Usuari:Contraix/proves/Riegos y Fuerza del Ebro

Contraix/proves/Riegos y Fuerza del Ebro

Riegos y Fuerza del Ebro, S.A., (en anglès Ebro Irrigation and Power Company Limited i alguns cops traduït al català com "Regs i Força de l'Ebre") fou una empresa hidroelèctrica filial de la Barcelona Traction, Light and Power. Dins la complexa relació entre el conglomerat d'empreses del grup, conegut com "La Canadenca", alguns cops n'és considerada una empresa instrumental o com la denominació operativa de la Barcelona Traction. Construí grans centrals hidroelèctriques a les terres de Lleida on va fer-se amb les concessions d'aigües de la Noguera Pallaresa, des de la Pobla de Segur a Camarasa: centrals de Sossís, Talarn, Reculada, Terradets i Camarasa. També va aconseguir la concessió de l’anomenat Salt de Seròs.

Constitució

L’empresa es constituí a Toronto el 12 de setembre de 1911, el mateix dia que la Barcelona Traction, amb la denominació social de Ebro Irrigation and Power Co.Lld, amb un capital de dos milions i mig de dòlars canadencs (valorat en 513.698 lliures esterlines del 1911). El 14 de desembre del mateix any es va registrar a Barcelona com a societat espanyola, canviant el nom a Riegos y Fuerza del Ebro, S.A.

Dintre del grup de la Barcelona Traction, Riegos y Fuerza del Ebro tindria la missió de construir les centrals elèctriques i explotar-les comercialment. Altres empreses del grup s’encarregarien de l’explotació de les línies de tramvia i ferrocarril.

Acord de novembre de 1911

El 30 de novembre de 1911 es signà un acord mitjançant el qual la Barcelona Traction traspassava a Riegos y Fuerza del Ebro les concessions hidràuliques així com els estudis necessaris per explotar-les. En contrapartida rebia totes les accions de Riegos y Fuerza del Ebro (valorades en 513.698 lliures) així com totes les obligacions que havia emès, per valor de 958.767 lliures.

Les concessions del Noguera Pallaresa

La concessió Sert

Entre 1901 i 1907 l'industrial Domènec Sert i Badia va obtenir tres concessions a perpetuïtat per l'aprofitament hidroelèctric de les aigües de la Noguera Pallaresa que abastaven el tram de riu comprès entre Pobla de Segur al nord, i Camarasa al sud. Els aprofitaments eren els següents:

• Derivar 16 metres cúbics per segon d'aigua de la Noguera Pallaresa a Pobla de Segur amb destinació a dues centrals hidroelèctriques, una a Salàs de Pallars i una altra a Talarn.
• Derivar 14 metres cúbics per segon destinats a força motriu per a una fàbrica de filats i teixits de seda a Pobla de Segur.
• Derivar 16 metres cúbics per segon destinats a una central hidroelèctrica a la Massana, al terme municipal de Llimiana.

El 8 de març de 1910 li fou concedit a Domènec Sert la unificació de les tres concessions en una de sola. El resultat era la construcció a l'aiguabarreig dels rius Flamisell i Noguera Pallaresa a la Pobla de Segur d'un canal de derivació de 60 quilòmetres de llargària per transportar un cabal de fins a 20.000 litres d'aigua per segon fins a una futura central hidroelèctrica a construir a Camarasa.

Irrupció de La Canadenca

La idea inicial era adquirir la concessió d'aprofitament hidroelèctric de l’Ebre a l’altura de Faió – que estava en mans de Ignasi Coll i Portabella i Julio Bielsa Perun–, però Pearson no va voler pagar la quantitat de diners que demanaven. El seu equip va trobar l'alternativa al riu Noguera Pallaresa, adquirint la concessió de Domènec Sert. La transacció es feu mitjançant un contracte privat amb la Spanish Securities Company Limited, empresa del grup de la Barcelona Traction. Com a contrapartida Domènec Sert va rebre 50.000 dòlars en accions de la companyia Barcelona Traction i 10.000 lliures esterlines en obligacions de la mateixa societat.

Tot seguit la Barcelona Traction sol·licità substituir el canal i la presa autoritzats a Domènec Sert per una presa situada a Talarn, a l'estret de Susterris,que permetés, a més de l'aprofitament hidroelèctric, destinar aigua potable per a la ciutat de Tremp i la construcció de dos canals addicionals per a reg, un a cada riba del riu; el canal industrial cap a la futura central a Camarasa es mantenia, i el cabal d'aigua aprofitable passava de 20.000 a 42.000 litres per segon. Aquesta concessió, atorgada el 28 de novembre de 1912, especificava que l'aprofitament hidroelèctric es concedia a perpetuïtat, mentre que els canals de rec havien de passar a ser propietat de la Comunitat de regants al cap de 99 anys.

La concessió declarava el projecte d'utilitat pública, és a dir, amb dret a expropiar terres per necessitats de les obres.

Divisió de la concessió

L'any 1913, durant les obres de construcció del canal industrial, la mala qualitat del sòl entre els pobles de Puigcercós i Guàrdia de Noguera va provocar que es paralitzessin les obres. Es va sol·licitar el seu replanteig, traslladant el canal industrial al marge esquerra del Noguera Pallaresa, així com al mateix temps es sol·licitava la divisió de la concessió en tres salts diferents per poder construir-los separadament i permetre un millor aprofitament del cabal d'aigua concedit.

El 16 d'octubre de 1913 es concedí la divisió de la concessió, quedant aquesta amb els següents aprofitaments:

• Salt de Talarn, amb la central hidroelèctrica a peu de presa, ja aprovat el 28 de novembre de 1912. La presa de Sant Antoni era l'element regulador de tota la cadena de salts prevista fins el canal de Seròs. El seu dimensionament va ser calculat ja des de l'inici per emmagatzemar prou aigua a l’estiu per poder fer funcionar la central de Seròs al Segre durant l’hivern, quan els Pirineus són coberts de neu. Allò que preocupava no era l’estiatge, assegurat pel desgel de la primavera, sinó l’altre mínim pluvial, que es produeix a l’hivern.
• Salt de Barcedana. A partir del traspàs del canal industrial del marge dret a l'esquerra del Noguera Pallaresa, el nou canal - canal de Gavet - discorreria fins a una nova central situada al congost de Terradets, establint la càmera d'aigua a la vall de Barcedana, la qual desaiguava a la central mitjançant un túnel de pressió en els contraforts del Montsec de Rúbies. Posteriorment, aquest salt desapareixeria i seria substituït pels de les centrals de Reculada o de Gavet, i la dels Terradets.
• Salt de Camarasa. L'aigua tenia l'origen al canal de desguàs de la central de Barcedana, i mitjançant un canal amb nombrosos túnels i obres de fàbrica arribava fins a la confluència dels rius Noguera Pallaresa i Segre a La Massana, on s'ubicava el salt. El 1917, a causa de la mala qualitat dels sòls de la zona que provocaren un augmenten extraordinàriament dels costos, es van suspendre les obres i es va replantejar el salt de Camarasa.

Si en la concessió unificada de 1910 l'aigua només s'aprofitava un cop, amb la divisió final la mateixa aigua es podia aprofitar diverses vegades, multiplicant la producció d'energia elèctrica, la inversió necessària i els beneficis. A partir de la mateixa concessió, a la central hidroelèctrica de Talarn li van seguir tres aprofitaments posteriors: la Camarasa el 1923, central de Reculada el 1931, i la de Terradets el 1935.

Altres concessions

L'any 1912 es va comprar l'empresa Saltos del Segre, S.A., titular de la concessió d'un aprofitament hidroelèctric a la conca baixa del riu Segre. La concessió adquirida possibilitaria la construcció del canal de Seròs.

Finalment, van comprar les concessions d'aprofitament hidroelèctric que posseïa Ignasi Romañà i Suari al riu de la Vansa i al curs mig del Segre el mes de novembre de 1911. Aquesta concessió fou declarada nul·la per l'administració, i no s'aprofità.

La compra d'empreses

Un cop constituïda la Barcelona Traction, Light & Power Company, Pearson va negociar directament amb Emil Rathenau, propietari de l'AEG, perquè aquest li vengués la seva filial Companyia Barcelonina d'Electricitat, formalitzant-se el 12 de gener de 1912 l'acord de la venda a través de Spanish Securities. Amb aquesta operació s'assolia el doble el doble objectiu d’assegurar una bona xarxa de distribució a Barcelona i la de disposar d’una central tèrmica que assegurés el subministrament d’electricitat si la futura oferta hidroelèctrica no donava l’abast.

El 1913 Spanish Securities va adquirir també el 49% d’Energia Elèctrica de Catalunya, companyia amb capital de la Compagnie Générale d'Électricité i del banc Société Suisse d'Industries Éléctriques, que construïa un ambiciós projecte de construcció de centrals a la vall Fosca, amb la central hidroelèctrica de Capdella com a primer projecte. Amb aquesta adquisició es va produir un repartiment del mercat elèctric català entre les dues societats.

Inici de la construcció de les centrals

La construcció de centrals hidroelèctriques eren la part més crítica del negoci i la que prometia alts rendiments, atès que permetien la producció d'energia abundant amb baixos costos d'operació.

Centrals hidroelèctriques

Talarn

El mes de novembre de 1911 s'iniciaren les obres de la central hidroelèctrica de Talarn. Es considerà que el projecte emparat per la concessió de Domènec Sert no era el més òptim, de forma que és redissenyà, dividint-lo en tres projectes separats. Mentre es refeia el projecte, es començà a treballar en els estudis topogràfics i construccions que es podien incloure dins el projecte original. El mes de novembre de 1912 es va iniciar la construcció del túnel de desviació de les aigües del Noguera Pallaresa, de forma que es pogués construir la presa. L'octubre de 1913 l'administració va aprovar la modificació del projecte, que dividia la concessió en tres parts. La construcció segons el nou projecte s'inicià l'11 de gener de 1914. però l'agost d'aquell mateix any les obres es paralitzaren per l'esclat de la Primera Guerra Mundial quan estaven al 40% de la seva construcció,

Serós

La construcció del canal es va iniciar el 30 de novembre de 1912 i la primera turbina va començar a funcionar l'1 d'abril de 1914, per tant la construcció es va fer en un temps record. El 4 de juny del mateix any entrà en funcionament el segon grup; el 24 d’agost, el tercer, i el 23 de setembre la central hidroelèctrica ja treballa a ple rendiment en posar-se en funcionament el quart grup.

La Guerra Mundial i Pearson

L'esclat de la Primera Guerra Mundial afectà greument les obres, perquè el flux de capital que les finançava s'interrompí. El 30 de novembre de 1914 la Barcelona Traction va suspendre el pagament dels interessos semestrals de les obligacions de la societat. A finals de 1914, els inversors europeus, exasperats per les desviacions del projecte de Talarn, van desvincular Pearson de la presidència de la Barcelona Traction i van passar el control al comitè dels obligacionistes. La presidència del consell d'administració de la Barcelona Traction passà al canadenc Edward Robert Peacock.

A principis de 1915 es va constituir un comitè d'obligacionistes per reorganitzar les finances de la societat i obtenir nous fons. Com a conseqüència d'aquest enrenou, Pearson viatjava sovint entre Amèrica del Nord i Europa per apaivagar els creditors i mantenir bones relacions amb els inversors, supervisant alhora la gestió tècnica de les seves empreses restants. En un d’aquests viatges, el 7 de maig de 1915, Pearson i la seva esposa Mabel van morir quan el vaixell en el que viatjaven, el Lusitania va ser torpedejat per un submarí alemany.

El 9 d'abril del mateix any es va arribar a un pla de refinançament amb la participació d'alguns proveïdors de maquinària. Edward Robert Peacock va reestablir la confiança amb els inversors i les obres de la central hidroelèctrica de Talarn es van reprendre el juliol de 1915 i la central va entrar en servei al llarg de l'any 1916, encara que el projecte finalitzà de forma definitiva el 1926.

Noves construccions

Un cop acabada la central hidroelèctrica de Talarn, es va continuar construint centrals hidroelèctriques a l'eix del Noguera Pallaresa. El 1920 s'inaugurà la central de Camarasa, el 1931 la Central hidroelèctrica de Reculada i el 1935 la de Terradets. Al Berguedà hi va construir la central tèrmica de Fígols, obres que van començar el 1929 i van tenir una durada de dos anys.

La guerra civil

A causa de la guerra civil, la producció de La Canadenca es va reduir més d’un 30%, per disminució de la demanda, i també es van produir molts desperfectes en les infraestructures. Un cop finalitzada la guerra es van obrir expedients de depuració del personal, va haver-hi restriccions en el subministrament elèctric, etc.

L’any 1936, la «Barcelona Traction» va suspendre el pagament de les seves obligacions emeses amb anterioritat, i establertes majoritàriament en lliures esterlines. Quan el 1940, una vegada va finalitzar el conflicte armat, es va voler reprendre el pagament de les obligacions majoritàries, les autoritats hispanes van negar la necessària transferència de divises.

La declaració de fallida

Un grup financer espanyol, encapçalat per Joan March i Ordinas, anar adquirint la propietat d’una bona part d’aquestes obligacions, i el 9 de febrer de 1948 va sol·licitar davant la jurisdicció espanyola la declaració de fallida de la societat, que seria concedida pel jutge tres dies després.

El procediment de fallida va implicar la venda en pública subhasta el 4 de gener de 1952 de les accions de les societats filials, que pertanyien íntegrament a l’empresa en fallida (excepte la Sociedad Productora de Fuerzas Motrices, de la que poseia un 88% del capital ), i la seva adjudicació a una societat (FECSA) constituïda recentment i propietat del mateix grup financer espanyol que sol·licitava la fallida. Com la Barcelona Traction, els seus actius acabaren a FECSA.