Transsubstanciació

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

La transsubstanciació és un concepte de la teologia catòlica que afirma que les espècies de l'eucaristia, el pa i el vi, prenen la substància del cos i la sang de Crist, respectivament.[1] D'aquesta manera, els catòlics, quan combreguen, no prenen pa i vi, sinó, literalment, el cos i la sang de Crist. Aquesta opinió s'oposa a altres grups que veuen el pa el vi només com un símbol. Va ser una font de discussions bizantines difícilment comprensibles en l'actualitat.[2]

La transsubstanciació, tal com es va definir al concili de Tarent (en italià, "Trento") (1545-1563), és part de la doctrina de l'Església catòlica i s'oposa a la noció de consubstanciació, doctrina luterana segons la qual el cos i la sang de Crist coexisteixen en i amb el pa i el vi, que guarden la seva substància. El mot transsubstanciació va ser utilitzat per primera vegada per l'Església catòlica el 1215, al concili del Laterà IV.[3] El dogma va ser confirmat pel concili de Tarent, de la manera següent :

« Si algú digués que, durant el santíssim sagrament de l'eucaristia, la substància del pa i del vi roman amb la del cos i la sang de nostre Senyor Jesucrist, i negués aquest canvi admirable i únic de tota la substància del pa en cos seu i de tota la substància del vi en sang seva, tot i que romanguin pa i vi en aparença, canvi que l'Església catòlica anomena de manera molt apropiada "transsubstanciació", que sigui anatema. »
— (Sessió 13, Canon 2)

L'Església ortodoxa comparteix la mateixa doctrina sobre la presència real de Crist en l'eucaristia, tot i que no utilitzen la paraula transsubstanciació. A Anglaterra, en un Test Act els funcionaris públics havien de signar una declaració en la qual rebutgien l'idea de la transsubstanciació.[4] El refús del dogma de la transsubstanció era un motiu de persecució i d'execució de persones considerades com herètics.[5] Les esglésies evangèliques refusen la idea de la transsubstanciació. Certs teòlegs van posar la qüestió de la permanència –o no– de la substància al moment de sortir de l'aparell digestiu.[6]

Vegeu també: consubstanciació, Anne Askew, i Segimon Arquer

Referències[modifica]

  1. «Transsubstanciació». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Montserrat, Jiménez Sureda. Crist i la història: Els inicis de la historiografia eclesiàstica catalana en el seu context europeu. Barcelona: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2015, p. 414. ISBN 9788449050923. 
  3. «concili». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. «Test Act». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. Martínez i Seguí, Joan Alfred; Monzon i Arazo, August; Colomer Segura, Ana. Soli Deo gloria: El llegat de Joan Calví (1509-1564) i la construcció de la modernitat. València: Universitat de València, 2013-10-31. ISBN 9788437092287. 
  6. Roder i Català, A. «La fe dels càtars, un camí vers la reforma inciada per Martí Luter». L'Estel de Mallorca, 01-11-1996, pàg. 20.