Vés al contingut

Usuari:IreneValle/proves01

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Enrique Escudé-Cofiner i Grauges (Barcelona, 13 d'agost de 1909 - Molins de Rei, 01 de maig de 1996), conegut com a Enrique Cofiner, va ser un compositor i pianista català. Tot i la seva formació en música clàssica, va ser molt conegut per les seves revistes i cantables, interpretades per cantants com Manolo Escobar, Dalida, Elena Maya o Rafael Farina. A més, gràcies al seu pare, dominava el llenguatge flamenc, arribant a col·laborar amb tocaors de la talla de Sabicas o Perico el del Lunar. De l'any 1967 al 1974 va ser director de la Secció Musical de la SGAE.

Biografia[modifica]

Enrique Cofiner va néixer el 13 d’agost del 1909 al cor del Raval, en concret, al carrer Robadors. El seu pare era Francisco Escudé, (Valls, Tarragona, 1868 - Barcelona, 1928), guitarrista de flamenc, gitano i cec. El Diccionario Enciclopédico Ilustrado del Flamenco afirma que fou deixeble “del famós tocaor gitano Valentín”, i va ser d'ell de qui Cofiner va aprendre aquesta música. La seva mare era María Cofiner Graugés (Sant Jaume de Frontanyà, Barcelona, ? - Barcelona, 1941), i va ser qui més va animar a Enrique a estudiar música, comprant-li un piano marca Chiappo Arietti.

Va iniciar els seus estudis a l’Escolania de la Basílica de la Mercè, i posteriorment a l’Escolania de Santa Maria del Pi, on va rebre formació d’organista i cantor amb el mestre de capella Mossèn Josep Masvidal. Posteriorment continua la seva formació a l’Escola Municipal de Música de Barcelona amb els professor Jaume Pahissa i Enric Morera[1]. Com a músic professional, els anys abans de la Guerra Civil col·labora com a organista de l'escolania de Santa Maria del Pi, com a sots-director i pianista acompanyant de la Societat Coral Orfeònica Euterpe i com a pianista-director del grup de jazz Rodamon’s Band[2].

Durant la guerra la seva participació musical a la ciutat de Barcelona fa un salt qualitatiu, sent tocades obres seves per la Banda Municipal de Barcelona[3], retransmeses per emissores radiofòniques, o interpretades al Casal d’Esquerra Republicana Francesc Macià[4]. Diaris com La Humanitat, El Diluvio, La Publicitat o La Vanguardia publiquen els esdeveniments i periodistes com Rafael Moragas o Camil Oliveras l’elogien a les seves critiques[5]. La seva activitat musical i compositiva, però, es veu truncada pel seu empresonament en un camp de concentració a Girona durant nou mesos al final de la guerra.

El 1939 coneix la seva futura esposa, Isabel Fuentes, a les festes quinquennals d’Alcanar, amb qui es cassarà el 1943. El 1941, posteriorment a la mort de la seva mare, marxà a Madrid, on aprofita per continuar els seus estudis musicals amb Conrado del Campo. Treballa com a pianista al local de flamenco Villa Rosa - Villa Jardín, on form la banda Cofiner y sus Chicos amb els quals fa enregistraments i directes. També a Madrid creà una editorial de cantables i ballables, “Publicaciones Cofiner”, activa del 1944 al 1946. Un dels seus fets biogràfics més remarcables és haver anat a Orient Pròxim vàries vegades com a cap de banda de Cofiner y sus Chicos. Durant la primera, el 1946, tindran una residència a l’hotel Shepheard’s d’El Caire[6] i abans de tornar a Espanya passaran pel asino de Sant Stephano d'Alexandria. Després d’un breu temps on realitzen enregistrament amb la Compañía del Gramófono Odeón, el 1948 partiran cap a Beirut per, altra vegada, tocar a festes dels hotels més importants del Líban i Egipte durant gairebé un any. Gràcies a la seva activitat de difusió de música espanyola a Egipte va ser condecorat com a Caballero de la Orden del Mérito Civil el 1949[7].

De nou a Espanya, durant els anys 50 exerceix més intensament la seva faceta de compositor de música popular, com demostren les seves publicacions i enregistraments de ballables que també el porten a països com Grècia, Itàlia, Suïssa o França, sent les seves cançons cantades per artistes nacionals i internacionals. Paral·lelament s’endinsa en el món de la revista musical, estrenant a teatres com La Zarzuela, i de les quals sortien números que es convertien en cantables molt famosos i versionats com ara La Portuguesa o Me gusta mi novio.

El 1963 és elegit conseller de l’SGAE, i el 1967 director de la Sección Musical. Sent membre de la Sociedad General de Autores demostra la seva proximitat al llenguatge flamenc ajudant a artistes com Perico el del Lunar a poder ser membres de l’entitat i a cobrar drets d’autor ajudant-los a transcriure les seves obres per poder registrar-les[8]. Durant els 60 continua amb una producció activa de repertori popular, i s’arriba a presentar a festivals de la cançó com el Festival de la Cançó de Benidorm o el Festival de la Cançó Mediterrània.

Els anys 80 demostra ser una persona curiosa i activa, perquè va publicar juntament amb Frankie Mara (Francisco Javier Martín Cámara, 1967) uns enregistraments de música que es podria considerar synth-pop, però sense oblidar les seves arrels com indiquen els temes populars catalans que va utilitzar a Barcelona 92’ Marxa Olímpica, editada amb Preyston el 1987.

L’última obra seva estrenada va ser el Gipsy Concert el 1993, un concert per a guitarra flamenca i orquestra que va compondre Cofiner juntament amb Sabicas el 1975, i que va estrenar Rafael Riqueni en el marc del Festival de Guitarra de Córdoba.

Enrique Cofiner va morir l’1 de maig del 1996 a Molins de Rei, deixant un llegat de més de sis-centes cançons, vint revistes, i un munt d’experiències per a totes aquelles persones que van escoltar la seva música.

Refències[modifica]

  1. «Reconocimiento a Enrique Escudé-Cofiner Graugés. Concierto con motivo de la donación del fondo personal del compositor al Centro de Documentación y Archivo de SGAE» (en castellano). [Consulta: 6 gener 2022].
  2. «Rodamon's Band». La Humanitat, 20-06-1935.
  3. «"La Banda Municipal de Barcelona"». La Vanguardia, 24-04-1937.
  4. «“A la memòria dels combatents caiguts per la llibertat”». La Humanitat, 22-06-1937, pàg. 3.
  5. Oliveras, Camil «“Palau de Belles Arts: Concert Simfònic dedicat als autors catalans per l’Orquestra Municipal d’Instruments de Vent”». La Humanitat, 02-05-1937.
  6. «“Un celebre orchestre madrilene au Caire”». Le Progrés Egyptienne, 22-12-1946.
  7. «“Enrique Cofiner a l’honneur”». La bourse egyptienne, 02-08-1949.
  8. Gamboa, José Manuel. Perico el del Lunar. Un flamenco de antología. Córdoba: La Posada, p. 153.