Tie Shan Gongzhu

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaTie Shan Gongzhu
鐵扇公主 Modifica el valor a Wikidata
PrincessIronFan-PDChina50PD.JPG
Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióWan Guchan, Wan Laiming i Els Germans Wan Modifica el valor a Wikidata
ProduccióWan Guchan i Wan Laiming Modifica el valor a Wikidata
ProductoraLianhua Film Company Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorCinema Epoch (en) Tradueix i Netflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenRepública Popular de la Xina Modifica el valor a Wikidata
Estrena1941 Modifica el valor a Wikidata
Durada73 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalllengües sinítiques Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Basat enViatge a l'Oest Modifica el valor a Wikidata
Gènerecinema d'aventures i pel·lícula basada en una novel·la Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0471945 Filmaffinity: 450214 Modifica el valor a Wikidata

Tie Shan Gongzhu (xinès tradicional: 鐵扇公主, xinès simplificat: 铁扇公主, pinyin: Tiě shàn gōngzhǔ, literalment Princesa ventall de ferro), és el primer llargmetratge d'animació xinés. La pel·lícula es basa en un episodi de la novel·la Viatge a l'Oest. Va ser realitzada a Xangai en condicions difícils durant la Segona Guerra Mundial, per Wan Guchan i Wan Laiming (els germans Wan), i es va estrenar l'1 de gener del 1941.

Trama[modifica]

La història és una adaptació lliure de la popular novel·la xinesa Viatge cap a l'Oest. La princesa ventall de ferro és un dels personatges principals, tot i no tindre un paper protagonista a la pel·lícula.[1]

Concretament, la pel·lícula es va centrar en el duel entre el Rei Mico i una princesa venjativa, al voltant d'un ventall que serveix per a apagar les flames d'un poble proper.[2][3]

Història[modifica]

La família Wan, els bessons Wan Laiming i Wan Guchan, amb els seus germans Wan Chaochen i Wan Dihuan, van ser els primers referents de l'animació al país.[4] Després de la publicació del primer curtmetratge animat, Danao Huashi (1926),[5] van seguir dominant la indústria d'animació de la Xina durant les dècades posteriors.[6] A finals dels anys trenta, amb Xangai baix l'ocupació japonesa, van començar a treballar en el primer llargmetratge d'animació asiàtic.[4] El 1939, els germans Wan van vore la pel·lícula americana Blancaneus i els set nans, i es van fixar l'objectiu de crear un llargmetratge de qualitat comparable, per a honor del país.[3]

La producció de la pel·lícula s'allargà durant tres anys, amb la participació de 237 artistes,[7] i un cost de 350.000 iuans. Tot i que la influència de Disney i Fleischer és evident en bona part de l'animació,[3][8] també hi ha una forta influència xinesa,[8] unes característiques pròpies que es farien més evidents a les pel·lícules posteriors dels germans Wan durant les dècades següents. Es va utilitzar la tècnica del rotoscopi com a mecanisme per a estalviar diners, fent que per moments l'animació semble líquida.[3]

La pel·lícula ocuparia 20.000 fotogrames, s'utilitzarien més de 200 mil papers (400 rotllos de 500x400), es gravaren més de 5.500 metres de pel·lícula, i la peça final en contindria 2.300, amb una durada de 80 minuts.[Cal aclariment]

El mico.

La pel·lícula es produí al departament d'animació de la Lianhua Film Company,[9][10] ja que era l'única empresa de producció que quedava oberta durant el període d'ocupació japonesa. El director de l'empresa, que va ajudar a finançar la pel·lícula i a negociar l'estrena al Japó, va ser Zhang Shankun.[11] El finançament i materials, escassos en l'època, els proporcionava Kawakita Nagamasa, de la Zhonghua Dianying Gongsi.[11]

Princess Iron Fan es va convertir en el primer llargmetratge d'animació realitzat a la Xina i el 12 a tot el món (tot i que només és el 9 conservat, ja que es consideren perdudes les pel·lícules del pioner de l'animació argentina Quirino Cristiani).

Influència[modifica]

La pel·lícula tingué un gran abast. Es va exportar ràpidament, el 1942, tant als cinemes japonesos de la Xina ocupada,[11] com a la metròpoli, inspirant al jove Osamu Tezuka, de 16 anys, a l'hora de convertir-se en un artista de còmics.[12][13] També va fer que la Marina japonesa encarregara la realització del migmetratge Momotarō no Umiwashi, el 1942, i la seqüela Momotarō: Umi no Shinpei, primer llargmetratge d'animació del país, estrenat el 1945.[14]

Galeria[modifica]

Referències[modifica]

  1. Yan Du, 2019, p. 45.
  2. Yan Du, 2019, p. 43-44.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Macdonald, 2015, p. 72.
  4. 4,0 4,1 Yan Du, 2019, p. 37.
  5. Yan Du, 2019, p. 200.
  6. Yan Du, 2019, p. 36.
  7. Giesen, Rolf. Chinese Animation: A History and Filmography, 1922-2012. McFarland, 2014-12-19. ISBN 978-1-4766-1552-3. 
  8. 8,0 8,1 Lent, John A.; Ying, Xu. Comics Art in China. Univ. Press of Mississippi, 2017-07-20, p. 156. ISBN 978-1-4968-1177-6. 
  9. Wu, Weihua. Chinese Animation, Creative Industries, and Digital Culture. Routledge, 2017-08-03. ISBN 978-1-351-61108-4. 
  10. Bao, Weihong. Fiery Cinema: The Emergence of an Affective Medium in China, 1915–1945. U of Minnesota Press, 2015-03-15. ISBN 978-1-4529-4368-8. 
  11. 11,0 11,1 11,2 Yan Du, 2019, p. 47.
  12. Yan Du, 2019, p. 47-48.
  13. Stember, Nick. «Momotoro's Eagles and Rudolph's Red Nose: the Chinese Cartoon Connection», 21-03-2014. [Consulta: 26 març 2020].
  14. Yan Du, 2019, p. 56.

Bibliografia[modifica]