Stonehenge

Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Stonehenge
Vista nocturna
Imatge de l'interior
Imatge
Dades
TipusAtracció turística, cromlec, cromlec, monument, jaciment arqueològic, museu d'història i Henge Modifica el valor a Wikidata
Períodeneolític Modifica el valor a Wikidata
ConstruccióEdat del Bronze i Megalític - 
Data de dissolució o abolició1400 aC Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
Guinness World Records Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicGran Bretanya prehistòrica Modifica el valor a Wikidata
MaterialPedra de sarsen
Mesurafossa: 104 (diàmetre) m
cromlec: 30 (diàmetre) m
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaAmesbury (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
Map
 51° 10′ 44″ N, 1° 49′ 34″ O / 51.178889°N,1.826111°O / 51.178889; -1.826111
Format perStonehenge stone 150 (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Monument protegit al Regne Unit
Patrimoni de la Humanitat  
TipusPatrimoni cultural  → Europa-Amèrica del Nord
Data?, Criteris PH: (i), (ii) i (iii) Modifica el valor a Wikidata
Identificador373
Plànol

Activitat
Propietat deNational Trust for Places of Historic Interest or Natural Beauty Modifica el valor a Wikidata
Gestor/operadorEnglish Heritage Modifica el valor a Wikidata
Lloc webenglish-heritage.org.uk… Modifica el valor a Wikidata
Twitter: EH_Stonehenge Modifica el valor a Wikidata

Stonehenge és un monument megalític de l'edat del bronze i del neolític situat prop d'Amesbury, a Wiltshire, Gran Bretanya, a uns 13 km al nord-oest de Salisbury.[1]

Estructura[modifica]

Està format per quatre cercles concèntrics de pedres. El cercle exterior, de 30 m de diàmetre, està format per grans pedres rectangulars de gres, que originàriament estaven rematades per llindes també de pedra, de les quals avui dia en queden només quatre al seu lloc. Dintre d'aquesta filera exterior, hi ha un altre cercle de blocs més petits —de gres blavós— el qual tanca una ferradura construïda amb pedres d'arenisca del mateix color, i a l'interior hi ha una llosa de gres micàcia coneguda com a l'altar. Tot el conjunt està envoltat d'una fossa circular de 104 m de diàmetre. Dintre d'aquest espai, s'alça un bancal en què apareixen 56 fosses conegudes com els forats d'Aubrey. El bancal i la fossa estan tallats per l'avinguda, un passadís processional de 23 m d'ample i de 3 km aproximadament de longitud. Prop es troba la Pedra del Sacrifici. I davant, la Pedra Taló o Heel Stone.[2]

Imatge renderitzada del conjunt

Està compost d'un gran cercle de grans megàlits la construcció del qual data entre 2500 i 2000 aC. El cercle de sorra que envolta els megàlits és considerat la part més antiga del monument, datat cap al 3100 aC. Al començament era un monument circular de caràcter ritual envoltat per un talús i una fossa, de manera semblant a molts d'altres situats al sud d'Anglaterra. El 2200 aC prengué el seu aspecte actual, motiu pel qual van transportar 32 blocs de gres des de les muntanyes de Preseli, al sud-oest de Gal·les, i la pedra de l'altar va ser portada des d'una regió propera a Milford Haven.[2][3]

El 8 de maig del 2019, l'English Heritage, l'organisme britànic a càrrec de més de 400 llocs històrics i en particular de Stonehenge, feu pública la recuperació d'un dels tres cilindres de pedra que se'n van extraure en els treballs de reforç del conjunt que s'hi havien fet el 1958. L'estudi d'aquest fragment hauria de contribuir a esclarir el debatut origen de les monumentals pedres. Darrere d'aquesta recuperació hi havia Robert Phillips, aleshores membre de la companyia que es va fer càrrec dels treballs i que l'hauria guardat com a record, que, la vigília de complir els 90 anys, expressà el seu desig que es retornés el fragment prehistòric a l'English Heritage perquè se'n fes càrrec. Així ho van acomplir els seus fills que l'en lliuraren el maig del 2018.[4][5]  

Història[modifica]

Stonehenge va evolucionar en diverses fases de construcció que abasten almenys 1500 anys, i hi ha proves de construcció a gran escala al monument i als voltants que potser amplia el període del paisatge fins als 6500 anys. La datació i la comprensió de les diferents fases de l'activitat es veuen complicades per la pertorbació del guix natural per efectes periglacials i excavació d'animals, registres d'excavacions primerenques de mala qualitat i la manca de dates precises i verificades científicament.[6][7][8]

Els constructors de Stonehenge i els estudis d'ADN[modifica]

Hi ha proves que suggereixen que malgrat la introducció de l'agricultura a les illes Britàniques, la pràctica del cultiu de cereals va caure en desgracia entre el 3300 i el 1500 aC, amb gran part de la població tornant a un patró de subsistència ramadera centrada en la recol·lecció d'avellaners i la criança de bestiar porcí i boví. La majoria de les fases principals de la construcció de Stonehenge van tenir lloc durant un període en què l'evidència de l'agricultura a gran escala és equívoca. Als jaciments de Poverty Point i Sannai Maruyama també s'observen associacions similars entre els patrons de subsistència de l'agricultura no cerealista i la construcció monumental.[9]

Stonehenge I i II[modifica]

Els investigadors que estudien l'ADN extret de restes humanes del neolític a tota la Gran Bretanya van determinar que les persones que van construir Stonehenge I i II estaven estretament relacionades amb les poblacions ibèriques i centreeuropees del Primer Neolític i del Neolític Mitjà, modelades amb al voltant del 75% d'ascendència dels primers agricultors europeus que venien de l'Est Mediterrani, viatjant cap a l'oest des d'allà, i un 25% d'ascendència procedent dels caçadors-recol·lectors de l'Europa occidental.[10] Aquests agricultors es van traslladar a Ibèria abans de dirigir-se al nord, arribant a la Gran Bretanya cap al 4.000 aC. La major part de l'ascendència dels agricultors del neolític britànic provenia de la gent que seguia aquesta ruta, amb una contribució menor dels grups que seguien el Danubi cap a l'Europa central i occidental.[10][11] Sembla que les seves tècniques agrícoles provenien d'Anatòlia,[11] i la seva barreja sembla haver-se produït principalment al continent abans que els grangers del Neolític emigressin a la Gran Bretanya.[10][11]

Els avantpassats de les persones que van construir Stonehenge I i II van ser agricultors neolítics originaris d'Anatòlia que van portar l'agricultura a Europa.[12]

En el moment de la seva arribada, la Gran Bretanya estava habitada per grups de caçadors-recol·lectors que van ser els primers habitants de l'illa després que l'última Edat de Gel (11.700 anys).[13] Els grangers van substituir la majoria de la població de caçadors-recol·lectors a les illes Britàniques sense barrejar-se gaire amb ells.[14]

Malgrat la seva ascendència majoritàriament egea, els llinatges paterns (Y-DNA) dels agricultors neolítics a la Gran Bretanya eren gairebé exclusivament caçador-recol·lector d'origen occidental.[15] Aquest també va ser el cas d'altres poblacions de construcció megalítica al nord-oest d'Europa,[16][17] el que podria significar que aquestes poblacions descendien d'una barreja de mascles caçadors-recol·lectors i femelles agricultores. El domini dels llinatges masculins de caçadors-recolectors occidentals a la Gran Bretanya i el nord-oest d'Europa també es reflecteix en un "ressorgiment" general de l'ascendència de caçadors-recolectors, predominantment dels mascles, a l'oest i el centre d'Europa al Neolític mitjà.[18]

Stonehenge III (estructura megalítica)[modifica]

En el moment en què es va construir el Stonehenge 3 II (2600-2400 aC), van arribar pobles de cultura campaniana, al voltant del 2.500 aC, emigrant des de l'Europa continental.[19] Van viure un al costat de l'altre durant ca. 500 anys, amb la gent campaniana probablement incorporant les estructures henge al seu sistema de creences.[20]

Els primers individus britànics associats amb la cultura campaniana, molt probablement parlants de llengües indoeuropees els avantpassats dels quals havien emigrat de l'estepa pòntic-caspia,[21] eren similars als del Rin.[22] Finalment, hi va haver de nou una gran substitució de població a la Gran Bretanya.[23] Més del 90% de la reserva genètica neolítica de l'illa va ser reemplaçada amb l'arribada del poble del vas campaniforme,[24] que tenia aproximadament un 50% d'ascendència dels pastors de les estepes de l'Europa oriental.[25]

Significat[modifica]

La finalitat que va tenir la construcció d'aquest gran monument s'ignora, però se suposa que s'utilitzava com a temple religiós, monument funerari o observatori astronòmic, que servia per a predir estacions. Sembla que els seus constructors provenen de la cultura del vas campaniforme.[26]

En el solstici d'estiu, el sol sortia just travessant l'eix de la construcció, la qual cosa fa suposar que els constructors tenien coneixements d'astronomia. El mateix dia, el sol s'ocultava travessant l'eix del Woodhenge, on s'ha trobat una multitud d'ossos d'animals i objectes que evidencien que s'hi celebraven grans festes, probablement en fosquejar.[27]

S'hi han trobat 240 enterraments de restes humanes prèviament cremades, datats entre l'any 3030 i 2340 aC. Atès el poc nombre d'enterraments per a un període tan llarg, s'estima que no es tracta d'un cementiri per a la generalitat dels morts, sinó per a determinades persones escollides. Per als pagans, la pedra significava la mort i Stonehenge podria haver estat utilitzada juntament amb Woodhenge en cerimònies religioses de culte als morts i a la vida, tal vegada simbolitzada per l'hexàgon de metall.[27]

Les particularitats del conjunt han alimentat durant segles les llegendes, inclosa la que afirmava que era una pista d'aterratge extraterrestre o un cercle màgic de l'època del rei Artús.[28]

Natura i art[modifica]

Així com les mesures de longitud es vinculaven a les proporcions del cos humà, la mesura del temps es basava en la duració observada dels moviments dels cossos celestes, que apareixien rítmicament. La recerca arqueològica i astronòmica ha establert que els grans monuments de pedra construïts per tot el nord d'Europa fa al voltant de 3.500 anys eren brúixoles, calendaris i computadores gegants dels patrons estacionals. Els plànols del monument megalític de Stonehenge, Salisbury, d'Anglaterra, indica com s'obtenia l'hora exacta del començament del dia del solstici d'estiu.[29][30]

Referències[modifica]

  1. «Artes Figurativas I». A: Enciclopedia Temática Sopena (paper) (en castellà). Traducció de l'Enciclopedia Generale "Le Nove muse" de S.A.I.E. Editrice. Barcelona: Editorial Ramon Sopena, S.A., 1982, p.23. ISBN 84-303-0967-5 [Consulta: 15 desembre 2014]. 
  2. 2,0 2,1 Thom, Alexander; Thom, Archibald Stevenson; Thom, Alexander Strang «Stonehenge» (en anglès). Journal for the History of Astronomy, 5, 2, 1974-06, pàg. 71–90. DOI: 10.1177/002182867400500201. ISSN: 0021-8286.
  3. Randall, Ian. «Stonehenge's huge blocks DID arrive over land» (en anglès britànic). Daily Mail, 01-07-2020. [Consulta: 18 agost 2022].
  4. «Missing piece of Stonehenge returned» (en anglès). English Heritage, 08-05-2019. [Consulta: 10 maig 2019].
  5. «Un home de 90 anys retorna una pedra de Stonehenge que es va endur fa 60 anys». 3/24, 08-05-2019 [Consulta: 10 maig 2019].
  6. Pearson, Mike Parker; Cleal, Ros; Marshall, Peter; Needham, Stuart; Pollard, Josh «The age of Stonehenge» (en anglès). Antiquity, 81, 313, 2007-09, pàg. 617–639. DOI: 10.1017/S0003598X00095624. ISSN: 0003-598X.
  7. Masset, Claude «L. E. Stover & B. Kraig, Stonehenge. The Indo-European Heritage» (en francès). Homme, 20, 4, 1980, pàg. 147–147.
  8. Ramsey, C.B.; Bayliss, A.; Lockyear, K., T.J.T. Sly and V. Mihăilescu-Bîrliba (eds.) «Dating Stonehenge». CAA96. Computer Applications and Quantitative Methods in Archaeology (BAR International Series 845). Archaeopress [Oxford], 2000, pàg. 29-40.
  9. Fuller, Dorian; Stevens, Chris «Did Neolithic farming fail? The case for a Bronze Age agricultural revolution in the British Isles». Antiquity, 86, 333, 2015, pàg. 707–722. DOI: 10.1017/S0003598X00047864.
  10. 10,0 10,1 10,2 VVAA «Ancient genomes indicate population replacement in Early Neolithic Britain». Nature Ecology & Evolution, 3, 5, 2019, pàg. 765–771. DOI: 10.1038/s41559-019-0871-9. ISSN: 2397-334X.
  11. 11,0 11,1 11,2 «Stonehenge: DNA reveals origin of builders» (en anglès). BBC, 16-04-2019. [Consulta: 1r febrer 2024].
  12. «The first Europeans weren't who you might think» (en anglès). National Geographic, 19-03-2021. [Consulta: 1r febrer 2024].
  13. «The Beaker people: a new population for ancient Britain» (en anglès). National Geographic, 22-02-2018. [Consulta: 1r febrer 2024].
  14. Patterson, Nick «Large-Scale Migration into Britain During the Middle to Late Bronze Age». Nature, 601, 7894, 2022, pàg. 588–594. DOI: 10.1038/s41586-021-04287-4.
  15. Olalde, Iñigo «The Beaker Phenomenon and the Genomic Transformation of Northwest Europe». Nature, 555, 7695, 2018, pàg. 190–196. DOI: 10.1038/nature25738. PMC: 5973796.
  16. Sánchez-Quinto, Federico «Megalithic tombs in western and northern Neolithic Europe were linked to a kindred society». PNAS. 19, 116, 2019, pàg. 9469–9474. DOI: 10.1073/pnas.1818037116. PMID: 30988179.
  17. Cassidy, Lara «A dynastic elite in monumental Neolithic society». Nature, 582, 7812, 2020, pàg. 384–388. Bibcode: 2020Natur.582..384C. DOI: 10.1038/s41586-020-2378-6.
  18. Mathieson, Ian «The genomic history of south eastern Europe». Nature, 555, 7695, 2018, pàg. 197–203. Bibcode: 2018Natur.555. DOI: 10.1038/nature25778.
  19. «Burials near Stonehenge reveal how cultures merged in the Bronze Age» (en anglès). Museu d'Història Natural, 2021. [Consulta: 1r febrer 2024].
  20. «Burials near Stonehenge reveal how cultures merged in the Bronze Age» (en anglès). National History Museum. [Consulta: 1r febrer 2024].
  21. «The Beaker people: a new population for ancient Britain» (en anglès). Museu d'Història Natural de Londres, 22-02-2018. [Consulta: 1r febrer 2024].
  22. Needham, S. «Transforming Beaker Culture in North-West Europe: processes of fusion and fission». Proceedings of the Prehistoric Society, 71, 2005, pàg. 171–217. DOI: 10.1017/s0079497x00001006.
  23. «Story of most murderous people of all time revealed in ancient DNA» (en anglès). New Scientist, 27-03-2019. [Consulta: 1r febrer 2024].
  24. «The Beaker Phenomenon and the Genomic Transformation of Northwest Europe» (en anglès). Bio R Xiv. [Consulta: 1r febrer 2024].
  25. «Yamnaya - Corded Ware - Bell Beakers: How to conceptualise events of 5000 years ago» (en anglès). Universitat d'Helsinki. [Consulta: 1r febrer 2024].
  26. Thom, Alexander; Thom, Archibald Stevenson; Thom, Alexander Strang «Stonehenge as a Possible Lunar Observatory» (en anglès). Journal for the History of Astronomy, 6, 1, 1975-02, pàg. 19–30. DOI: 10.1177/002182867500600103. ISSN: 0021-8286.
  27. 27,0 27,1 «Stonehenge Decoded: Secrets Revealed» (en anglès). NatGeo TV. National Geographic. [Consulta: 18 agost 2022].
  28. Cubis, Shane. «From Aliens to Merlin, the theories on Stonehenge are shockingly reasonable» (en anglès australià). SBS, 17-03-2017. [Consulta: 18 agost 2022].
  29. Meaden, G. Terence «Stonehenge and Avebury: Megalithic shadow casting at the solstices at sunrise» (en anglès). Journal of Lithic Studies, 4, 4, 31-12-2017, pàg. 39–66. DOI: 10.2218/jls.v4i4.1920. ISSN: 2055-0472.
  30. Peters, John Durham «Calendar, Clock, Tower» (en anglès). Deus in Machina: Religion and Technology in Historical Perspective, 2013, pàg. 25–42.

Bibliografia[modifica]

  • El poder dels límits, György Doczi edit. Troquel 1996.

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]