Sinestèsia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La sinestèsia és un recurs literari que consisteix a barrejar trets de diversos sentits del cos per crear un efecte més gràfic. Per exemple, la molt usada expressió "plorar amargament" és una sinestèsia, ja que barreja un fet que es percep amb la vista (plorar) amb un gust.

És un recurs usat sobretot en poesia i en les descripcions, era un dels favorits del modernisme, per la bellesa que aporta. Sovint la sinèstia és un tipus de metàfora. Es basa en associacions cognitives, ja que determinades dades sensorials activen d'altres que no tindrien a veure en un principi amb el sentit triat.

En neurofisiologia, sinestèsia (del grec συν- [syn-], “junt”, i αἰσθησία [aisthesía], “sensació”) és l’assimilació conjunta o interferència de diversos tipus de sensacions de diferents sentits en un mateix acte perceptiu. Un sinestèsic (o sinestètic, o sinèsteta) pot, per exemple, escoltar colors, veure sons i percebre sensacions gustatives en tocar un objecte amb una textura determinada. No és una qüestió d’associació mental, sinó que el sinestèsic experimenta realment la sensació de sentir-lo. La sinestèsia és un efecte comú d’algunes drogues psicodèliques, com l’LSD, la mescalina o els fongs psilocibs.

Els sinestèsics perceben amb freqüència correspondències entre tons de color, tons de so e intensitats dels sabors de forma involuntària: per exemple, tocar una superfície més suau els hi pot fer sentir un sabor dolç. Aquestes experiències no són associacions simples sinó percepcions, i la depressió tendeix a augmentar la seva força. Un altre exemple, associar el groc al número 7. Alguns veuen colors quan escolten música, uns altres poden sentir el sabor de les paraules, d’altres perceben la A de color roig, la S groga i la Z negra.

Investigadors de la Universitat de Califòrnia sostenen que els seus descobriments donen suport a la idea de que la sinestèsia es deu a una activació creuada de àrees adjacents del cervell que processen diferents informacions sensorials. Aquest creuament podria explicar-se per un error en la connexió dels nervis entre les diferents àrees quan el cervell es desenvolupa a l’interior de l’úter matern.

La sinestèsia pot ocórrer fins i tot quan un dels sentits està danyat. Per exemple, una persona que pot veure colors quan escolta paraules pot continuar percebent aquests colors encara que perdi la visió durant la seva vida. Aquest fenomen rep també el nom de “colors marcians”, terme que es va originar arrel del cas d’un sinestèsic que va nàixer parcialment daltònic però afirmava veure colors “alienígenes” que no era capaç de veure en el sentit habitual del terme i que realment percebia degut a la seva sinestèsia.

La primera descripció d’aquest fenomen la realitzà el doctor G.T.L. Sachs en 1812. És més freqüent entre els autistes. Alguns tipus d’epilèpsia provoquen també percepcions sinestèsiques

Figura retòrica[modifica | modifica el codi]

La sinestèsia és una figura retòrica que, a més de la mescla de sensacions auditives, visuals, gustatives, olfactives i tàctils, associa elements procedents dels sentits físics amb sensacions internes (sentiments). Se la vincula amb la enàl·lage i amb la metàfora, raó per la qual a voltes rep el nom de metàfora sinestèsica.

Hi ha precedents de l’ús d’aquest trop ja en la literatura clàssica, com per exemple Virgili. A Espanya ja va ser utilitzada pels escriptors barrocs, però van ser els poetes francesos de finals del segle XIX qui la posaren de moda a la lírica, especialment en el corrent denominat simbolisme, que a Espanya aparegué dins l’anomenat modernisme literari. Així, per exemple, el poeta simbolista francès Arthur Rimbaud va crear un sonet dedicat a les vocals, adjudicant a cada una d’elles un color distintiu, i els poetes modernistes com Rubén Darío podien parlar de sonoro marfil o de dulces azules (gust + vista). En aquest cas, es tracta d’una sinestèsia de primer grau, ja que son impressions de dos sentits corporals diferents; si s’associa la impressió d’un sentit del cos no a una altra impressió d’un sentit diferent, sinó a una emoció, un objecte o una idea, es tracta ja d’una sinestèsia degradada o indirecta, també anomenada sinestèsia de segon grau, com per exemple, agra malenconia. Altres exemples:

  • Hi ha un ferrer a la plaça, i sent de nou aquella olor rasposa i hidratada que fan els unglots dels cavalls.
  • El temps giraria verd o roig, com endogalada angoixa. (Joan Perucho)
  • De l'aigua sentia la música dolça ( la musica la sentiríem amb l'oïda i, si era dolça, amb el gust)

La sinestèsia i l'art[modifica | modifica el codi]

Al voltant de la relació entre aquest fenomen neurològic i la creació artística, al gener de 2014 s'estrena un documental amb el títol Sinestesia: arte, dolor y sexo, que indaga en la relació de les emocions en les persones amb sinestèsia. El documental és dirigit per Paula Cánovas i Alberto Sancho, i va ser realitzat en col·laboració amb el Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València, la Facultat de Psicologia de la Universitat de Granada i la Universitat de València. Participen experts en l'àmbit, com ara María José de Córdoba, Emilio Gómez, Raúl Espert o Marisol Salanova, i aporta la seua visió Neil Harbisson, artista contemporani i activista ciborg britànic i irlandés.

Alguns autors han assenyalat una relació estreta entre la sinestèsia i la capacitat artística, donada la tendència a trobar més sinestèsics en el món de l'art, o al fet que els sinestèsics tinguin tendències artístiques. No obstant això, no s'han realitzat estudis científics per poder afirmar això de forma rigorosa. Certs investigadors proposen una teoria per a l'explicació de la major incidència de la sinestèsia entre els artistes, al·ludint a les connexions extra que explicarien el propi fenomen de la sinestèsia. Si aquestes persones tenen connexions entre àrees del cervell que no estan presents (o ho estan però no són operatives) a la resta de les persones, és lògic pensar que també podrien tenir connexions entre altres àrees cerebrals implicades en el processament d'altres estímuls, i que aquestes connexions els facilitarien l'associació d'idees, conceptes o qualsevol altre tipus d'informació que no es relacionarien en persones normals. Així, ells arribarien a resultats més originals que la resta de les persones. Això explicaria en principi la major capacitat creativa entre els sinestèsics. Tanmateix, cal ser molt cauts en aquest sentit, perquè totes les dades que hi ha un major nombre de sinestèsics entre els artistes es podrien deure a un efecte de mostreig.

Tot i això, no podem obviar la important influència d’aquest fenomen en la història de l’art, tant com a condició de molts artistes de renom com a eina d’expressió creativa derivada el fenomen en si mateix. Personatges com Charles Baudelaire, Nikolai Rimsky-Korsakov, Vladimir Nabokov, Marcel Proust, Alexander Scriabin, Olivier Messiaen y David Hockney, entre d’altres, posseïen aquesta facultat.

Sinestèsia en la música[modifica | modifica el codi]

Resulta particular el cas del compositor rus Alexander Skriabin, l’habilitat sinestèsica del qual va influir decisivament en la seva obra. La seva principal virtut va ser associar tonalitats amb colors determinats. El seu sistema de colors, a diferència de la majoria de les experiències sinestèsiques, s’ordena segons el cercle de quintes, basat en el sistema que Isaac Newton descriu al seu llibre Opticks. És destacable que Skriabin, segons els seus estudis teòrics, no reconeixia diferències entre una tonalitat major i una altra menor amb el mateix nom. Molts dels treballs de Skriabin en aquesta matèria estan influenciats per doctrines teosòfiques.

En la seva autobiografia RecordsSergei Rakhmàninov inclogué una conversa que havia tingut amb Skriabin i Rimski-Kórsakov (qui també posseïa la condició) sobre l’habilitat sinestèsica de Skriabin. Rakhmaninov es va sorprendre quan es va adonar que els dos associaven de forma molt similar notes i colors. Rakhmaninov es va mostrar escèptic, assenyalant que Skriabin associava el mi bemoll amb el color púrpura, mentre que Rimski-Kórsakov ho feia amb el blau. No obstant, Rimski-Kórsakov li va fer notar que un passatge de l’òpera de Rakhmaninov El miserable Cavaller sostenia la seva associació: l'escena en què el vell baró obre un bagul amb un tresor ple d’or i joies brillant estava composta en re, és a dir, en groc or. Skriabin escrigué a Rachmaninov dient-li que "la seva intuïció ha seguit inconscientment les lleis que la seva raó ha negat".

Altres compositors han deixat també constància de percepcions sinestèsiques. Mozart, per exemple, va afirmar que percebia la tonalitat de Fa en color groc.

Jean Sibelius també era sinestèsic: tot el que veia li produïa una impressió corresponent a la seva oïda, cada impressió del so era transferida i fixada com a color en la retina del seu ull i d'allà a la seva memòria. I això ell ho pensava com una cosa natural, però els que no tenen aquesta facultat li deien boig o extravagant. Per aquesta raó, només va parlar d'això en la més estricta confidencialitat i sota la promesa de silenci. “Si no, es burlen de mi!''

La sinestèsia i la neurobiologia[modifica | modifica el codi]

Ja a la fi del segle XIX, Galton advertí que la sinestèsia era més comú entre membres d'una família, és a dir, que en les famílies en què hi havia un sinestèsic era probable que hi hagués més que en les famílies sense aquesta característica. Això fou investigat més a fons i sorgiren teories que suggerien que la sinestèsia està lligada a un gen dominant situat en el cromosoma X, que és transmès per la línia materna; s'estimà que la proporció de dones que tenen sinestèsia és sis vegades més gran que la d'homes i un terç dels sinestèsics tenen algun familiar que també ho és. Aquesta creença va sorgir perquè al principi es va assumir que la sinestèsia es donava més entre les dones i perquè en aquell moment no es coneixia cap cas d'home sinestèsic que la hagués heretat del seu pare. Un nou estudi, en el qual es van dur a terme anàlisis genètiques a diverses famílies, va mostrar que diverses regions relacionades amb la sinestèsia corresponen als cromosomes 2,5, 6 i 12. El procés pel qual la sinestèsia és heretada sembla ser més complex del que s'havia assumit.

Els estudis realitzats en bessons monozigòtics amb diferents tipus de sinestèsia, van concloure que hi ha altres factors implicats en el desenvolupament de la sinestèsia, a més dels genètics. Els neuròlegs opinen que el món dels nounats és molt diferent del dels adults. Alguns investigadors van una mica més lluny afirmant que el nadó només posseeix un sentit, argumentant que tots som sinestèsics en néixer, però només alguns mantenen la sinestèsia al llarg de la vida. Molts investigadors, com Daphne Maurer, de la Universidad de Macmaster (Canadá), demostren que tots els nadons de menys de quatre mesos de edat presenten un cervell sinestèsic o fusió dels sentits. Això és degut al fet que a eixa edat el cervell encara no ha realitzat la especialització de les distintes àrees davant estímuls sensorials. Les connexions sinàptiques entre les àrees romanen unides. D’aquesta forma els nadons responen de manera similar a estímuls de diferents classes (so d’una nota musical, un llum brillant). En l'actualitat va augmentant el nombre de laboratoris que es dediquen a l'estudi de la sinestèsia i s'han proposat diferents teories per explicar el fenomen.

El neuròleg americà Richard Cytowic, pioner en l'estudi científic del fenomen en la dècada dels vuitanta, va proposar que la sinestèsia estava causada per una activació anormal de zones límbiques del cervell. Aquestes zones es troben a l'interior del cervell, per sota del còrtex cerebral, i s'han relacionat amb les emocions i els comportaments de caràcter motivacional i emocional. És una zona del cervell que està present tant en humans com en espècies inferiors, tot i que en nosaltres ha sofert un gran canvi evolutiu. Segons els estudis de Cytowic, quan un sinestèsic està experimentant formes evocades a assaborir diferents dissolucions salades o dolces, l'activitat cerebral registrada en zones de l'escorça, la regió més evolucionada del cervell, disminueix notablement. Això va acompanyat d'un augment considerable de l'activitat cerebral de zones límbiques. Aquest patró d'activació cerebral va portar a Cytowic a proposar una teoria que postula el sistema límbic com a estructura cerebral subjacent al fenomen sinestèsic. L'hipocamp, part d'aquest sistema, és una zona on convergeix la informació de caràcter sensorial procedent dels diferents sentits i es realitza una avaluació multisensorial d'ella. Segons ell, aquest procés ocorre en totes les persones encara que només els sinestèsics ho viuen de forma conscient i poden informar-ne.

Un altre punt de vista és el defensat pel doctor Ramachandran, que defensa l'activació creuada de zones adjacents del cervell que processen la informació relacionada amb l'aspecte físic dels números i les lletres i amb les que relacionen la informació relativa al color. Les dues funcions es sustenten en zones del gir fusiforme, situat a la zona posterior-ventral del còrtex cerebral. Aquesta activació pot ser degut al fet que els sinestèsics tenen un excedent de connexions i, per això, les zones adjacents es comuniquen més que en les persones normals, o que connexions existents en totes les persones estan actives en ells mentre que a la majoria no. Aquesta segona opció explicaria el fet que la sinestèsia pugui ser induïda per drogues de tipus al·lucinogen com el LSD. En el procés de desenvolupament es produeix una “poda neuronal" a causa del profús creixement de connexions sinàptiques, en la que cada connexió sinàptica es va especialitzant davant estímuls de diversa índole. En el cervell d’una persona sinestèsica la poda sinàptica es menor o bé no es produeix; els sinestèsics potser mantenen intactes els enllaços sensorials davant tasques sensorials implicades, donant lloc a aquest tipus d’activació simultània davant els diferents estímuls sensorials, i que explica que la sinestèsia duri tota la vida.

Investigació científica[modifica | modifica el codi]

Com a fenomen subjectiu, i a vista de la comunitat científica, és necessària una explicació científica i objectiva de la sinestèsia. L’estabilitat d’associacions sinestèsiques es manté tot i que sigui avaluada després de lapses prolongats de fins a un any.

Això ha servit com a suport per a la investigació empírica. La major qüestió pel que fa a l’estudi de la sinestèsia és si aquest fet es deu a una associació primerenca entre estímuls o és una associació genuïnament sensorial. Els dissenys inicials es recolzaven en modificacions de la tasca Stroop i consistien en presentar a un sinestèsic grafema-color una cartolina amb un caràcter imprès en tinta de color congruent o incongruent amb el fotisme (sensació sensorial secundària associada). Els estímuls consistien en un quadre de color o un número que eren presentats en ordre aleatori a la pantalla d’un ordinador. La tasca del subjecte consistia en nombrar el color de la tinta el més ràpid possible; el temps de reacció del subjecte va ser enregistrat.

Com era d’esperar, el subjecte sinestèsic trigà significativament més en respondre als assajos incongruents (797 ms, 2,8% d’errors) respecte dels congruents (525 ms, 1,4% d’errors) i de la línia base (545 ms, 0,0% d’errors).

Aquests estudis estan basats en l’automaticitat que representen els sinestèsics al davant de la presentació d’un estímul. El problema principal amb el què es troben els investigadors en aquest àmbit és el de comprovar que els sinestèsics no parlen d’associacions imaginades als colors, sabors o notes musicals sinó què realment experimenten eixe fenomen.

En altre experiment, Ramachandran i Hubbard treballaren amb matrius de grafemes que contenien una figura geomètrica (rectangle, triangle, paral·lelepípede o quadrat) formada per agrupació de caràcters idèntics, mesclats amb d’altres grafemes.

La tasca consistia en discernir la figura oculta dins de la matriu de números. Els controls van encertar en un 59,4% dels casos. Mentrestant, els sinestèsics van distingir la figura geomètrica correctament en un 81,25% dels assajos. L’explicació més parsimoniosa és que en els sinestèsics els fotismes induïts pels grafemes porten a un efecte de segregació sensorial (pop-out) de la forma que componen. Un resultat paregut s’obtindria amb controls exposats a matrius amb caràcters en color real. Els experiments duts a terme demostren que les percepcions dels sinestèsics no es deuen a un efecte de la memòria o un excessiu llenguatge metafòric sinó a un genuí efecte sensorial. El sinestèsic segrega la percepció dels diferents números degut a la seva associació amb diferents colors.

Diagnòstic de la sinestèsia[modifica | modifica el codi]

Tot i l’heterogeneïtat fenomenològica s’han pogut definir els criteris diagnòstics de la sinestèsia que la distingeixen d’aquells fenòmens similars produïts per altre tipus de condicions psicològiques com al·lucinacions o estats de consciència alterats. Seguint a Richard Cytowic, la percepció sinestèsica és:

  • Involuntària i automàtica: hi ha una incapacitat per part del sinestèsic de controlar l’activació de certa sensació associada: no poden suprimir l'experiència sinestèsica. No obstant això, és important assenyalar que el grau de concentració en aquestes percepcions farà que aquestes es experimentin de forma més o menys vívida.
  • Caràcter perceptiu: quan els sinestèsics descriuen la seva experiència, sovint parlen d’un color projectat sobre el caràcter escrit (sinestèsics grafema-color) o de formes visuals en “una pantalla” situada a certa distància davant de la cara (sinestèsic auditiu-visual). Els investigadors Vilayanur Ramachandran i Edward Hubbard, de la Universitat de Califòrnia a San Diego, han demostrat en un estudi de recerca visual que, en sinestèsics que perceben grafemes amb colors particulars, aquests colors són percebuts i processats de la mateixa manera que si estiguessin, de fet, presents en el paper o pantalla de l'ordinador on es presenten els estímuls.
  • Genèrica: quan una paraula dóna lloc a una percepció de color, aquesta és simple, es tracta d'un color o un petit conjunt d'ells, no d'una percepció elaborada. De la mateixa manera, quan un sinestèsic, per exemple, experimenta formes en provar diferents sabors, aquestes formes són molt generals, com línies o espirals o textures suaus o rugoses.
  • Idiosincràtiques: tot i que els colors que un sinestèsic percep per un conjunt de lletres i números roman constant amb el temps, el seu conjunt de colors és totalment diferent al d'un altre sinestèsic que també veu colors per lletres i números.
  • Estable en el temps: Quan es pregunta a una persona amb sinestèsia sobre els colors que veu en un conjunt d'estímuls, la resposta que s'obté és estable a través del temps donen les mateixes respostes encara que passi molt temps entre una avaluació i la següent; no obstant això, si a persones que no experimenten sinestèsia se'ls demana una associació de color per a un nombre de lletres determinat, fins i tot dues setmanes després d'haver-ho donat, no són capaços de recordar els colors assignats a cada estímul. Aquest és un tret que la distingeix de les associacions de memòria. Abans que aquest tema comencés a estudiar científicament, es solien menysprear les informacions proporcionades pels sinestèsics sobre la base que els seus informes no estaven indicant fenòmens reals sinó meres associacions apreses al llarg de la vida. Així, alguns deien que simplement havien après a llegir i escriure utilitzant un mètode en el qual s'associava un color a cada lletra. La constància en els colors percebuts per les persones sinestèsiques és sorprenent, ja que de 100 paraules, lletres o números que se'ls presentin, responen seleccionant el mateix matís d'una paleta de colors per a més de 90 d'elles. És més, aquelles que no responen amb el mateix color, l'escollit sol ser un del mateix grup (per exemple, un blau més clar o més fosc).
  • Memorables i emotives: les persones sinestèsiques solen recordar la percepció secundària o sinestèsica de forma més vívida que la primària (aquella que provoca la sensació sinestèsica). Així, hi ha casos en què no recorden un número de telèfon o el nom d'una persona, però saben que el nombre començava per blau, o que el nom era verd; a més, els sinestèsics informen sobre emocions plaent que acompanyen a l'experiència sensorial, semblants a la “sensació eureka”.

Descripció clínica[modifica | modifica el codi]

Pel que fa a la incidència del fenomen, no s'han realitzat estudis específics sobre la incidència de la sinestèsia en la població general, pel que les dades existents deriven dels estudis realitzats en conjunts particulars de sinestèsics. Com a conseqüència d'això, els índexs d'incidència varien considerablement d'estudi a estudi. Alguns investigadors parlen d'una proporció d'una entre vint persones, mentre que altres ofereixen valors que van des de 1: 200 a 1:20 000; una causa de la diferència en aquestes estadístiques és que els sinestèsics no solen reconèixer que la majoria de la gent no té eixa capacitat. El tipus de sinestèsia en el qual les persones veuen colors quan escolten o llegeixen lletres i números és el més freqüent, fins 1% de persones. Noves investigacions mostren que la sinestèsia ocorre molt més freqüentment del que es pensava.

Es realitzen investigacions amb persones en gran part del món i s’ha descobert que també posseeixen excel·lent memòria i poder de recordar fets, encara que les capacitats extraordinàries no són una condició comú a tots els sinestèsics.

Hi ha diferents tipus de sinestèsia, encara que el més comú, i per això el més estudiat, és aquell en el qual les lletres, paraules o números evoquen colors (grafema-color). Sean Day, professor de la Universitat de Miami i sinestèsic, ha documentat una gran quantitat de casos de sinestèsia en què els sentits implicats són molt diferents. Així, el més comú és veure colors evocats per lletres. En segon lloc hi ha les persones que perceben colors quan s'enfronten a unitats de temps. També és freqüent el cas de veure colors en les paraules parlades, els sons, en general, o les notes musicals. En menor mesura es donen casos de persones que veuen colors per a diferents sabors, sabors o percepcions tàctils per a diferents sons, sabors per percepcions tàctils, i un llarg etcètera. Fins al moment s'han documentat casos de gairebé totes les diferents combinacions possibles entre els diferents sentits.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sinestèsia Modifica l'enllaç a Wikidata