Youssef Chahine
![]() Youssef Chahine (1986) | |
Nom original | (ar) يوسف جبرائيل شاهين ![]() |
---|---|
Biografia | |
Naixement | Gabriel Youssef Chahine 25 de gener de 1926 Alexandria (Egipte) |
Mort | 27 de juliol de 2008 (als 82 anys) El Caire (Egipte) |
Causa de mort | Causes naturals ![]() ![]() |
Dades personals | |
Nacionalitat | ![]() |
Formació | Collège Saint Marc Victoria College ![]() |
Activitat | |
Camp de treball | Producció cinematogràfica, interpretació, direcció i guionatge cinematogràfic ![]() |
Ocupació | actor, productor de cinema, guionista de cinema, guionista, director de cinema, realitzador ![]() |
Activitat | 1950 ![]() ![]() |
Obra | |
Localització dels arxius | |
Premis
| |
Lloc web | youssefchahine.us ![]() |
![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
Youssef Chahine (Alexandria, 25 de gener de 1926 - El Caire, 27 de juliol de 2008) va ser un director de cinema egipci.[1]
Biografia
Chahine va nàixer el 25 de gener de 1926, fill de libanesos. Son pare, catòlic, es va traslladar a Egipte. Respecte a la religió, Youssef Chahine no en va ser practicant de cap,[2] i responia que "egipci" si li preguntaven sobre aquest tema.[3]
Des de ben jove es va sentir atret per les arts interpretatives, fins al punt de crear espectacles per a la seua família. Va començar la seua educació al Collège Saint Marc i després va acudir al prestigiós Victoria College d'Alexandria. L'any 1946 va convèncer sons pares per permetre'l viatjar a Hollywood per a estudiar com a actor al Pasadena Playhouse, als afores de Los Angeles, Califòrnia.
Quan va retonar al seu país, però, es va centrar en la direcció, i va entrar al sector cinematogràfic de la mà del cineasta Alvise Orfanelli. Chahine va dirigir la seua primera pel·lícula l'any 1950, Baba Amin. A l'any següent realitza Nile Boy, per la qual és convidat al Festival de Canes, i el 1954, fa debutar Omar Sharif amb Sira’ fi-l-Wadi. Amb al-Ikhtiyar (L'elecció, 1970) obté el Tanit d'Or del Festival de CInema de Cartago. Tres anys més tard duu a terme la primera co-producció egipcio-algeriana amb The Sparrow, en la qual mostra la seua opinió política al voltant de la Guerra dels Sis Dies.
Va guanyar l'Ós d'Argent-Premi Especial del Jurat a la 29a edició de la Berlinale, el festival de cinema de Berlin amb ''Alexandria... Why? (1978).[4] La cinta és la primera part d'una nissaga de caràcter autobiogràfic, que es completa amb An Egyptian Story (1982), Alexandria, Again and Again (1990) i Alexandria...New York (2004).
Sobre la seua tasca, Youssef Chahine va assenyar que "realitzava les pel·lícules per a mi mateix. També per a la meua família. També per a Alexandria. També per a Egipte. Si al món àrab els agrada, ahlan wa sahlan (benvingut siga). Si els agrada a l'audiència forana, doblement benvingut siga."[5]
Cinematografia
Les primeres pel·lícules de Chahine a Egipte[6] inclòsa Raging Sky (1953), es van dur a terme mentre Farouk encara era rei i s'alçaven els enfrontaments entre els camperols i els terratinents gairebé feudals. Però la primera pel·lícula veritablement indicativa del seu estil i de les seues preocupacions va arribar a l'any 1958 amb Bab al-Hadid (Estació central del Caire).
El mateix Chahine interpreta el personatge central, Kenaoui,un home senzill que viu de la venda de diaris, una ocupació benèfica. Retalla fotos de dones de les revistes per a la cabina de l'estació on viu, però el focus de les seues frustracions sexuals és Hanouma (interpretada per popular actriu Rostom Hind), una venedora de llimonada lligada al porter i organitzador sindical Abou Serib (Farid Shawki). L'afecte de Hanouma, inconscientment, exacerba la frustració de Kenaoui i li crea una confusió que el portarà a la mort. El públic egipci, acostumat a melodrames més simples, va rebutjar la pel·lícula, i no es va projectar de nou en dues dècades.
El 1963 roda El Nasser Salah Ed-Din (Saladin, El Victoriós), una èpica pel·lícula de tres hores en Cinemascope, que narra la història d'aquest soldà del segle XII el qual, en obrir-se el film, s'està preparant per alliberar Jerusalem dels croats ocupants. Va ser escrita per Naguib Mahfouz i el poeta i escriptor progressista Abderrahman Cherkaoui; estableix un paral·lelisme entre Saladí i el president Nasser, líder del panarabisme. Saladí es mostra com una persona educada i pacífica en un moment se li demana per donar ajuda mèdica clandestina de Ricard Cor de Lleó, ferit per una fletxa, i després li diu: "La religió és de Déu i la Terra és per a tots ... Garanteixo a tots els cristians de Jerusalem els mateixos drets què gaudeixen els musulmans"." Chahine era molt conscient de la dimensió de la propaganda que implícitament dibuixava al president Nasser com un modern Saladí, tot afirmant que "les meves pròpies simpaties estaven amb el panarabisme, que jo encara hi crec". La raó principal per la que va fer la pel·lícula era per demostrar que una producció èpica amb un petit pressupost, segons els estàndards del cinema mundial. A partir d'aleshores, només va realitzar pel·lícules de color.[7]
Una novel·la de Cherkaoui, serialitzada en 1952, va formar la base de The Earth (La terra, 1968), film que destaca especialment per la imatge del camperol -"etern 'condemnat de la terra' "- que va trencar amb "la ridícula imatge que el cinema havia donat (fins llavors ) d'ell" (Khaled Osman). A això va seguir una col·laboració més amb Mahfouz a The Choice (1970), aparentment la història de la investigació d'un assassinat que implica dos germans bessons, però amb el tema de fons de l'esquizofrènia intel·lectual. El 1972 va destacar amb una de les seues millors pel·lícules, The Sparrow. Un periodista i un jove oficial de policia es reuneixen durant la investigació de casos de corrupció. Ells i altres persones de l'esquerra passen per la casa de Bahiyya, el nom del qual representa la idea de la pàtria i s'invoca en la cançó de Cheikh Imam al final de la pel·lícula. Després de l'anunci de Nasser de la derrota en la guerra i la consegüent dimissió del mandatari, Bahiyya còrre pel carrer seguit per una multitud cada vegada més gran, al crit de "No! Hem de lluitar. No podem acceptar la derrota!". La producció va ser una co-producció entre Egipte i Algèria, com el film de 1976 The Return Of The Prodigal Son (El retorn del fill pròdig), una "tragèdia musical".
En 1971 va ser membre del jurat en el 7è Festival Internacional de Cinema de Moscou.[8]
En Alexandria, Why? (Alexandria, per què?, 1978), Yehia, un jove estudiant del Victoria College, està obsessionat amb marxar a Hollywood i dedicar-s'hi al cinema. És l'any 1942, i els alemanys estan a punt d'entrar a Alexandria, una opció vista com a preferible a la presència dels britànics. En An Egyptian Story (Una història d'Egipte, 1982), com a resultat d'una operació de cor, fa un repàs de la seva vida: moments dels propis films de Chahine es reprodueixen en contra de la seva autobiografia i el context històric social. La memòria és una element molt important en el treball més recent de Chahine -ja siga de "la ciutat de la meua infància, l'Alexandria d'entreguerres, tolerant, secular, oberta a musulmans, cristians i jueus" o d'un passat més llunyà: tal com s'evoca a Adieu Bonaparte (1985), basada en els aspectes culturals de l'expedició napoleònica a Egipte de 1798. "Fora d'aquest meravellós enfrontament es va produir un renaixement de la consciència egípcia, del seu passat... que pertany a la humanitat".
L'any 1992 Jacques Lassalle se li va apropar per a dirigir una peça de la seua elecció per a Comédie-Française: Chahine va triar l'adaptació del Caligula d'Albert Camus, que va resultar un gran succés. Eixe mateix any va començar a escriure The Emigrant (1994), una història que s'inspira en el personatge bíblic de Josep, fill de Jacob.[9] El film va crear una controvèrsia a Egipte entre l'ala progressista i els fonamentalistes que s'oposaven a la representació de personatges religiosos a les pel·lícules.
El 1997, 46 anys i 5 invitacions més tard, el seu treball va ser reconegut en el Festival de Cinema de Canes amb un premi per la seva trajectòria en ocasió del 50è aniversari del festival.
Durant la seva llarga carrera Chahine produït diverses pel·lícules, entre elles Chafika et Metwal d'Aly Badrakhan.
Controvèrsies
- A The Sparrow ataca la corrupció del seu país i la culpabilitza de la derrota d'Egipte a la Guerra dels Sis Dies.
- A Cairo Station, tot i ser un clàssic del cinema egipci, també va sorprendre els espectadors per la simpatia amb què es representa una "dona caiguda" i per la violència amb què una altra és assassinada.
- Durant els anys següents Chahine es va trobar cada vegada més en conflicte amb la indústria cinematogràfica recolzada pel govern d'Egipte i les seves fortes restriccions polítiques al cinema. El 1964 es va exiliar voluntàriament al Líban, on hi va rodar dos musicals: Bayya al-Khawatim (Venedor d'anells, 1965) i Rim al-Dhahab (Arenes d'or, 1967). La primera va esdevindre en un dels millors musicals del cinema àrab i un èxit per a Yahine, mentre que la segona, a causa dels retrasos del rodatge i la fallida en taquilla, va suposar la fi de la seua etapa libanesa i el retorna a Egipte.[10][11]
- Chahine freqüentment incloïa temes homosexuals o bisexuals a les seues produccions. Alexandria... Why? conta la història de dos homes, un egipci i un europeu, que s'enamoren durant la Segona Guerra Mundial. El cosí de Yehia és gai i compra a soldats britànics borratxos. A An Egyptian Story Yehia és un cineasta que marxa a Londres (tal com havia fet el mateix Chahine) per a una operació a cor ober; i hi té un breu afer amb un taxista.[12]
Malaltia i mort
Chahine va ingressar a l'hospital cairota de El Shorouq en un coma produït per una aparent hemorragia cerebral, el 15 de juny de 2008. L'endemà, va ser traslladat a París en un vol d'emergència i ingressat a l'Hospital Americà de Neuilly-sur-Seine, a l'oest de Paris. La seua neboda va assenyalar a AFP que es trobava "crític però estable".
El 7 de juliol de 2008, Youssef Chahine va morir a la seua llar d'El Caire.
Va ser honorat per la BAFTA per la seua contribució al cinema.[13]
Filmografia[14]
# | Any | Títol en àrab | Traducció a l'anglès | Transliteració (segons la pronunciació dialectal egípcia) | Notes |
---|---|---|---|---|---|
1 | 1950 | بابا أمين | Papa Amin | Bābā Amīn | |
2 | 1951 | ابن النيل | Son of the Nile | Ibn an-Nīl | |
3 | 1952 | المهرج الكبير | The Great Clown | Al-moharrig al-kabīr | |
4 | 1953 | سيدة القطار | Lady on the Train | Saydat al-Qitār | |
5 | نساء بلا رجال | Women without Men | Nisā blā rigal | ||
6 | 1954 | صراع فى الوادي | Struggle in the Valley | Ṣirāʿ fi-l-wādī | També coneguda com The Blazing Sun |
7 | شيطان الصحراء | The Desert Devil | Xayṭān as-Saḥrāʾ | ||
8 | 1956 | صراع فى الميناء | Struggle on the Pier | Ṣirāʿ fi-l-mīnāʾ | També coneguda com Dark Waters |
9 | 1957 | ودعت حبك | Farewell to Your Love | Waddaʿtu hubba-ka | |
10 | إنت حبيبى | You're My Love | Inta habībī | ||
11 | 1958 | باب الحديد | Cairo Station | Bāb al-Ḥadīd | |
12 | جميلة بوحريد | Jamila, the Algerian | Jamīla Būḥrīd | ||
13 | 1959 | حب إلى الأبد | Forever Yours | Ḥubb ilà-l-abad | Inclosa al primer Festival de Cinema de Moscou.[15] |
14 | 1960 | بين ايديك | In Your Hands | Bayn Edayk | |
15 | نداء العشاق | A Lover's Call | Nidāʾ al-ʿUxāq | ||
16 | 1961 | رجل في حياتي | A Man in My Life | Ragul fi-ḥayātī | |
17 | 1963 | الناصر صلاح الدين | Salladin the Victorious | An-Nāṣir Ṣalāḥ ad-Dīn | Inclosa al 3r Festival de Cinema de Moscou.[16] |
18 | 1964 | فجر يوم جديد | Dawn of a New Day | Fagr yūm gadīd | |
19 | 1965 | بياع الخواتم | The Ring Salesman | Biyāʿ al-ẖawātim |
També coneguda com Auliban, the Seller of Jokes. |
20 | 1966 | رمال من ذهب | Golden Sands | Rimāl min ḏahab | |
21 | 1967 | عيد الميرون | The Feast of Mairun | ʿId al-Mairūn | Curtmetratge |
22 | 1968 | الناس والنيل | Those People of the Nile | An-nās wa-n-Nīl | |
23 | 1969 | الأرض | The Land | Al-arḍ | |
24 | 1970 | الإختيار | The Choice | Al-iẖtiyār | |
25 | 1972 | سلوى الفتاة الصغيرة التى تكلم الأبقار | Salwa the Little Girl who Talks to Cows | Salwà al-fatā aṣ-ṣaġīra allatī tukallam al-abqār | Curtmetratge També coneguda com Salwa |
26 | 1973 | العصفور | The Sparrow | Al-ʿasfūr | |
27 | انطلاق | Forward We Go | Inṭilāq | Documental | |
28 | 1976 | عودة الابن الضال | Return of The Prodigal Son | ʿŪdat al-ibn aḍ-ḍāl | |
29 | 1978 | إسكندرية... ليه؟ | Alexandria... Why? | Iskandariyya... līh? | |
30 | 1982 | حدوتة مصرية | An Egyptian Tale | Ḥaddūta miṣriyya | |
31 | 1985 | وداعًا بونابرت | Adieu Bonaparte | Widāʿan Bonābart | |
32 | 1986 | اليوم السادس | The Sixth Day | Al-yawm as-sādis | |
33 | 1989 | إسكندرية كمان وكمان | Alexandria Again and Again | Iskandariyya kamān wa-kamān | |
34 | 1991 | القاهرة منورة بأهلها | Cairo as Told by Chahin | Al-Qāhira menawwara bi-ahli-hā | Documental televisiu |
35 | 1994 | المهاجر | The Emigrant | Al-mohāgir | |
36 | 1997 | المصير | The Destiny | Al-maṣīr | |
37 | 1998 | كلها خطوة | It's Only a Step | Kollu-ha Ḫaṭwa | Short film |
38 | 1999 | الآخر | The Other | Al-āẖar | |
39 | 2001 | سكوت ح نصور | Silence, We're Rolling | Sokūt ḥa-nṣawwar | |
40 | 2002 | 11, سبتمبر | September, 11th | 11, sabtambar | També coneguda com 11'09"01 Eleven Minutes, Nine Seconds, One Image |
41 | 2004 | إسكندرية-نيويورك | Alexandria-New York | Iskandariyya-New York | |
42 | 2007 | هي فوضى..؟ | Is This Chaos..? | Hiya fawḍà..? | Premiere al Festival de Cinema de Venècia |
Premis i nominacions
Premis
- 1979: Gran Premi del Jurat a la Berlinale per Iskanderija... lih?
- 1997. Premi a la Trajectòria del 50è Festival de Cinema de Canes
Nominacions
- 1952: Premi del Jurat al Festival de Cinema de Canes per Ibn el Nil
- 1954: Premi del Jurat al Festival de Cinema de Canes per Siraa Fil-Wadi
- 1958: Ós d'Or per Bab el hadid
- 1970: Palma d'Or per Al-ard
- 1979: Ós d'Or per Iskanderija... lih?
- 1985: Palma d'Or per Wadaan Bonabart
- 1997: Palma d'Or per Al-massir
- 2003: César a la millor pel·lícula de la Unió Europea per 11'09''01 - September 11
- 2007: Lleó d'Or per Heya fawda
Referències
- ↑ «Encyclopædia Britannica: Chahine, (Gabriel) Youssef, Egyptian filmmaker». Britannica.com. [Consulta: 17 febrer 2012].
- ↑ «Middle East Broadcasting Corporation. Article by Tarek El-Shennawy. 27 July 2009». Mbc.net. [Consulta: 17 febrer 2012].
- ↑ Elaph Newspaper Article by Adnan Hussein. Issue# 3007. 18 June 2008.
- ↑ «Berlinale 1978: Prize Winners». berlinale.de. [Consulta: 14 agost 2010].
- ↑ «Breaking News, UAE, GCC, Middle East, World News and Headlines – Emirates 24/7». Business24-7.ae, 12-02-2012. [Consulta: 17 febrer 2012].
- ↑ «Harvard Film Archive: Youssef Chahine, the Cosmopolite of Egyptian Cinema». Hcl.harvard.edu. [Consulta: 17 febrer 2012].
- ↑ Farid, Samir.Youssef Chahine: A life in cinema. Al Ahram Weekly. 2006-08-06.
- ↑ «7th Moscow International Film Festival (1971)». MIFF. [Consulta: 22 desembre 2012].
- ↑ Elley, Derek «The Emigrant». Variety, 21-11-1994 [Consulta: 26 agost 2008].
- ↑ «Chahine, Youssef (1926–) – PERSONAL HISTORY, BIOGRAPHICAL HIGHLIGHTS, PERSONAL CHRONOLOGY:, INFLUENCES AND CONTRIBUTIONS, TRIUMPH AND NO ALIBIS, THE WORLD’S PERSPECTIVE – JRank Articles». Encyclopedia.jrank.org, 25-01-1926. [Consulta: 17 febrer 2012].
- ↑ «Al-Ahram Weekly | Culture | Youssef Chahine: A life in cinema». Weekly.ahram.org.eg, 06-08-2008. [Consulta: 17 febrer 2012].
- ↑ http://entertainment.anayou.com/celebrities/news/gossip/29438
- ↑ «Egyptian film legend Chahine dies». BBC News, 27-07-2008 [Consulta: 27 juliol 2008].
- ↑ «Chahine's page at IMDB». Us.imdb.com. [Consulta: 17 febrer 2012].
- ↑ «1st Moscow International Film Festival (1959)». MIFF. [Consulta: 28 octubre 2012].
- ↑ «3rd Moscow International Film Festival (1963)». MIFF. [Consulta: 1r desembre 2012].
Enllaços externs
- Lloc web oficial (anglès)
- Youssef Chahine a Find A Grave (anglès)