Radiació dels dispositius sense fils i salut

Home parlant mitjançant un telèfon mòbil

TLes antenes contingudes als telèfons mòbils, inclosos els telèfons intel·ligents, emeten radiació de radiofreqüència (RF) ("ones de ràdio" no ionitzants com ara microones); les parts del cap o del cos més properes a l'antena poden absorbir aquesta energia i convertir-la en calor. Des dels anys 90, els científics han estudiat si la radiació omnipresent ara associada a les antenes de telefonia mòbil o a les torres de telefonia mòbil afecta la salut humana.Les xarxes de telefonia mòbil utilitzen diverses bandes de freqüència de radiofreqüència, algunes de les quals coincideixen amb la gamma de microones. Altres sistemes sense fils digitals, com les xarxes de comunicació de dades, produeixen radiacions similars.

En resposta a la preocupació pública, l’Organització Mundial de la Salut va establir el Projecte EMF Internacional el 1996 per avaluar l’evidència científica dels possibles efectes sobre la salut de l’EMF en el rang de freqüències de 0 a 300 GHz. Han afirmat que, tot i que s'ha realitzat una àmplia investigació sobre possibles efectes de l'exposició sobre la salut a moltes parts de l'espectre de freqüències, totes les revisions realitzades fins ara han indicat que, sempre que les exposicions estiguin per sota dels límits recomanats a les directrius del FEM ICNIRP (1998). , que cobreixen tot el rang de freqüències entre 0–300 GHz, aquestes exposicions no produeixen cap efecte advers per a la salut conegut. L’any 2011, l’Agència Internacional per a la Recerca sobre el Càncer (IARC), una agència de l’Organització Mundial de la Salut, va classificar la radiació sense fils com a Grup 2B - possiblement cancerígen. Això vol dir que hi podria haver "algun risc" de cancerigen, de manera que cal dur a terme una investigació addicional sobre l'ús pesat de dispositius sense fil a llarg termini. L'OMS afirma que "S'han realitzat un gran nombre d'estudis durant les dues darreres dècades per avaluar si els telèfons mòbils presenten un risc potencial per a la salut. Fins ara, no s'ha establert efectes negatius per a la salut com a causats per l'ús del telèfon mòbil".

Les directrius internacionals sobre nivells d’exposició a EMFs de freqüència de microones com ICNIRP limiten els nivells de potència dels dispositius sense fils i és rar que els dispositius sense fils superin les directrius. Aquestes directrius només tenen en compte els efectes tèrmics, ja que els efectes no tèrmics no han estat demostrats de manera concloent. La posició oficial de l'Agència Britànica de Protecció de la Salut (HPA) és que "[T] aquí no hi ha proves coherents que la WiFi i les WLAN afectin negativament la salut de la població en general", però també que "... és una sensació enfocament de precaució ... per mantenir la situació sota revisió ... ". En una declaració de 2018, la FDA va dir que "els límits de seguretat actuals estan previstos per incloure un marge de seguretat per 50 vegades dels efectes observats de l'exposició d'energia a radiofreqüència".

Exposició

Telèfons mòbils

Un telèfon mòbil es connecta a la xarxa telefònica mitjançant ones de ràdio intercanviades amb una antena local i un transceptor automàtic anomenat estació base cel·lular (lloc cel·lular o torre cel·lular). L’àrea de servei que ofereix cada proveïdor està dividida en petites zones geogràfiques anomenades cel·les, i tots els telèfons d’una cel·la es comuniquen amb l’antena d’aquest. Tant el telèfon com la torre disposen de transmissors de ràdio que es comuniquen entre ells. Com que en una xarxa cel·lular es reutilitzen els mateixos canals de ràdio cada poques cèl·lules, les xarxes cel·lulars utilitzen transmissors de baixa potència per evitar que les ones de ràdio d’una cel·lula es vessin i interfereixin amb una cèl·lula propera amb les mateixes freqüències.

Els telèfons mòbils es limiten a una sortida de potència radiada isotròpica (EIRP) equivalent de 3 watts i la xarxa ajusta contínuament el transmissor del telèfon a la potència més baixa en consonància amb una bona qualitat de senyal, reduint-la fins a un mili de vat quan es troba prop de la torre de la cel·la. Els transmissors de canals torre solen tenir una potència EIRP d’uns 50 watts. Fins i tot quan no s’utilitza, tret que estigui desactivat, un telèfon mòbil emet de forma periòdica senyals de ràdio al seu canal de control, per mantenir el contacte amb la torre cel·lular i per a funcions com l’enviament del telèfon a una altra torre si l’usuari passa a una altra. cel·la Quan l’usuari realitza una trucada, el telèfon transmet un senyal en un segon canal que porta la veu de l’usuari. Les xarxes 2G, 3G i 4G existents utilitzen freqüències en UHF o bandes de microones baixes, de 600 MHz a 3,5 GHz. Molts dispositius sense fil domèstics com ara xarxes WiFi, obertors de portes de garatge i monitors per a nadons utilitzen altres freqüències en aquest mateix rang de freqüència.

Les ones de ràdio disminueixen ràpidament en intensitat pel quadrat invers de distància a mesura que s’estenen des d’una antena de transmissió. De manera que el transmissor del telèfon, que es manté a prop de la cara de l’usuari quan parla, és una font d’exposició humana molt més gran que l’emissor torre, que es troba normalment a almenys centenars de metres de l’usuari. Un usuari pot reduir la seva exposició mitjançant un audiòfon i mantenint el telèfon més lluny del seu cos.

Les xarxes mòbils 5G de propera generació, que van començar a implementar-se el 2019, utilitzen freqüències més altes a la banda d'ona del mil·límetre o a prop, entre 24 i 52 GHz. Les ones mil·límetres són absorbides pels gasos atmosfèrics de manera que les xarxes 5G utilitzaran cèl·lules més petites que les xarxes cel·lulars anteriors, aproximadament de la mida d’un bloc de ciutat. En lloc d'una torre de cèl·lules, cada cel·la utilitzarà una sèrie de múltiples antenes petites muntades en edificis existents i pals d'utilitat. En general, les ones mil·límetres penetren menys profundament al teixit biològic que les microones i s’absorbeixen principalment dins del primer centímetre de la superfície del cos.

Telèfons sense fil

L’HPA també diu que a causa de la capacitat d’adaptació del telèfon mòbil, la radiació d’un telèfon sense fil DECT podria sobrepassar la radiació d’un telèfon mòbil. L'HPA explica que, mentre que la radiació del telèfon sense fil DECT té una potència de sortida mitjana de 10 mW, en realitat és en forma de 100 ràfegues per segon de 250 mW, una potència comparable a alguns telèfons mòbils.

Xarxa sense fils

La majoria dels equips de LAN sense fil estan dissenyats per funcionar amb estàndards predefinits. Els punts d’accés sense fils també solen estar a prop de les persones, però l’abandonament del poder sobre la distància és ràpid, seguint la llei del quadrat invers. Tanmateix, els ordinadors portàtils sense fil s’utilitzen generalment a prop de la gent. La connexió WiFi havia estat anecdòticament vinculada a la hipersensibilitat electromagnètica , però la investigació sobre la hipersensibilitat electromagnètica no ha trobat cap evidència sistemàtica que doni suport a les afirmacions fetes pels pacients.

Els usuaris de dispositius de xarxa sense fils solen estar exposats durant períodes molt més llargs que per als telèfons mòbils i la força dels dispositius sense fil no és significativament menor. Mentre que un telèfon del sistema de telecomunicacions mòbils universals (UMTS) pot variar des de 21 dBm (125 mW) per a la classe de potència de 4 a 33 dBm (2W) per a la classe 1 de potència, un encaminador sense fils pot variar des d'una potència típica de 15 dBm (30 mW) fins 27 dBm (500 mW) a la part alta.

Tanmateix, els encaminadors sense fils es localitzen generalment més lluny dels capçals dels usuaris que un telèfon que l'usuari manipula, resultant en una exposició molt menor. L’Agència de Protecció de la Salut (HPA) diu que si una persona passa un any en un lloc amb un punt calent WiFi, rebrà la mateixa dosi d’ones de ràdio que si haguessin fet una trucada de 20 minuts en un telèfon mòbil.

La posició de l'HPA és que "les exposicions de radiofreqüència (RF) de WiFi són probablement inferiors a les dels telèfons mòbils". També va veure "... cap raó per la qual les escoles i altres no haurien d'utilitzar equips WiFi." A l'octubre de 2007, l'HPA va llançar un nou estudi "sistemàtic" sobre els efectes de les xarxes WiFi en nom del govern del Regne Unit, a per calmar les pors que havien aparegut als mitjans de comunicació en un període recent fins aquest moment ". Michael Clark, de l'HPA, assegura que les investigacions publicades sobre telèfons mòbils i pals no s’aconsegueixen a una acusació de WiFi.

Efectes estudiats

Barrera hematoencefàlica

Una revisió del 2010 va afirmar que "El balanç de l'evidència experimental no admet l'efecte dels camps de freqüència de ràdio 'no tèrmics' sobre la permeabilitat de la barrera hematoencefàlica, però va assenyalar que la investigació sobre efectes i freqüències de baixa freqüència en humans era escassa. Un estudi del 2012 sobre radiacions de baixa freqüència sobre humans no va trobar "cap evidència d'efectes aguts de la radiació de telefonia mòbil a curt termini sobre el flux de sang cerebral".

Càncer

No hi ha cap evidència forta o consistent que l'ús del telèfon mòbil augmenti el risc de patir càncer cerebral o altres tumors de cap. L’Institut Nacional del Càncer dels Estats Units assenyala que "l’energia de radiofreqüència, a diferència de la radiació ionitzant, no produeix danys a l’ADN que pot provocar càncer. El seu únic efecte biològic observat constantment en humans és l’escalfament de teixits. En estudis sobre animals no s’ha trobat que causar càncer o millorar els efectes cancerígens coneguts dels cancerígens químics ". La majoria dels estudis humans no han pogut trobar un vincle entre l’ús del telèfon mòbil i el càncer. El 2011, l’IARC, grup de treball de l’Organització Mundial de la Salut, va classificar l’ús del telèfon mòbil com a “possiblement cancerigen per a l’ésser humà”.