Sonata per a violí núm. 2 (Beethoven)

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióSonata per a violí núm. 2
Forma musical sonata
Tonalitat La major
Instrumentació piano i violí
Modifica dades a Wikidata

Sonata per a violí núm. 2, en la major, és la segona de les tres Sonates per a violí op. 12 de Ludwig van Beethoven. Estudis recents suggereixen que les tres sonates daten de 1797–1798 i es van publicar com un conjunt el 1799 per Artaria & Co. a Viena. Beethoven va dedicar l'obra a Antonio Salieri, des de 1788 mestre de capella a la cort de Viena, amb qui va fer estudis de composició dramàtica i vocal, possiblement cap a finals de 1798.[1]

Les tres Sonates per a violí op. 12[modifica | modifica el codi]

En general, les sonates de Beethoven es diferencien dels models de Haydn i Mozart en l'augment de la importància de la part de violí. El que ara coneixem com a sonata per a violí, una sonata per a violí i teclat en la que els dos instruments tenen un protagonisme equilibrat, en les primeres sonates de Mozart era una obra per a teclat amb una part per al violí força insignificant. El gènere evolucionà amb l'obra de Mozart i d'altres, i el violí va assumir gradualment un paper molt més actiu. El 1799, quan Beethoven va publicar el seu primer conjunt de sonates per a violí, la denominació de la portada que indicava "per al clavecí o pianoforte amb un violí" ja era anacrònica pel paper que ja té el violí.[2]

Pel que sembla, les sonates de Op. 12 no van ser inicialment ben rebudes. Contemporanis de Beethoven van criticar les tres peces per les seves modulacions inusuals i un estil d'aprenent, amb res de "natural" present en les obres. El crític de la Allgemeine Musikalische Zeitung va ser especialment cruel, i en una revisió del juny de 1799 va comentar que "cal una tasca diligent i extenuant" per aconseguir entendre "aquestes sonates estranyes", que contenen "el que podríem anomenar perversitats." Per ridícul que aquesta avaluació sembla als actuals oients, és important tenir en compte que hi ha característiques de les sonates que podrien semblar ben estranyes el 1799.[1]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Gnome-mime-audio-openclipart.svg
Sonata per a violí núm. 2 en la major, 1r mov.
Interpretat per Carrie Rehkopf

Sonata per a violí núm. 2 en la major, 2n mov.
Interpretat per C. Rehkopf

Sonata per a violí núm. 2 en la major, 3r mov.
Interpretat per C. Rehkopf

Problemes de reproducció? Vegeu l'ajuda

Consta de tres moviments:

  1. Allegro vivace
  2. Andante, più tosto allegretto
  3. Allegro piacevole

Una interpretació habitual de l'obra dura uns 18 minuts.

El primer moviment, Allegro vivace, s'obre amb un fragment ràpid, mecànic, similar a un petit vals, amb un acompanyament característic de l'escriptura per a teclat d'aquella època, amb l'excepció que aquí l'acompanyament va a càrrec del violí, mentre que el piano fa una senzilla melodia en un llenguatge molt "violinístic". La frase més memorable apareix en un tema secundari que deriva de l'ària Largo al factotum de Rossini; això és seguit per un fragment en el que va d'un lloc a l'altre. La secció de desenvolupament està en do major, en el que representa una modulació bastant sorprenent per l'època. La coda és prou llarga com per considerar-se com una part del desenvolupament, amb appoggiatures sobre el tema principal.[2]

El segon moviment, Andante, più tosto allegretto, és simple. El tema es divideix en frases de quatre compassos, amb la introdueix el piano abans de ser presentat pel violí. Aquesta primera secció es construeix al voltant d'una melodia que flueix que amb el temps es converteix en propietat exclusiva del violí, amb el piano que ofereix un modest acompanyament en staccato. L'estat d'ànim s'enfosqueix en la segona meitat del moviment, encara que ni el material temàtic ni la textura es torna més complexa.[2]

El tercer moviment, Allegro piacevole, és un relaxat rondó en el que el tema recurrent és una melodia alegre, amb alguns salts, intervals grans, i girs juganers. Intercalat amb aquest tema hi ha episodis bàsicament amb el mateix caràcter. Beethoven acaba amb una petita broma: quan sembla acabat el piano afegeix un nota extra, com si volgués dir la darrera paraula.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]