Tricotecè

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Estructura química dels tricotecens

Els Tricotecens, en anglès Trichothecene/Trichothecenes, són una família molt extensa de micotoxines produïdes per diverses espècies de fongs del gèneres Fusarium, Myrothecium, Trichoderma, Trichothecium, Cephalosporium, Verticimonosporium, i Stachybotrys. Els tricotecens pertanyen a compostos químics sesquiterpens.

Les estructures més importants que causa l’activitat biològica dels tricotecens és l’anell 12,13-epoxi, la presència dels grups hidroxil o acetil en el nucli i l’estructura i posició de la cadena auxiliar. Es produeixen en moltes llavors de cereals com el blat, civada o moresc per part de diverses espècies Fusarium com F. graminearum, F. sporotrichioides, F. poae i F. equiseti.

Alguns d’aquest fongs que produeixen micotoxines tricotencenes com Stachybotrys chartarum, oiden créixer a l’interior dels edificis i ser dispersats per l’aire i donar problemes de salut als ocupants d’aquests edificis.[1][2] El fong verinós del Japó i la Xina, Podostroma cornu-damae contés sis tricotecenes; satratoxina H, roridina E, verrucarina i altres.

Mecanisme de la toxicitat[modifica]

Els tricocentens són poderosos inhibidors de la síntesi de proteïnes. .[3] Els tricotecens, a diferència d’altres toxines, poden actuar a través de la pell. Comparats amb l’aflatoxina no requereixen una activació metabòlica per exercir la seva activitat biològica. Poden causar una irritació ràpida en la pell o en la mucisa intestinal. Malgrat el seu efecte directe, és possible mesurar la toxicocinètica i el metabolisme de les micotoxines tricotecenes.[4]

Reglamentació[modifica]

En els aliments per a humans o animals les toxines del tricotecens de tipus A (per exemple, toxina T-2 , toxina HT-2 , diacetoxiscirpenol) són d’especial interès perquè són més tòxiques que altres tricotecens dispersats per l’aire, és a dir, del grup B (per exemple, desoxinivalenol, nivalenol, 3- i 15-acetildeoxinivalenol). Tanmateix, el desoxinivalenol (DON) és el tricotecè més prevalent a Europa.[5] El principals efectes dels tricotecens són la reducció de la ingesta d’aliments, els vòmits i la immuno-suppressió. Relativament pocs països, principalment en la Unió Europea, han recomanat límits màxims per aquestes micotoxines en els aliments. Tanmateix a tot arreu es comproven els nivells de trictecens per evitar que entrin a la cadena alimentària i evitar pèrdues en la producció animal.

Ocurrència i brots[modifica]

Els tricotecens s’ha trobat a tot el món.[6] Des de principi del segle XX s’ha informat de danys en animals i humans per haver consumit cereals infesctats per espècies Fusarium.[7][8] Al voltant de 100.000 persones de la Unió Soviètica van morir per haver consumit la toxina T 2 dels Fusarium sp.[9] Grans contaminats per trictecens van matar cavalls al Japó.[10] Els cereals i els seus productes contaminats per toxines que inclouen T2 DON i NIV, han estat associades amb brots de trastorns gastrointestinals a la Xina.[11]

Els tricotecens incloent la toxina 2 DON, i el diacetoxiscirpenol són també importants en la Guerra biològica i potser va ser usada a Laos i Vietnam .[12] .[13]

Epoxitricotecens[modifica]

Els epoxitricotecens són derivats dels tricotecens es van utilitzar en al guerra biològica a Alemanya oriental i possiblement a tot el bloc soviètic.[14] No hi ha cap tractament possible una vegada ha fet efecte aquesta toxina.

Els plans per usar aquest toxina com arma biològica a gran escala van ser abandonats donat que els epoxitricotecens es degraden ràpidament sota la llum ultraviolada i la calor com també per l’exposició al clor.

Referències[modifica]

  1. Detection of Airborne Stachybotrys chartarum Macrocyclic Trichothecene Mycotoxins in the Indoor Environment
  2. Etzel RA «Mycotoxins». Journal of the American Medical Association, 287, 4, 2002, pàg. 425–427. DOI: 10.1001/jama.287.4.425. PMID: 11798344.
  3. [1] T-2 Toxin, Essential Data
  4. Trichothecene mycotoxins
  5. Miller, J. D. 2003. Aspects of the eology of fusarium toxins in cereals. In: Mycotoxins and Food Safety. Vries, J. W. de, M. W. Trucksess, L. S. Jakson (eds.). Kluwer Academic/Plenum Publishers, New York. pp. 19-27.
  6. Dohnal V., Jezkova A., Jun D., Kuca K. «Metabolic pathways of T-2 toxin». Current Drug Metabolism, 9, 1, 2008, pàg. 77–82. DOI: 10.2174/138920008783331176. PMID: 18220574.
  7. Naumov, N. A. 1916. Intoxicating bread. Min. Yeml. (Russia), Trudy Ruiri Miwel. i. Fitopatol. Uchen, Kom. 216.
  8. Dounin, M. 1930. The fusariosis of cereal crops in European-Russia in 1923. Phytopathol. 16: 305-308.
  9. Joffe, A. Z. 1950. Toxicity of fungi on cereals overwintered in the field: on the etiology of alimentary toxic aleukia. Dissertation, Inst. Bot. Acad. Sci. Leningrad. P. 205.
  10. Ueno, Y., K. Ishii, K. Sakai, S. Kanaeda and H. Tsunoda. 1972. Toxicological approaches to the metabolites of Fusaria. IV. Microbial survey on “bean-hulls poisoning of horses” with the isolation of toxic trichothecenes, neosolaniol and T-2 toxin of Fusarium solani M-1-1. Japanese J. Exp. Med. 42: 187-203.
  11. Lou, X. Y. 1988. Fusarium toxins contamination of cereals in China. Proc. Japanese Assoc. Mycotoxicology. Suppl. 1: 97-98.
  12. Henghold II, W. B. 2004. Other biologic toxin bioweapons: Ricin, staphylococcal enterotoxin B, and trichothecene mycotoxins. Dermatologic Clinics. 22: 257-262.
  13. Robert W. Wannemacher, JR, PhD and Stanley L. Wiener, MD, Chapter 34, "Trichothecene Mycotoxins," of Medical Aspects Of Chemical And Biological Warfare, FR Sidell MD, E.T. Takafuji MD MPH, David R. Franz DVM, PhD, eds, part of the Textbook of Military Medicine series, Office of The Surgeon General, Department of the Army, United States of America.
  14. Die Chemie der Kampfstoffe, GDR Government publishing, 1988

Enllaços externs[modifica]