costanera de la regió de la Campània antiga, potser Pozzuoli. Després d'haver escoltat l'orador Agamenó discórrer sobre l'eloqüència i l'educació, el narrador, Encolpi, queda confós i arriba a un bordell fins trobar-se en una infame caupona on troba a Ascilte, amb el qual es bat per la propietat en exclusiva del jove Gitó. Encolpi i Ascilte, que van robar un abric, tracten de revendre'l al mercat. Veuen a les mans d'un comerciant una vella túnica que havien perdut anteriorment i en el revestiment de la qual hi havien amagat les seves monedes d'or. Tracten d'intercanviar l'abric per la túnica, sense adonar-se que al poc temps, interrompen l'esclau de la sacerdotessa de Príap [2] en l'execució d'un sacrifici. De tornada a casa, on Gitó els espera per al sopar, Psique, criada de la sacerdotessa de Príap Cuartila, ha acudit per acusar-los d'haver pertorbat el sacrifici que la seva mestressa oferia a Príap, ofenent així al déu. Cuartila es presenta en aquest moment i demana compensació. Els mana fuetejar, fent-los jurar que callaran els misteris del déu que van presenciar en el temple. A continuació, obliga a l'adolescent Gitó a desflorar davant els seus ulls a una nena de set anys anomenada Paníquide, sobre una catifa arran de terra col·locada per la seva donzella. [3] El trio d'amics aconsegueix escapar, després del que una esclava d'Agamenó els recorda que estan convidats a sopar a casa de Trimalció.

Comença llavors el Sopar de Trimalció ( Cena Trimalcionis, Capítols XVII a LXXVII): el trio protagonista es troba després de l'invitació a casa del llibert sirià Trimalció, que posseeix un sumptuós habitatge, descrit amb detall pel narrador. El sopar és igualment referit amb minuciositat, tant els diferents i exòtics plats com els propòsits del seu amfitrió i la resta de convidats. Divertiments de tota classe aviven la nit: balls, acròbates i narracions de tota mena se segueixen unes a les altres. Quan el marbrista Habinnas fa la seva entrada, tots els assistents estan ja ebris. Després de l'arribada dels esclaus, Trimalció fa lectura del seu testament i descriu el seu monument funerari. Llavors, tots els convidats van als banys, on Trimalció explica la història de la seva vida anterior com esclau fins que es va emancipar. Ascilte aprofita la somnolència de Encolpi per sodomitzar a Gitó, i aconsegueix convèncer-lo perquè marxi amb ell. En donar-se compte de la desaparició de Gitó, Encolpi abandona al seu torn la casa de Trimalció. [4]

La tercera secció relata l' «infidelitat i volta de Gitó» (capítols LXXIX a XCIX): Gitó va de la companyia de Ascilte, el que provoca la desesperació d'Encolpi. Aquest es reuneix llavors en una galeria de quadres ( pinacotheca) amb el poeta de baixa estofa Eumolpo. Parlen d'alguns quadres els significat se li escapa. El poeta li fa discursos obsolets i pessimistes, després del que recita per a ell un poema sobre la conquesta de Troia. Encolpi es topa de nou amb Gitó i juntament amb Eumolpo, s'embarquen en el primer navili que surt amb destinació. [4]

En la quarta part del text, «la navegació» (seccions C a CXXV), els tres amics s'assabenten que el vaixell pertany a Licas, antic amo de Encolpi i Gitó. L'esposa del capità, Trifena, s'apropia de Gitó, fent-lo amant seu. Gitó vol a hores d'ara emascularse, i mentre Licas, capità del vaixell, discorre sobre les falses creences del món i la doctrina d'Epicur, tracten llavors d'escapar, però són capturats de nou. Després d'una baralla general, tots es reconcilien. Escolten la faula de La Matrona d'Efes narrada per Licas. Però aviat esclata una tempesta i el vaixell s'enfonsa. Els tres amics naufraguen fins a una platja prop de la ciutat de Crotona. Aprenen que els captors de testaments són fora de control. Interessats per aquest manera senzilla de fer una mica de diners, decideixen aprofundir més en el tema. Eumolpo declama després un poema sobre la guerra civil romana. [5]

L'última part narra les aventures d'Encolpi i Circe. Per guanyar-se la vida a Crotona, Encolpi es prostitueix. Es reuneix amb una dona membre d'una família de patricis i veïna de Crotona, Circe (capítols CXXVI a CXLI): les seves trobades amoroses són descrits en detall, així com la insuficiència sexual soferta per Encolpi i els corresponents retrets de Circe. Creient ser víctima d'un encanteri de Príap, Encolpi demana consell a Proselena, sacerdotessa d'aquest déu. Ella el colpeja amb la seva escombra després de recitar una lletania però l'encanteri no es trenca. Encolpi decideix després buscar tractament a Enotea, també sacerdotessa de Príap. Aquesta última l'introdueix en l'anus un fascinum de cuir recobert d'oli i pebre i tot seguit, sacseja el seu sexe amb un grapat d'ortigues verdes. Encolpi veu el seu sexe de nou vigoritzat.[6]

Fragments, molt desarticulats, segueixen a aquestes aventures i de nou tornen a l'episodi sobre els captors de testaments a Crotone. Es desconeix com acaba la novel·la. [6]

Ordenació[modifica]

El Satiricó és un «agregat de fragments dispersos o ideats per adaptar-se a la traducció manuscrita».[7] Segons Louis de Langle, el text del qual disposem consta de tres parts: la primera i l'última relaten les aventures d'Encolpi i els seus amics, la segona, que és «un aperitiu» en certa manera, descriu un banquet que ofereix el llibert Trimalció.[8] No obstant això, com observa Pierre Grimal, el text publicat avui sota el nom Satiricó «no és tota l'obra, sinó un recull de fragments, transmesos per diferents manuscrits i disposats d'acord amb criteris de versemblança orientats a reconstruir, d'alguna manera, la resta de la novel·la ja extreure una trama». El fragment més extensible és la festa a casa de Trimalció (o Trimalchion), que n'hi ha prou per si sol per a considerar l'autoritat de Petroni com a autor. [9]

El relat transcorre en primer lloc a Campània, en una ciutat no especificada prop de Nàpols, Pompeia o potser Oplontis, fins i tot Herculà i, finalment, a Crotone. [10]

Referències[modifica]

  1. Harrison, S. J.. «Twentieth-Century Scholarship on the Roman Novel». A: S. J. Harrison (ed.). Oxford Readings in the Roman Novel (en anglès). Oxford: Oxford University Press, 1999, p. xi-xxxix. ISBN 0-19-872173-0 [Consulta: 30 desembre 2006]. 
  2. 2,0 2,1 [[#Zehnacker,2005|]], p. 248
  3. [[#Quignard, 1994|]], p. 150
  4. 4,0 4,1 [[#Quignard, 1994|]], p. 151
  5. [[#Quignard, 1994|]], p. 152
  6. 6,0 6,1 [[#Quignard, 1994|]], p. 153
  7. [[#Lanni, 2005|]], p. 208
  8. [[#Langle, 1923|]], p. 9
  9. [[#Montherlant/Grimal, 1969|]], Notícia en el Satiricó
  10. [[#Quignard, 1994|]], p. 148-149

Bibliografia[modifica]

  • G.L. Schmeling - J.H. Stuckey, A Bibliography of Petronius, Leiden 1977 (= Mnemosyne Supplements 39).
  • G. Vannini, Petronius 1975-2005: bilancio critico e nuove proposte, Göttingen 2007 (= Lustrum 49).

Publicacions[modifica]

Sobre Satyricó[modifica]

  • Gaston Boissier «Un Roman de mœurs sous Néron : le Satiricon de Pétrone». Revue des Deux Mondes, 6, 1874, pàg. 320-348.
  • Louis Callebat «Structures narratives et modes de représentation dans le Satyricon de Pétrone». Revue des Études Latines, 52, 1974, pàg. 283-284.
  • André Daviault «Est-il encore possible de remettre en question la datation néronienne du Satyricon de Pétrone ?». Phoenix. Classical Association of Canada, 55, 3/4, 2001, pàg. 327-342.
  • Michel Dubuisson «Aventure et aventuriers dans le Satiricon de Pétrone». Les Cahiers des paralittératures, 5, 1993.
  • Jean-Christian Dumont «Le décor de Trimalcion». Antiquité T., 102, 2, 1990, pàg. 959-981. DOI: 10.3406/mefr.1990.1696.
  • Julia Fisher «Métaphore et interdit dans le discours érotique de Pétrone». Cahiers des Études Anciennes, 5, 1976, pàg. 5-15.
  • Johana Grimaud «Les jeunes gens dans le Satyricon». Camenulae, 4, février 2010.
  • René Martin «Quelques remarques concernant la date du Satiricon». Revue des Etudes latines, LIII, 1975, pàg. 182-224.
  • René Martin «Qui a (peut-être) écrit le Satyricon ?». Revue des Etudes latines, 78, 2001, pàg. 139-163.
  • Maryline Parca «Deux récits milésiens chez Pétrone (Satyricon, 85-87 et 111-112)». Revue belge de philologie et d'histoire, 59, 1981, pàg. 91-106. DOI: 10.3406/rbph.1981.3317 [Consulta: 23 juin 2011].
  • Stéphane Ratti, « Le monde du Satyricon et la maison de Pline le Jeune », Anabases, 13 | 2011, 79-94 (lire en ligne).
  • François Ripoll «Le Bellum Ciuile de Pétrone : une épopée flavienne ?». Revue des Etudes anciennes, 104, 2002, pàg. 163-184.
  • Maurice Sartre «Mais qui a vraiment écrit le Satyricon ?». Hors-série de la revue l'Histoire, 264, novembre-décembre 2002.
  • Paul-Marie Veyne «Le « Je » dans le Satyricon». Revue des Etudes latines, 42, 1964, pàg. 301-324.
  • Danielle Van Mal-Maeder «Les beaux principes». Ancient Narrative. Université de Lausanne, Groupe strasbourgeois des études latines (GSEL), 10, 2010.
  • Dominique Lanni «Censure, autocensure et art d'écrire: de l'antiquité à nos jours». Falta indicar la publicació. Éditions Complexe, 2005, pàg. 205-216.
  • René Martin «Aere perennius (Hommage à Hubert Zehnacker)». Falta indicar la publicació. Presses de la Sorbonne, 2006, pàg. 603-610.
  • Antonio Gonzalès «La fin du statut servile ? Affranchissement, libération, abolition. Hommage à Jacques Annequin». Falta indicar la publicació. Presses Universitaires de Franche-Comté et Institut des sciences et techniques de l'Antiquité, 2008.
  • Jocelyne Le Ber «Analele Universitatii Stefan cel Mare». Falta indicar la publicació. Editura Universitatii din Suceava, 14, enero 2008, pàg. 153-159. ISSN: 1584-2886.

Context històric i literari[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Satiricó Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Satyricon (text en llatí).
  • Satyricon (traducció a l'anglès).
  • The Widow of Ephesus (Satyricon 110.6-113.4): A Grammatical Commentary by John Porter, University of Saskatchewan, with frames [1] and without frames [2].
  • Text en PDF.