Sonata per a violí núm. 7 (Beethoven)

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióSonata per a violí núm. 7
Forma musical sonata
Tonalitat Do menor
Instrumentació piano i violí
Més informació
Allmusic mc0002449518
Modifica dades a Wikidata

La Sonata per a violí núm. 7, en do menor, és la segona de les tres Sonates per a violí op. 30 de Ludwig van Beethoven. Va ser composta entre 1801 i 1802. Està dedicada al tsar Alexandre I de Rússia. L'autògraf de la sonata es va presentar en una col·lecció creada per H.C. Bodmer a Zuric, i que fou descobert cap a la meitat del segle XX.[1] Beethoven va compondre aquesta sonata o menys al mateix temps en què va escriure el seu "Testament de Heiligenstadt", una carta no enviada en la que detallant el seu estat d'angoixa. Se l'ha denominat "Heroica".[2] Les tres sonates, la Núm. 6 la major, la Núm. 7 en do menor i la Núm. 8 sol major, van ser publicades el 1803 per Bureau des Arts et d'Industrie a Viena.

Context personal i dedicatòria[modifica]

Beethoven va compondre les Sonates per a violí op. 30, en els anys 1801 i 1802, completant la major part del treball entre març i maig de 1802, després d'instal·lar-se a Heiligenstadt en un intent de millorar els seus problemes d'audició. Són obres creades durant un moment traumàtic en la vida de Beethoven, ja que es va veure obligat a admetre que estava perdent l'oïda. L'octubre de 1802, només quatre mesos després de completar aquestes sonates Beethoven va escriure el que s'anomena Testament de Heiligenstadt, una carta que sembla que no va arribar a enviar i en la qual intenta fer saber als seus germans –i, de fet, a tothom– que s'estava tornant sord. En ella també dóna a conèixer el fet que havia considerat seriosament el suïcidi.[3] La seva sordesa s'estava aguditzant en el moment del seu major èxit.[2]

Potser a causa d'aquest patiment psicològic, Beethoven va compondre intensament i va acabar la seva Segona Simfonia, les Bagatel·les op. 33, les Sonates per a piano op. 31 (núms. 16, 17 i 18) i les Sonates per a violí op. 30, tot això durant la primavera, estiu i tardor de 1802.[3] Aquesta sonata en do menor és Beethoven en estat pur, amb un estat inicial depressiu que se supera a poc a poc a través de la lluita, de la rebel·lió contra el seu destí.[2]

La dedicatòria de les tres Sonates op. 30, al tsar Alexandre I de Rússia sembla que no va tenir una compensació econòmica; hi ha alguna dada que apunta un possible regal d'un anell de diamants però no és fiable. Però Alexandre, més tard, va ser un dels deu abonats a la Missa Solemnis. És possible que Beethoven rebés una suma de diners per aquestes sonates el 1814, després que fes la presentació a l'esposa del tsar de la Polonesa op. 89.[4]

Anàlisi musical[modifica]

Consta de 4 moviments:

  1. Allegro con brio (en do menor)
  2. Adagio cantabile (en la bemoll major)
  3. Scherzo: Allegro (en do major)
  4. Finale: Allegro; Presto (en do menor)

El primer moviment, Allegro con brio, es construeix sobre un tema inicial que és alhora mòrbid, dramàtic i desafiant. El contrast arriba a través d'un fragment similar a una marxa, més lleuger però encara en mode menor. Tot això deriva en un desenvolupament en pianissimo bàsicament del primer tema. Aquest tema, en la seva forma original, dóna lloc a una llarga coda que sembla modular a do major abans de concloure finalment en do menor.[2] És el primer exemple en el que Beethoven no repeteix l'exposició.[5] La secció de desenvolupament conté un tema que no es troba en l'exposició, un fet que també trobem en alguna composició anterior com la Sonata per a violí núm. 4. La pràctica d'incloure nou material a la secció central d'un moviment de sonata de forma ternària no és una innovació Beethoven; hi ha exemples en músics anteriors i en Mozart[6]

El segon moviment va ser esbossat originalment en sol major.[7] La melodia principal conté una ornamentació elaborada. Més endavant retorna el tema en la seva forma original en el violí, mentre que el piano fa un acompanyament inquietant. Però, en general, mai s'altera el caràcter tranquil, melòdic del material bàsic.[2]

El breu Scherzo, en do major, presenta ritmes animats, juganers però aspres, en una activitat intensa per als dos instruments. La secció de trio és un petit cànon per al violí i la mà esquerra del piano.[2]

El moviment final, Allegro, pren la forma de rondó-sonata. El tema principal, recurrent, és poc melòdic; és com una seqüència harmònica. Els episodis contrastants són més seriosos i melòdics, i tenen una naturalesa generalment positiu a excepció d'un moment dramàtic a mitjan camí. La coda furiosa posa en dubte el caràcter optimista dels moviments interns, com si volgués acabar la sonata aixecant el puny.[2]

L'obra dura aproximadament uns 26 minuts.

Referències[modifica]

  1. Aber, Adolf «Beethoven's Autographs». Musical Times. The Musical Times, Vol. 97, No. 1359, 97, 1359, maig 1956, pàg. 249–251. DOI: 10.2307/936460. JSTOR: 936460.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 [http://www.allmusic.com/work/sonata-for-violin-piano-no-7-in-c-minor-eroica-op-30-2-mc0002449518 ]
  3. 3,0 3,1 [http://www.allmusic.com/work/sonata-for-violin-piano-no-6-in-a-major-op-30-1-mc0002448521 ]
  4. [http://www.allmusic.com/work/sonata-for-violin-piano-no-8-in-g-major-op-30-3-mc0002408143 ]
  5. Basil Lam, 'Beethoven String Quartets' (1979 edition, BBC publications; p.47)
  6. Churgin, Bathia «Beethoven and the New Development-Theme in Sonata-Form Movements». The Journal of Musicology. Imperial Printing Company [St Joseph, Michigan], 16, 3, Summer 1998, pàg. 327–9. DOI: 10.1525/jm.1998.16.3.03a00030. JSTOR: 763994.
  7. Sundram, Jason. «Notes on Violin Sonata no. 7, opus 30 no. 2, 1802». [Consulta: 23 juliol 2007].

Enllaços externs[modifica]