Wiborada

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
santa Wiborada
Wiborada1430.jpg
Miniatura amb Santa Wiborada al ms. Cimelia Sangallensia (ca. 1430)
religiosa, anacoreta i màrtir
Naixement Guiborat, Weiberrat o Weibrath
segle IX
actual cantó d'Aargau (Suïssa)
Mort 2 de maig de 926
prop de l'abadia de Sankt Gallen (Suïssa)
Sepultura abadia de Sankt Gallen
Commemoració en Església Catòlica Romana
Canonització 5 de gener de 1047 , Roma per Climent II
Festivitat 2 de maig
Fets destacables primera dona canonitzada pel Vaticà
Orde Monges benedictines
Iconografia hàbit benedictí, amb un llibre i una destral o alabarda
Patronatge bibliotecaris (només a Suïssa) i enquadernadors (Suïssa)
Modifica dades a Wikidata

Wiborada, o Viborada, en alemany antic Wiberat (IX segleSant Gal, 1º maig 926), va ser una monja suïssa que va viure reclusa per deu anys a Sant Gal i va morir màrtir durant una incursió dels magiars.

No se sap el lloc on descansen actualment les seves restes, però el que sí que sabem és que va ser un lloc de peregrinació. Wiborada va ser la primera dona a ser oficialment santificada, sota el pontificat deCliment II l'any 1047.[1] A la iconografia se la representa en vestits monacals, amb un llibre en una mà, en al·lusió als llibres que va salvar, i una alabarda a l'altra, símbol de l'instrument amb què va ser martiritzada.

La seva festivitat és el 2 de maig. A Suïssa és considerada patrona dels bibliotecaris i bibliotecàries .[2] És venerada com a santa per les esglésies catòlica i ortodoxa.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Martiri de Santa Wiborada, ca. 1451.

No se sap amb certesa l'any de naixement de Wiborada, ja que cap de les fonts conservades ho mencionen. Tampoc no han donat resultats les recerques que s'han dut a terme per localitzar la casa paterna.[3]

Segons els Annales Sangallenses maiores [4] i la Crònica Universal d'Hermann de Reichenau,[5] Wiborada es va recloure a l'església de Sant Mang [6] a Sant Gal l'any 916. En aquesta església, fundada el 13 d'octubre del 898 per l'emperador Arnulf de Caríntia, hi oficiava aleshores el seu germà, Hitto.

Els monjos de l'abadia de Sant Gal va anotar la data del martiri de la santa, l'1 de maig del 926, a mans dels invasors hongaresos: «KALENDIS MAIIS WIBERAT reclusa a paganis interempta»[7] (A les calendes de maig la reclusa Wiberat [Wiborada] va morir a mans dels pagans). Els Annales Sangallenses maiores, anoten en canvi el 2 de maig com a dia de la mort; una contradicció que pot explicar-se pel fet que la incursió magiar va produir-se efectivament l'1 de maig, durant la qual la santa va ser greument ferida, morint l'endemà.[8]

Llegenda[modifica | modifica el codi]

Infantesa i joventut[modifica | modifica el codi]

Wiborada, que provenia d'una família noble alemanya, de la regió de Suàbia, és descrita com una nena molt virtuosa i piadosa. Segons les Vitae, tenia como a model Marta de Betània (exemple de Vita activa) i Maria de Betània (exemple de Vita contemplativa).

Als textos s'esmenta que tenia una germana més petita, morta jova, i també que solia passar l'estona pregant per la redempció dels mortals, en comptes de jugar amb altres nenes. En la seva adolescència continuà aquesta vida piadosa, anava cada dia a l'església i demanava que els seus pares fessin el mateix que ella. A la Vita II es descriuen les seves virtuts, que practicava de manera freqüent, el dejuni i la mortificació del cos. I s'explica que un dia de festa, quan en companyia de la seva mare anava a cavall camí de l'església, Wiborada va sentir la crida de la vocació. Va baixar aleshores del cavall i es va desprendre de totes les seves joies.

Època de les aparicions a Sant Gal[modifica | modifica el codi]

Segons les dues Vitae, Wiborada va decidir servir el seu germà Hitto, capellà a Sant Gal. S'ocupava de la roba del seu germà i de les enquadernacions del libres litúrgics de la gran biblioteca de l'abadia. Hitto va començar a ensenyar-li llatí i els salms per al cant de l'Ofici diví, tot i que s'explica que al Salm 49 s'aturaren les lliçons. Tanmateix una aparició l'exhortà a continuar i li ensenyà el Salm 50; la resta van ser apresos també per inspiració de l'Esperit Sant. Un diumenge de la Septuagèsima va ocórrer que faltaven alguns cantors a la missa i Wiborada s'hi incorporà cantant 90 salms de manera admirable i miraculosa. A la mort del pare, Wiborada va cuidar la seva mare i sovint també curava els malalts estrangers que el seu germà portava a casa. La Vita I narra la peregrinació a Roma de Wiborada juntament amb el seu germà. Aquest, seguint un consell de la seva germana, va entrar com a monjo a l'Abadia de Sant Gal. Les Vitae expliquen amb detall el trajecte ascètic i espiritual de Wiborada, amb dejunis, vigílies, autoflagel·lacions i una vida extremadament austera.

A la Vita II s'explica una aparició del diable sota l'aparença d'un porc, que Wiborada apartà fent el senyal de la creu. Però el diable havia dut amb ell una de les seves criades, que va començar a fer acusacions calumnioses contra Wiborada. Aleshores, i instàncies del bisbe, Wiborada va haver d'afrontar-se a un judici d'ordalia, del qual va sortir innocent. Tanmateix no es va castigar la culpable, que va continuar amb les difamacions contra la santa, fins que Déu la va fer morir boja i pobra.

El bisbe de Constança, que va assabentar-se de la vida de Wiborada i la invità a trobar-se amb ell, l'hauria aconsellat d'entrar al convent de Lindau, però ella va declinar seguint per contra el consell de Sant Gal que se li aparegué en una visió. Aquest capítol manca a la Vita I.

La vida Sant Gal[modifica | modifica el codi]

Wiborada va viure 4 anys com a reclusa en una cel·la a San Giorgio (avui una localitat al sud-est de Sant Gal), al costat de dues criades, Kebeni i Bertherada, seguint una rígida vida ascètica i conforme a les regles del Concili Trullà que havia prescrit la vida dels reclusos. La Vita II narra també en aquesta època l'aparició a Wiborada d'un àngels i que va cantar 3 vegades el Salm 21.

Per manament del bisbe es va preparar aleshores al costat de l'església de Sant Magne de Füsse un cel·la on es reclouria Wiborada. Aleshores el diable va tornar a aparèixer intentant distraure-la d'aquesta vida, però Wiborada va fer de nou el senyal de la creu i va combatre la temptació. Durant la seva vida de reclusa, es descriuen nombrosos miracles i profecies; per exemple, sant Gal se li hauria aparegut anunciant-li un desastre per als membres del convent al llac de Constança, fet que va arribar a succeir. També li va predir a un estudiant del convent, de nom Ulric, futur Sant Ulric, la seva nominació com a bisbe (tot i que aquesta trobada resultaria cronològicament impossible).[9]

El martiri[modifica | modifica el codi]

Al juny del 925 Wiborada va tenir una visió, segons la qual un any després els hongaresos envairien l'Abadia de Sant Gal com també el seu martiri. Les Vitae precisen la data de l'1 de maig del 926. Tot i la pressió de l'abat Engibert, Wiborada es va negar a sortir de la seva cel·la. Però, com indica la Vita I, va suggerir l'abat de resguardar de forma segura sota una roca, a les muntanyes properes, el tresor de l'Abadia i els seus preciosos manuscrits. Quan es va saber que els hongaresos estaven a prop, els monjos, i també el germà de Wiborada, deixaren l'abadia per refugiar-se també a la cova. Els hongaresos entraren a l'església de Sant Magne i la van cremar, i també incendiaren la clausura, tot i que aquí el foc es va extingir miraculosament. En l'assalt trobaren Wiborada agenollada davant l'altar; li esquinçaren la roba fins al cilici que portava i la feriren al cap amb una destral. Segons la Vita II Wiborada va morir l'endemà. La va trobar el seu germà, que informà l'abat, que hauria tornat al recinte 8 dies després. La Vita II descriu el seu funeral, amb l'abat i un gran nombre de fidels.

Miracles[modifica | modifica el codi]

La Vita I descriu, després de la mort i el funeral, els miracles; mentre que a l'altre relat, la vida i els miracles són tractats en textos separats, seguint el model hagiogràfic. Els miracles següents apareixen a la llista del capítol Historia Miraculorum de la Vita II.

  • sobra la tomba de santa Wiborada apareix una llum il·luminada des del cel;
  • una criada va veure un resplendor procedent de Wiborada;
  • una planta de fonoll sobre la tomba de Wiborada reverdeix en ple hivern;
  • Hitto va trobar una pinta movent-se sobre la seva tomba;
  • amb la pinta de Wiborada va ser curat un malalt dels ulls;
  • Rachilde (semblantment companya de Wiborada a la cel·la) es cura miraculosament d'una malaltia;
  • un estudiant del convent de nom Ulric es cura sobre la tomba de la santa;
  • Wiborada expressa, en una visió a Hitto, la seva desaprovació per a una nova tovalla de l'altar;
  • Pliddruda, germana de Rachilde, és curada també per Wiborada;
  • després d'haver complert la promesa, el capellà Eggibert és guarit també del seu mal als ulls;
  • una dona de nom Reginsinda, que no va complir amb la seva promesa després de ser curada, és castigada per aquest fet;
  • dos malalts més aconsegueixen la curació sobre la tomba de Wiborada;
  • un tros de fusta de la galleda de Wiborada va curar el mal de dents;
  • Kebeni, criada di Wiborada, és curada de les ferides que li fa el dimoni, quan la va empènyer en una cuina;
  • durant el trasllat de les relíquies a l'església un paleta va sofrir un accident i va ser curat miraculosament.

Culte[modifica | modifica el codi]

Segons les Vitae, l'aniversari de la mort de Wiborada va començar a celebrar-se amb regularitat un any després de la seva mort. Tot i que l'aniversari s'hauria de celebrar l'1 de maig, durant la canonització de Wiborada es va establir el 2 de maig.

De la canonització de Wiborada només en parla una font contemporània: la continuació anònima de la crònica abacial Casus sancti Galli d'Ekkeard IV de Sant Gal, la còpia més antiga de la qual es conserva al Còdex 615 de la biblioteca de l'abadia. S'explica que foren l'emperador Enric III i la seva segona muller, Agnès de Poitou, els que promogueren la causa de canonització de Wiborada davant del papa Climent II i amb el bisbe de Constança, Teodoric.

El model de Wiborada va ser imitat i seguit a Sant Gal i als seus entorns. Per exemple, l'última reclusa coneguda a Sant Magne, Barbara Hornbogin, hi va morir l'any 1509.[10]

Al segle xvi es va fundar el monestir benedictí de Santa Wiborada a San Giorgio. Suprimit el 3 de juny de 1834, el seu arxiu es conserva en el de l'Abadia de Sant Gal.[11]

L'ofici[modifica | modifica el codi]

Ja al segle xi consta una Litúrgia de les Hores de Santa Wiborada,[12] que la qual tan sols es conserva un doble foli d'un Antifonari amb oficis litúrgiques de santes, entre els quals Wiborada, avui a l'Arxiu municipal de Sant Gal (Vol 508, Scatola Fragmente, Bücher).

En un manuscrit del segle xiv[13] es troba un ofici de Wiborada en resum, procedent del Magnificat, cinc antífones de laudes, l'Evangelica antiphona i l'antífona de Sant Benet. En el Supplementum Breviarii del monjo de Sant Gal, Gallus Wagner, del 1574[14] es torba l'Ofici de Wiborada complet, com era d'ús al segle XVI.

El vi beneït[modifica | modifica el codi]

En el culte de Wiborada apareix també una tradició: les ofertes de vi de santa Wiborada, al dia del seu aniversari.[15] Com el vi de Sant Gal, que serví de model, aquest vi se serveix en una copa en forma de petxina amb una cullera, que hauria pertanyut a Wiborada. Aquesta cullera és de fusta i va ser encapsulada en plata al segle XVII; la copa, també en argent, porta inscrit l'any 1698. Els dos objectes pertanyien al convent de santa Wiborada, avui conservats a l'abadia benedictina de Sant Gallenberg a Glattburg.

Fonts[modifica | modifica el codi]

Ja al segle x es va redactar, a proposta del bisbe Ulrico de Augusta, una primera Vida de Wiborada. Un segle després es va escriure una segona a partir de la precedent, però més àmplia i amb diversos estils. Aquests dos escrits proveeixen notícies interessants sobre la cultura i la història d'aquells temps i constitueixen la font principal d'informació sobre la vida de la santa, si bé solament el capítol de la vida de Wiborada del 916, pot en part ser considerat convincent. Això és degut al fet que els redactors de la Vida estaven de fet millor informats sobre els seus temps que sobre els anys de joventut de Wiborada.[16] L'anàlisi històrica és també complexa, ja que entrem en el camp de la hagiografia, amb alguns "topos" habituals en aquest tipus de fonts, que poden alterar la figura històrica del sant o santa.

Vita I[modifica | modifica el codi]

En l'epíleg de la Vida més antiga consta el monjo Ekkeard I com a redactor, i fa basar la seva escriptura en un miracle: Ekkeard hauria promès escriure la vida de la santa si es recuperava d'una greu malaltia, la qual cosa hauria succeït gràcies al cilici de Wiborada. Fou però el bisbe Ulric d'Augsburg, que havia estat alumne del col·legi de l'abadia de Sant Gal, el que va instar Ekkeard a complir finalment la seva promesa. A aquest epíleg es refereix també l'autor de la Vida més recent, Erimanno de Sant Gal, en el seu pròleg detallat.

La Vida I es troba en tres manuscrits. És en el volum Passionale de Stoccarda (Bibl. fol. 56–58) -la peça més important dels manuscrits de l'Abadia de Zwiefalten, que des del 1802 es conserva a la Biblioteca Nacional del Württemberg a Stoccarda- el que ha arribat més complet fins als nostres dies, i conté, a més de la biografia de Wiborada, 45 llegendes posteriors més sobre la santa. Aquest volum va ser escrit vers l'any 1144[17] i prové, com es desprèn de l'anàlisi de les caplletres[18] de l'Abadia de l'Abadia d'Hirsau. El segon manuscrit, datat el 1464, prové de l'Abadia de Sant Ulric i Santa Afra a Augusta, actualment conservat a la "Biblioteca civica e nazionale di Augusta". Dels dos altres manuscrits procedents de les abadies de Dillingen i de Waiblingen, que foren la base d'una edició incorrecta dels bol·landistes del segle XVII, i que s'havien donat per desapareguts, el Wiblingen ha estat retrobat i reconegut en el seu valor com a sistematització del text.[19] La Vita consta de 46 capítols.

Vita II[modifica | modifica el codi]

Aquesta Vida va ser redactada al voltant del 1075, pel monjo Erimanno de Sant Gal un segle després de la primera i 28 anys després de la canonització de Wiborada.[20] Aquest text es troba en el Corpus de les llegendes dels sants (Codex 560) de la biblioteca de l'Abadia de Sant Gal i es tracta probablement d'un manuscrit autògraf d'aquest autor.[21] Sobre aquest text es basen les còpies dels Còdexs 564, 610 i 1034 de l'esmentada biblioteca, i el còdex 586, escrit entre 1430 i 1436, que inclou, a més de les llegendes dels sants, un síntesi de la Vita II de la santa, i la representació més antiga de Wiborada, amb el llibre i l'alabarda. Encara, i abans del 1451-1460, hi ha una traducció amb 53 miniatures (Codex 602 de la dita biblioteca).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Scheda sul sito Santi, beati e testimoni
  2. Jones, Terry. «Wiborada». Patron Saints Index. [Consulta: 2 maig 2007].
  3. Eva Irblich: Die Vitae sanctae Wiboradae, S. 114–115.. 
  4. Wiberat reclusa est. In: Georg Heinrich Pertz, u. a. (Hrsg.): Scriptores (in Folio) 1: Annales et chronica aevi Carolini. Hannover 1826, S. 78 (Monumenta Germaniae Historica Testo digitalizzato)
  5. Apud Sanctum Gallum beata virgo Wiborada arcius inclusa est. In: Georg Heinrich Pertz, u. a. (Hrsg.): Scriptores (in Folio) 5: Annales et chronica aevi Salici. Hannover 1844, S. 112 (Monumenta Germaniae Historica Testo digitalizzato)
  6. Forma local de Sant Magne de Füssen
  7. Citat per: Walter Berschin: Vitae Sanctae Wiboradae, S. 1.
  8. Eva Irblich: Die Vitae sanctae Wiboradae, Die Datierung von Wiboradas Tod, S. 148–150.
  9. Eva Irblich: Die Vitae sanctae Wiboradae, S. 130ff.
  10. Eva Irblich: Die Vitae sanctae Wiboradae, S. 169.
  11. (DE) Josef Reck: St. Wiborada in St. Gallen. In: Helvetia Sacra. Abt. III: Die Orden mit Benediktinerregel. Band 1: Frühe Klöster, die Benediktiner und Benediktinerinnen in der Schweiz. Francke Verlag, Berlin 1986, S. 1934ff.
  12. DE) Walter Berschin: Das sanktgallische Wiborada-Offizium des XI. Jahrhunderts. In: Terence Bailey, László Dobszay: Studies in Medieval Chant and Liturgy in Honour of David Hiley. Musicological Studies 87, Institute of Musicology, Budapest 2007. S. 79–85
  13. St. Gallen, Stiftsbibliothek 503k, fol. 235v–236r
  14. Stiftsbibliothek St. Gallen 1787, S. 221–230
  15. (DE) Johannes Duft: Heiliger Wein – heilender Wein. Die Weinsegnung an den Festtagen St. Gallus und St. Wiborada. Bogendrucke aus dem Haus „Zur Grünen Thür“. Ersparnisanstalt der Stadt St. Gallen, 1999. ISBN 3-9520021-8-6
  16. Eva Irblich: Die Vitae sanctae Wiboradae, literarhistorische Analyse S. 33–122.
  17. Walter Berschin: Vitae Sanctae Wiboradae, S. 10.
  18. (DE) Albert Boeckler: Das Stuttgarter Passionale. Augsburg 1923.
  19. (DE) Gereon Becht-Jördens: Recentiores, non deteriores (siehe Literatur)
  20. (DE) Johannes Duft: Sankt Wiborada in der Literatur eines Jahrhunderts. (Broschüre) S. n., S. l. 1984, S. 4.
  21. Walter Berschin: Vitae Sanctae Wiboradae, S. 23.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Wiborada Modifica l'enllaç a Wikidata