Xoriguer comú

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Aquest article tracta sobre el Falco tinnunculus. Vegeu-ne altres significats a «Xoriguer».
Infotaula d'ésser viuxoriguer comú
Falco tinnunculus
Common kestrel falco tinnunculus.jpg
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
IUCN 22696362
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreFalconiformes
FamíliaFalconidae
GènereFalco
EspècieFalco tinnunculus
Linnaeus, 1758
Distribució
Falco tinnunculus ditsr.png
Distribució del xoriguer gros a Europa. En groc només estiu, en verd tot l'any.
Modifica les dades a Wikidata
Ou

El xoriguer comú,[1][2] xoriguer,[3][4][5] xoriguer gros,[6] xoric[7] soliguer,[4] soriguer,[4] penja-sargantanes[8][9] o moixeta[10][11] (Falco tinnunculus) és un rapinyaire que pertany al gènere Falco de la família Falconidae. És força freqüent i és fàcil d'observar i de distingir-lo per la seva manera de volar quan caça, quedant gairebé parat cara al vent, a poca alçada i batent ràpidament les ales com un helicòpter (el que s'anomena fer l'aleta o a Mallorca fer l'esperit sant) en llocs oberts mentre observa el terra buscant preses petites que captura llençant-s'hi en picat.

Alimentació[modifica]

Fonamentalment menja petits mamífers (com ara ratolins i musaranyes), insectes grans i alguns rèptils i petits ocells.

Reproducció[modifica]

La majoria de les parelles ponen al maig, i arriben a bon terme de 3 a 6 polls. El Xoriguer comú pren al voltat d'uns 25 dies d'incubació de l'ou. Aproximadament un mes després, les cries estaràn llestes per a abandonar al niu.

Distribució[modifica]

El xoriguer és el falcònid més comú a bona part d'Euràsia i el nord d'Àfrica.[12]

A Catalunya[modifica]

A Catalunya és especialment abundant a les planes de ponent (entre el Segrià i la Segarra), al Camp de Tarragona, a la zona costanera de l'Alt Empordà i en alguns llocs del Pirineu, en zones d'alta muntanya entre el Pallars Sobirà i la Vall d'Aran i a la plana de la Cerdanya.[1] Essent com és un rapinyaire que caça en terrenys oberts, defuig les contrades més boscoses de l'est i del nord.

S'adapta força bé al medi urbà. A Barcelona n'hi ha una bona població, que inclou una vintena de parelles escampades per la ciutat i una colònia d'unes vint parelles més que nien als penya-segats de Montjuïc (al costat de la muntanya que mira cap al mar) i s'alimenten als camps del delta del Llobregat i l'aeroport. Aquesta colònia és especialment notable perquè no és habitual que aquesta espècie tingui comportament colonial.[5] També hi ha una parella estable que té el niu a una xemeneia d'una antiga fàbrica al Prat de Llobregat.[cal citació]

Xoriguer prop del niu
Xoriguer rondant un niu en un test a l'Hospitalet de Llobregat
Ous d'un xoriguer que ha utilitzat un test de niu en plena ciutat
Mides en centímetres de l'envergadura i el cos del xoriguer comú

Costums[modifica]

Els xoriguers que crien al sud i centre d'Europa són sedentaris o realitzen migracions locals (per exemple, al Pirineu els xoriguers són abundants a l'estiu però n'hi romanen molt pocs a l'hivern). Els del nord d'Europa, per contra, són migradors, per la qual cosa les poblacions del nostre país es veuen incrementades amb hivernants.[6]

Imatges del seu vol[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 SCOC, Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002 - Xoriguer comú - Mapes de nidificació (català)
  2. «Xoriguer comú». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
  3. «Xoriguer». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  4. 4,0 4,1 4,2 «Diccionari Normatiu Valencià». Acadèmia Valenciana de la Llengua. [Consulta: 4 maig 2015].
  5. 5,0 5,1 Matheu, E. (2005) Ocells de Barcelona. Barcelona. Ed. Ajuntament de Barcelona (català)
  6. 6,0 6,1 Segarra, D. (1985) Rapinyaires de Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat (català)
  7. «Xoric». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans. amb les variants xòric i xúric
  8. «penja-sargantanes». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  9. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «penja-sargantanes». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  10. Acadèmia Valenciana de la Llengua «moixeta». Diccionari normatiu valencià [Consulta: 23 febrer 2018].
  11. «TERMCAT - Diccionaris en Linia - Multidiccionari - xoriguer comú» (en es). [Consulta: 23 febrer 2018].
  12. Stastny, Karel. Aves (Enciclopedia de la ciencia) (en castellà). Tikal, p. 141. ISBN 9788492678334. 

Bibliografia[modifica]

  • Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, planes 100-101. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6.

Enllaços externs[modifica]