Televisió a França

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

La implantació de la televisió a França està lligada a la història de la televisió en general. El país fou dels prioners a proposar al públic el nou producte que, això no obstant, esdevé ràpidament objecte d'atenció dels governs francesos que miren de monopolitzar no només el senyal televisiu, sinó igualment el radiofònic però que, malgrat tot, no aconsegueix fer front a les ràdios i televisions de parla francòfona que s'emeten als països satèl·lits. Caldrà esperar a la dècada dels 1980 per veure l'alliberament de les ones i l'aparició dels primers canals privats. França també fou dels primers països al món que experimentaren amb la televisió per satèl·lit, per cable i de color, això sense parlar de la televisió panoràmica o de la incorporació dels teletexts.

Especificitat del mercat televisiu francès[modifica]

L'especificitat del mercat televisiu francès és que opera de forma globalitzadora. És a dir, els canals de televisió procedents de França són canals que poden veure's en obert a la resta de països francòfons o a voltes a les antigues colònies. Així, per exemple, a Bèlgica s'hi poden veure els canals dels grup Canal +, M6 o France Télévisions. De fet, els mateixos operadors francesos operen fora de les seves fronteres. És el cas d'SFR o d'Orange.

Països europeus que reben senyal francès:

Colònies o antigues colònies:

Història de la televisió a França[modifica]

Televisió hertziana analògica i per cable[modifica]

La televisió i la ràdio foren inicialment un assumpte d'Estat a les primeres dècades del segle XX. L'Estat francès tenia interès a controlar les ràdios perquè eren un mitjà fora del seu abast i no podia controlar-les. Per això, des que s'inventa la ràdio, i la mateixa cosa s'esdevé amb la televisió, que es crea un monopoli estatal, el qual és desviat per empreses franceses que s'instal·len en petits països situats just a la frontera francesa des d'on emeten canals de ràdio lliures, són les anomenades "ràdios perifèriques".[1][2]

La concentració de la ràdio i la televisió en un mateix organisme d'Estat es fa durant el govern de Poincaré l'any 1927. La Postes, Télégraphes et Téléphones o PTT s'encarregà de les primeres emissions de televisió i de ràdio, però, per bé que des de la primera dècada del segle XX que es fan proves, les emissions obertes només tindran lloc durant els 1930. El primer canal generalista llançat fou Radio PTT Vision que no abraçà la totalitat del territori francès, limitant-se inicialment a poc més que París.[1]

Durant la Segona Guerra Mundial, la resistència francesa decideix sabotejar les emissions de televisió un cop que el feixisme arriba a controlar una part del país. De fet, les mateixes ràdios perifèriques quedaren pràcticament sota el control nazi. L'Estat alemany pretenia, com l'homòleg francès, controlar les emissions que es feien i, per això, els Jocs Olímpics de Berlín foren, televisivament parlament, una bona ocasió per a fer propaganda al règim. Les emissions "lliures" tornen a ser operatives amb l'alliberament de França per part dels nord-americans l'any 1945, data que a més a més marca el punt final a la Segona Guerra Mundial.[1][3][4]

El govern sortint, sota l'ègida de Mitterand, redefineix la ràdio-difusió al país procurant un vertader monopoli a nivell radiofònic però també televisiu. La guerra serà de fet declarada a les "ràdios perifèriques"; el cas de Ràdio Andorra, Ràdio Monte-Carlo o Ràdio Luxemburg. Llavors, davant la implantació d'una xarxa encara incontrolada, es podia rebre igualment el senyal de la BBC i l'RTB belga. En aquest sentit, el govern francès creà dos organismes nous, un per cada mitjà, la Radiodiffusion Française (RDF) i la Radioffifusion-télévision Française (RTF), dels quals neixen els primers telenotícies i des d'on es retransmet igualment el coronament de la reina del Regne Unit, Elisabeth II, un esdeveniment cabdal en la història de la televisió en general perquè fou la primera ocasió perquè televisions de països diferents col·laboressin en una primera retransmissió internacional.[1]

D'aquesta experiència, Bèlgica proposa la creació d'Eurovisió, la primera posada en marxa de contingut televisiu entre televisions de diversos països. És gràcies a Eurovisió que avui poden gaudir-se de retransmissions que els partits de la UEFA o el Festival d'Eurovisió. Som a la dècada dels 1950 i la televisió d'implanta una mica per tot arreu a Europa, si bé les llars encara no poden comprar-se cap televisor perquè els primers aparells que surten a la venda són massa cars. A la competència radiofònic, s'hi afegirà ben aviat la televisiva i de "ràdios perifèriques" es passarà a parlar igualment de "televisions perifèriques"; fou el cas de Télé Monte-Carlo, el canal monegasc de l'època. Tant és així que el govern francès decideix a partir del 1956 reforçar els emissions regionals per evitar que el públic francès rebi les emissions de la televisió suïssa o monegasca. Tanmateix, el 1956 és clau, dintre de la història de la televisió en general, perquè al mes de desembre d'aquell any s'aconseguí emetre per primera vegada a la història, un senyal televisiu que comptés dues llengües en simultani (en concret es va provar amb el francès i l'àrab).[1]

Ja a la dècada dels 1960 l'RTF aconsegueix emetre ja en tot el territori francès, moment en què, alhora, apareixen les primeres proves de televisió per satèl·lit. És en aquesta dècada, igualment, que muta l'empresa estatal amb un nou marc legal promogut des del Ministeri de la Informació. L'Office de Radioddifussion-télévision Française (ORTF) neix el 27 de juny del 1964. A finals de la dècada, s'introdueixen les primeres publicitats i es prova ja amb la televisió de color a través d'un segon canal de televisió, dissenyat per Jean-Michel Folon.[1]

A poc a poc, a la dècada dels 1970 i dels 1980, es vertebra el panorama televisiu actual. El 31 de desembre del 1972 apareix un tercer canal de televisió a França (C3, abreviació de Chaîne 3) que només el 25% de la població francesa pot rebre, essencialment l'Illa de França, Lió i el nord-est. El canal neix amb l'ambició de fer la competència a les "televisions perifèriques" però no caldrà molt de temps més perquè finalment el govern cedeixi i es comenci a alliberar les ones radiofòniques i televisives. Això va permetre la creació dels primers canals de televisió privats. TF1 inicialment era un canal públic però a la dècada següent, als 1980 per a ser més concrets, se cedirà a un grup privat. La nova dècada veu néixer així un nou panorama televisiu que vindrà a ser reforçat pel primer canal francòfon a caràcter internacional emès per satèl·litc (TV5 Monde), així com els primers senyals de televisió per cable, liderats per la companyia Canal+.[1]

Entre el 1980 i el 1990 neixen M6, RTL, Arte, la Ciqnuième i una nova manera de veure la televisió: Canal +. Però és amb la dècada dels 2000 que el llistat televisiu s'amplia considerablement fins al punt d'arribar a proposar al públic una centena de canals de televisió entre l'oferta digital i per cable, això sense comptar les possibilitats que presentà la fibra òptica. Allò que no s'havia aconseguit inicialment, és a dir, el monopoli de les emissions televisives, s'acabarà trobant mitjançant l'un dels grups públics més importants d'Europa, France Télévisions, capaç de proposar al seu públic prop de fins a cinc canals de televisió, els quals acaben afegint-se LCP o Sénat Public, dos canals dedicats exclusivament a l'emissió de les sessions parlamentàries del Senat i l'Assemblea Nacional. Llavors, en plena dècada dels 2000, el panorama televisiu mundial es veu del tot revolucionat amb l'entrada del format de realitiy show a totes les televisions del món. El primer Big Borther francès (Loft Sory) l'emeté M6 el 26 d'abril del 2001.

Televisió digital terrestre[modifica]

França, en tant que membre de la Unió Europea, s'hagué d'adaptar a les directives de l'ens supranacional i és mitjançant aquesta via que apareix el 31 de mars del 2005 la televisió digital terrestre, coneguda en el món francòfon com a "televisió numèrica terrestre". La implantació de la TDT ha França ha suposat l'entrada de nous canals de televisió i, sobretot, d'una gran varietat de grups o empreses que han decidit dedicar-se a la televisió. El que és interessant i alhora paradoxal és que si a la dècada dels 1950, el govern francès lluita per desfer-se de les anomenades "televisions perifèriques", a la dècada dels 2000, amb l'entrada de la televisió digital terrestre tenim, d'una banda, un panorama mediàtic molt competitiu amb moltes opcions i, d'altra banda, una expansió del senyal francès que penetra en altres països, principalment francòfons, com és el cas de Bèlgica, Mònec, Luxemburg o Andorra.

La TDT a França, endemés, vindrà acompanyada dels primers senyals de televisió a la carta, en alta definició, en panoràmica i amb la substitució dels teletexts per una nova manera de veure la televisió. En tot cas, però, la seva implantació ha estat progressiva i l'apagada analògica no s'ha fet sistemàticament. Endemés, la televisió digital terrestre no té gaire sentit en el país, ja que les operadores de telecomunicacions franceses proposen fórmules prou atractives que inclouen de sèrie la televisió, internet i telèfon, mòbil o fix, d'entrada, sense necessitat de pagar cap extra addicional.

Llista de canals[modifica]

Emissions obertes[modifica]

La televisió digital terrestre no té sentit per al públic francès atès que tots els teleoperadors del país ofereixen fórmules perquè de forma pràcticament obligatòria el client adquireixi d'una sotragada i dins de la mateixa operadora televisió, internet, telèfon fix i mòbil. Això fa que pràcticament el 90% de la població vegi la televisió a través d'una fórmula de pagament que pot ser mitjançant cable o fibra òptica.

El fet més important de l'oferta televisiva francesa és que a diferència d'allò que succeeix als països europeus més propers, l'oferta televisiva contempla canals de televisió de més d'un grup. És a dir, si comparem, per exemple, el panorama televisiu espanyol amb el francès, o el portuguès amb el francès, veiem que a Espanya dos grans grups oligopolitzen el mercat (Mediaset i Atresmedia) mentre que a França existeixen més de tres grups (TF1, M6, Canal + i altres grups més petits). A Portugal, per exemple, dos grups es disputen el mercat (Prisa o Atresmedia i SIC).

Per cable[modifica]

Tot i que existeix una varietat força extensa de teleoperadors hi ha quatre grans grups que han aconseguit aglutinar la gran majoria de la població francesa. Es tracta d'Orange, Free, SFR i Bouygues. Tots han ofert televisió per cable i, a la dècada dels 2010, es trobaven en mutació cap a la fibra òptica. L'oferta televisiva hi arriba de forma general, fent un balanç global, al centenar de canals, pràcticament tots de procedència francesa o nord-americana.

Per via satèl·lit[modifica]

Són pocs els grups de televisió francesos que hagin apostat pel satèl·lit raó per la qual la varietat de canals de televisió de parla francesa que es poden veure per satèl·lit és limitada. En tot cas destaca la posada en marxa de TV5Monde, l'únic canal amb vertadera vocació internacional, d'abraçar qualsevol territori no francòfon del planeta. Tot i així, gràcies a la TDT els telespectadors francesos tenen la possibilitat de veure els canals de la TDT que es reben a França mitjançant satèl·lit.

IPTV i fibra òptica[modifica]

La majoria dels operadors francesos ja han mutat i ofereixen en la majoria dels casos televisió per internet, siga a través d'ADSL o de fibra òptica. L'oferta televisiva no varia gaire d'aquella que s'obté mitjançant el cablejat. Orange concretament ha apostat molt a la dècada dels 2010 per la fibra òptica de manera que de facto els seus productes són o s'orienten cap a l'IPTV mitjançant fibra òptica. En aquest sentit és especialment remarcable l'opció que ofereix Free. Free és un teleoperador més que a diferència de la competència no disposa d'oficines i focalitza tot el seu servei a través de la xarxa i el telèfon. Els clients que contracten amb Free ho fan directament per Internet i per telèfon, els serveis que ofereix l'operador també es contemplen mitjançant internet i això l'ha diferenciat de la resta perquè permet oferir al públic unes tarifes molt més econòmiques. Paral·lelament s'han anat desenvolupant proveïdors independents com ara Molotov.tv que ofereixen únicament televisió per internet, a més d'una forma diferent d'explotar-se, més propera al concepte d'Smart TV.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 «Histoire de la Télévision - L'Internaute Magazine» (en francès). [Consulta: 5 juny 2018].
  2. Gualbert Osòrio. Ràdio Andorra, la història d'un mite que va fer història. Crèdit Andorrà, 2013. 
  3. «Les JO de 1948» (en fr). rts.ch.
  4. Andorrans als camps de concentració nazis. Govern d'Andorra, 2009. 

Enllaços externs[modifica]