Tritó del Montseny

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula taxonòmicaTritó del Montseny
Calotriton arnoldi
BennyTrapp Montseny-Gebirgsmolch Calotriton arnoldi Montseny-Gebirge Spanien.jpg
Període
Plistocè – recent[1]
Estat
Taxonomia
Super-regne Eukaryota
Regne Animalia
Fílum Chordata
Classe Amphibia
Ordre Caudata
Família Salamandridae
Gènere Calotriton
Espècie Calotriton arnoldi
Carranza i Amat, 2005
Nomenclatura
Significat Tritó bonic d'Arnold
Distribució
Mapa Calotriton arnoldi.png
Mapa de distribució
Modifica dades a Wikidata

El tritó del Montseny (Calotriton arnoldi)[2] és una espècie d'amfibi descrita a finals del 2005.[3] Es tracta de l'única espècie vertebrada endèmica de Catalunya i l'únic urodel endèmic de la península Ibèrica.[4] Es troba en perill d'extinció.[5][6]

D'una mida aproximada de 10 cm i amb el dors de color marronós, és molt proper al tritó pirinenc (C. asper). El tritó del Monseny va ser observat per primera vegada al massís del Montseny el 1979 i durant molts anys se'l va considerar la mateixa espècie que el tritó pirinenc.

Demografia[modifica]

La Tordera, hàbitat del tritó del Montseny

El tritó del Montseny és endèmic del massís del Montseny i podria ser exclusiu de la conca de la Tordera. Només s'ha trobat en set torrents i està distribuït en dues poblacions separades per quatre quilòmetres. Habita una àrea de menys de 25 km2, a una altitud de 600–1.200 m. Es troba en aigua freda, neta i oxigenada en ambients poc humanitzats. Comparteix hàbitat amb dos altres amfibis: la salamandra comuna i el tòtil.[7]

Estat de conservació[modifica]

La Llista Vermella de la UICN classifica el tritó del Montseny com a espècie en perill greu. Malgrat els esforços invertits en la seva reintroducció, es creu que el 2005 només hi havia entre 1.000 i 1.500 individus, un 15% menys que el 1995.[8]

A causa de l'escalfament climàtic, la temperatura mitjana del massís del Montseny ha augmentat més d'un grau en l'últim segle. Aquest increment de la temperatura ha incrementat l'evaporació i l'evapotranspiració de les plantes, fet que ha provocat una major aridesa vegetal.[9] Els boscos de faigs són perfectes pel tritó, però des del 1945 han pujat uns 70 metres (substituïts per alzines) fins a 1.600–1.700 msnm, on els rierols tenen menys aigua.[8]

L'assecament dels rierols és la principal amenaça per a l'espècie. S'extreu una gran quantitat d'aigua per vendre-la embotellada arreu del continent. Com a conseqüència d'això, el Montseny s'està assecant i, per tant, la població del tritó està disminuint molt.[8]

El 2007 es posà en marxa un programa per a la reintroducció de l'espècie[5] que a data de gener del 2016 havia alliberat 556 exemplars. Com a resultat d'aquesta acció, la població de tritó del Montseny s'ha duplicat en deu anys, tot i que continua estant en perill crític.[10]

Descripció[modifica]

El tritó del Montseny té un seguit d'adaptacions molt particulars per viure en torrents d'aigua freda i amb força corrents. Les més notòries són el cos aixafat per entrar millor dins les esquerdes, l'absència de les crestes dorsals, la pell granulosa que li permet subjectar-se a les esquerdes i les cobertes quitinoses a les puntes dels dits per agafar-se als fons dels torrents. Té els pulmons petits, cosa que l'ajuda a no flotar. Ha adoptat una mena de còpula al llarg de la qual el mascle immobilitza la femella amb la cua i li transfereix l'espermatòfit directament a la cloaca, amb la qual cosa evita que sigui arrossegat pel corrent.[4]

Un tritó pirinenc, el parent més proper i físicament similar

Físicament és molt similar al tritó pirinenc, motiu pel qual va passar desapercebut durant molt de temps. És una espècie una mica més petita que el seu parent més proper. Els mascles fan 5,6–5,9 cm mentre que les femelles fan 5,7–5,9 cm del musell a la cloaca. La cua mesura 3,4–4,4 cm, donant una llargada màxima de tot l'animal de 10,3 cm.[11]

El dimorfisme sexual és poc pronunciat: els mascles tenen el cap una mica més gran i ample que les femelles, i la cua més curta i alta. La diferència principal és la cloaca, on les femelles presenten una protuberància una mica prominent i arrodonida.[12]

La pell dels tritons del gènere Calotriton presenta grànuls de forma cònica. Els del Montseny són menys abundants i estan absents de la regió ventral. Una altra característica pròpia d'aquesta espècie és la coloració. El dors i la part lateral són marró fosc, el coll és ataronjat i el ventre té un mosaic de puntets grisos de diferents tonalitats amb una àrea translúcida de pigmentació de color crema a la part posterior. Aquesta zona és més petita en els mascles.[12] Quan els tritons del Montseny se senten atrapats per un depredador alliberen una secreció blanquinosa per la pell. És una substància nociva, enganxifosa i molt olorosa.[11]

Tot i ser una espècie pràcticament aquàtica té els pulmons molt poc desenvolupats i, per tant, respira a través de la pell, especialment l'epiteli de la boca.[13]

No se sap gairebé res sobre la seva alimentació en estat salvatge, però se n'han pogut observar individus introduint el musell a les escletxes de les roques, possiblement per agafar petits invertebrats o larves de salamandres.[13]

Les dues poblacions existents presenten característiques pròpies. L'oriental té unes taques irregulars de color groguenc o verdós, mentre que en l'occidental els mascles tenen una pigmentació blanquinosa als laterals del morro i sovint un seguit de punts fins als laterals del dors de color platejat.[12]

Reproducció[modifica]

Es reprodueix durant la primavera i la tardor. Durant aquesta època, els mascles es queden quiets amb la cua aixecada fins que se'ls acosta una femella. Un cop detecta una femella, el mascle enrotlla la cua al seu voltant. L'acte sexual pot durar hores. Els tritons del Montseny sobreposen les obertures de les cloaques per facilitar la transferència de l'espermatòfor a la femella i la fecundació d'aquesta última. Mai no s'han vist ous d'aquesta espècie en la naturalesa, però es creu que les femelles els deixen sota les pedres per impedir que els corrents se'ls emportin. Neixen en forma de larva minúscula blanquinosa i de mica en mica van prenent la forma adulta. Els tritons joves tenen el mateix aspecte que els adults, però són més petits, tenen la pell completament llisa i encara conserven les brànquies.[13]

Història[modifica]

El tritó del Montseny fou descobert el 2005. És la primera (i, a data de 2015, única) espècie vertebrada que només es troba a Catalunya.[5] La determinació d'aquesta nova espècie fou treballada pels biòlegs Salvador Carranza (investigador del Departament de Biologia Animal de la Universitat de Barcelona) i Fèlix Amat (investigador de l'àrea d'herpetologia del Museu de Ciències Naturals de Granollers), amb estudis efectuats el 2002 (emmarcats en el Pla de Seguiment de paràmetres ecològics del Parc Natural del Montseny), de morfologia externa i osteologia de l'animal, així com una anàlisi poblacional i d'ADN (diferenciació genètica), que permeten assegurar que el tritó del Montseny té característiques biològiques diferenciades de la resta d'espècies catalogades.[14]

El 2007 s'aconseguí capturar-ne 20 exemplars salvatges, que es traslladaren al centre de fauna de Torreferrussa per tal de criar-los en captivitat. El Museu de Ciències Naturals de Granollers, juntament amb el Zoo de Barcelona i tècnics del Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient han aconseguit criar-ne un miler d'exemplars, dels quals se n'havien alliberat 573 a data de novembre de 2014.[5][15]

El gener de 2016 es va fer públic que el programa de cria en captivitat del tritó del Montseny (Calotriton arnoldi) havia aconseguit doblar la població d'aquest amfibi des que es va descobrir. Es calcula que hi ha al voltant de 1500 exemplars adults, entre els provinents de la cria en captivitat i els que han nascut en llibertat. A més, també ha augmentat lleugerament la seva àrea de distribució. Tot i que l'espècie es manté estable, continua en perill crític d'extinció.[16][17]

Història evolutiva[modifica]

Durant el Miocè, en el Montseny es formà un conjunt de muntanyes que, combinades amb les glaciacions, provocaren l'aïllament reproductiu dels tritons de la zona.[18]

Es creu que aquest animal no ha canviat gaire morfològicament des de fa més de 5 milions d'anys, tot i haver-ho fet notòriament el seu hàbitat, especialment per les glaciacions de Riss i Würm. Les glaciacions probablement comportaren l'extinció d'altres poblacions de l'espècie, ja que els dos nuclis actuals presenten certa divergència genètica que correspondria a un aïllament genètic aparegut fa aproximadament 560.000-250.000 anys.[1]

Basant-se en una reconstrucció hipotètica del passat biogeogràfic dels tritons a Catalunya durant el Plistocè, l'avantpassat del tritó s'especià en el tritó del Montseny i el tritó pirinenc. Durant els períodes glacials esmentats anteriorment, l'espècie es refugià en una àrea climàtica favorable a la perifèria sud dels Pirineus, incloent-hi el Montseny. Posteriorment, fa aproximadament 1,5 milions d'anys, aparegué una barrera que separà les poblacions del Montseny de la resta de tritons i des de llavors no hi ha hagut flux genètic.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Història evolutiva» (en català). Museu de Ciències Naturals de Granollers. [Consulta: 30 març 2015].
  2. «tritó del Montseny». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 13 juny 2015].
  3. Bueno, David «L'arbre de la vida». La Classificació dels éssers vius. UB [Consulta: 11 setembre 2011].
  4. 4,0 4,1 «El tritó del Montseny, descobriment d'una raresa amagada». La Sitja del Llop, 29, Octubre 2006, pàg. 9 [Consulta: 7 març 2015].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Diari Ara. «Alliberen cent nous tritons del Montseny per evitar la seva extinció», 28-11-2014.
  6. Carranza, Salvador; Amat, Fèlix. «Cas d'estudi. Diferenciació morfològica i genètica del tritó del Montseny a la conca de la Tordera». A: Els sistemes socioecològics de la conca de la Tordera (en català). Institut d'Estudis Catalans, 2008, p. 411-417. ISBN 8472839834. 
  7. «Distribució i hàbitat» (en català). Museu de Ciències Naturals de Granollers. [Consulta: 30 març 2015].
  8. 8,0 8,1 8,2 «Calotriton arnoldi» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN. Carranza; S.; Martínez-Solano, Í, 2009. [Consulta: 28 novembre 2014].
  9. «Conservació» (en català). Museu de Ciències Naturals de Granollers. [Consulta: 30 març 2015].
  10. «Es dobla la població de tritó del Montseny en deu anys». Nació Digital, 18-01-2016. [Consulta: 19 gener 2016].
  11. 11,0 11,1 Carranza, Salvador; Amat, Fèlix «Taxonomy, biogeography and evolution of Euproctus (Amphibia: Salamandridae), with the resurrection of the genus Calotriton and the description of a new endemic species from the Iberian Peninsula» (en anglès). Zoological Journal of the Linnean Society, 145, Juny 2005, pàg. 555-582 [Consulta: 6 abril 2015].
  12. 12,0 12,1 12,2 «Com és el tritó» (en català). Museu de Ciències Naturals de Granollers. [Consulta: 30 març 2015].
  13. 13,0 13,1 13,2 «Com viu el tritó» (en català). Museu de Ciències Naturals de Granollers. [Consulta: 30 març 2015].
  14. «El tritó del Montseny, descobriment d'una raresa amagada». La Sitja del Llop, 29, Octubre 2006 [Consulta: 7 març 2015].
  15. «Alliberades un centenar de larves de tritó del Montseny». El Periódico, 28-11-2014 [Consulta: 28 novembre 2014].
  16. «La cria en captivitat reforça la població de tritó del Montseny 10 anys després de la seva descoberta». Gencat. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 18 gener 2016].
  17. «La població de tritó del Montseny, en perill d'extinció, es dobla en deu anys». Osona.com. [Consulta: 18 gener 2016].
  18. «El tritó del Montseny (Calotriton arnoldi) una raresa singular i amagada» (en català). Museu de Ciències Naturals de Granollers. [Consulta: 30 març 2015].

Bibliografia[modifica]

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]