Valerià Weyler i Nicolau
Valerià Weyler i Nicolau (Palma, 17 de setembre de 1838 - Madrid, 20 d'octubre de 1930) fou un militar espanyol, 1r duc de Rubí i 1r marquès de Tenerife, Gran d'Espanya. Fou el fill del metge militar Fernando Weyler i Laviña. Fou diplomat de l'estat major i l'any 1862 ja n'era comandant.
Fou enviat a Cuba i més tard a Santo Domingo (durant la reversió d'aquesta illa a la sobirania espanyola). Tornà a la Península Ibèrica, i combaté els carlins durant la Tercera Guerra Carlina. Es distingí en l'acció de Bocairent lluitant contra el general José Santés y Murgui, i en diverses accions. L'any 1878, quan tenia quaranta anys, el nomenaren tinent general. Llavors fou capità general de les illes Canàries, i degut a això, li fou atorgat el títol de Marquès de Tenerife.
Des de l'any 1883 fins l'any 1886 fou Capità General de Mallorca i de les Filipines, i també de Catalunya (des del 1893 fins l'any 1896).
S'oferí per resoldre la Guerra d'Independència cubana, li fou ofert el comandament de l'exèrcit colonial l'any 1896 i acceptà. Inicià una repressió violenta a Cuba. Utilitzava mètodes tan violents com el camp de concentració, considerats els primers de la història. El seu fracàs fou enorme, i fou acabat l'any 1897, però anys més tard intentà reivindicar la seva actuació amb el seu llibre "Mi mando en Cuba" (eren cinc volums, 1910-1911).
Llavors, fou capità general de Castella i ministre de la guerra (1901-1902, 1905, 1906-1907) i, poc després de la Setmana Tràgica, Capità General de Catalunya per segon cop (1909-1914), i encara una tercera vegada (1920). Tot i el seu caràcter poc democràtic, no s'uní a la Dictadura de Primo de Rivera, i, fins i tot, intervingué en l'anomenada Sanjuanada de 1926 contra el dictador, que no s'atreví, però, a sancionar-lo.