Sonata per a violí núm. 4 (Beethoven)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióSonata per a violí núm. 4
Forma musicalsonata per a violí Modifica el valor a Wikidata
TonalitatLa menor Modifica el valor a Wikidata
CompositorLudwig van Beethoven Modifica el valor a Wikidata
Creació1800 Modifica el valor a Wikidata
Data de publicació1801 Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióOpus Modifica el valor a Wikidata 23 Modifica el valor a Wikidata
Instrumentaciópiano i violí Modifica el valor a Wikidata
IMSLP: Violin_Sonata_No.4,_Op.23_(Beethoven,_Ludwig_van) Allmusic: mc0002365163 Modifica el valor a Wikidata

La Sonata per a violí núm. 4, op. 23, en la menor, és una obra de Ludwig van Beethoven composta el 1801, i publicada l'octubre del mateix any. Està dedicada al comte Moritz von Fries,[1] i la va compondre un any després de la primera simfonia, i estava destinada originalment per a ser publicada amb la Sonata per a violí núm. 5.[2] A diferència de les tres primeres sonates, la Sonata per a violí núm. 4 va rebre una bona acollida per part de la crítica.

Les sonates op. 23-24[modifica]

Beethoven volia que es publiqués la Sonata per a violí núm. 4 com una obra que servís de contrast amb la Sonata núm. 5, la Sonata Primavera i, de fet, les dues obres van aparèixer juntes com a op. 23 el 1801. L'any següent, en una nova edició, les parts de violí de les dues sonates van ser impreses per error en diferents formats i una de mida més gran que l'altra; per salvar l'edició i estalviar els costos d'un regravat, es van publicar les sonates amb números d'opus consecutius i la Sonata Primavera passà a ser l'op. 24.[2]

Si la Sonata Primavera és brillant i de vegades amb tocs d'humor, la núm. 4 en la menor és relativament ascètica. En els moviments externs, el piano sovint queda reduït a un complement i, en els tres moviments, tot i existir moments intensos, acaben en un final en pianissimo.[2] D'altra banda, la Sonata Primavera va ser la primera obra en la que trenca amb el format de la sonata clàssica de tres moviments i s'estructura en quatre.[3]

Anàlisi musical[modifica]

L'obra té una estructura en 3 moviments:

  1. Presto
  2. Andante scherzoso, più allegretto (en la major)
  3. Allegro molto

Una interpretació habitual dura uns 17 minuts.

El primer moviment, Presto, roman gairebé sempre en la tonalitat principal, la menor, a excepció de vuit compassos en el desenvolupament que està en fa major. Comença amb un tema seriós, ombrívol, que contrasta amb una petita melodia ascendent. Tots dos subjectes són propulsats per un ritme similar a una tarantel·la, molt present al llarg del moviment. De fet, en última instància, arrenca el segon tema com un camí ja cap del desenvolupament. En la recapitulació tot apareix condensat de manera dràstica.[2]

El segon moviment, Andante scherzoso, più allegretto, és una combinació d'un scherzo i un moviment lent. El tema inicial, molt simètric, porta a una delicada variació fugada sobre ell mateix. El segon tema l'inicia el piano i després passa al violí. Beethoven sotmet tot aquest material a un desenvolupament mesurat, i no cau en un activitat efervescent que marcaria els seus scherzi posteriors. Al final, sembla suggerir un nou fugat però en comptes d'això, ofereix una concisa exposició dels temes del moviment.[2]

El tercer moviment, Allegro molto, és un rondó que és teixit a partir d'un tema agitat en mode menor que pràcticament no canvia en les seves diverses reaparicions. En la primera secció de contrast del rondó, en la major, Beethoven fa servir un recurs que també apareix a la Sonata Primavera amb un diàleg poc sincronitzat entre el piano i el violí. La segona i tercera secció de contrast, també en mode major, són més sòbries tot i que aviat són interrompudes pel motiu del tema inicial.[2]

Referències[modifica]

Enllaços externs[modifica]