Passaport immunitari

Un passi sanitari italià (fede di sanità) per viatjar en temps de pesta, 1611.

Mostra d'un certificat de 1892 que havia de demostrar, entre altres coses, la immunitat a la febre groga causada per malaltia. Va ser utilitzat per a la immigració als Estats Units a finals del segle XIX.

Un green pass de la Unió Europea en format digital abans d'entrar a un bistrot de Parma, Itàlia, durant la pandèmia de COVID-19.

El passaport immunitari, passaport d'immunitat, passaport sanitari o certificat immunitari és un document d'identitat utilitzat com a política pública de salut, que certifica que una persona ha estat immunitzada contra una malaltia infecciosa específica, ja sigui a través de vacunes o qualsevol altre mètode, a tall de reduir els contagis i la morbiditat d'aquesta a la població general. Aquesta condició atorgaria certs drets, avantatges o beneficis a aquestes persones en detriment dels qui no han estat immunitzats, com ara més llibertat de circulació, l'admissió a llocs concorreguts amb un alt aforament, etc., especialment en situacions crítiques, per ajudar a mitigar un brot epidèmic o una pandèmia.

Si bé l'origen del concepte té segles d'antiguitat, el terme va començar a adquirir notorietat durant el segle XXI durant la pandèmia de COVID-19, com una manera de contenir potencialment els efectes sanitaris i econòmics de la pandèmia, atorgant-li una documentació d'aquest tipus a vacunats i recuperats de la malaltia produïda pel virus SARS-CoV-2 i les seves variants.

Procés d'obtenció

Per obtenir un document d'aquesta naturalesa, cal que una persona se sotmeti a un reconeixement mèdic, que permeti una opinió experta del professional de la salut sobre la malaltia en qüestió. Perquè el diagnòstic sigui encara més precís, és de vital importància la realització d'anàlisis de laboratori clínic que permetin donar resultats més exactes sobre la presència d'anticossos o antígens a la sang, saliva, orina o altre fluid del pacient.

En alguns països, s'ha pensat en la idea de considerar un certificat de vacunació com un tipus de passaport immunitari, però, la sola vacunació no permet identificar com d'immunitzada està la persona inoculada, ni la seva immunització a totes les variants (o ceps) produïdes per la mutació d'un mateix virus, per al cas de malalties virals.

Història

L'aparició dels primers documents que acreditaven l'estat de salut d'una persona davant d'una epidèmia va sorgir amb l'establiment de les primeres quarantenes i els cordons sanitaris, els quals restringien el desplaçament de les persones. Hi ha registre que a partir del segle XVIII, diversos antics estats italians van emetre passaports sanitaris (fede di sanità en italià), amb el propòsit d'eximir els portadors de la realització de quarantenes o poder passar controls sanitaris.

Durant el brot de febre groga al segle XIX, una malaltia transmesa principalment per mosquits i que tenia una alta taxa de mortalitat, era comuna en àrees amb una alta xifra de contagis, com al sud dels Estats Units, presentar-se com a «aclimatat» a l'hora de buscar feina, és a dir, que la persona havia viscut una quantitat de temps suficient en una zona on es trobava present la malaltia o que havia estat revisada per un metge que acredités aquesta condició de salut. A causa de la inexistència d'exàmens sanguinis, era molt difícil precisar amb exactitud el veritable estat serològic de la persona. Aquest tipus de certificacions mèdiques eren molt útils a l'hora de ser contractat pel fet que es prioritzava els que posseïen aquesta condició, en especial en feines que requerien una capacitació prèvia, per evitar que el treballador simplement morís després d'haver estat capacitat, cosa que significava una pèrdua de diners per a l'ocupador.

Vegeu també

• Vacuna contra la COVID-19