Anticlinal

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Es denomina anticlinal a un plec de la escorça terrestre en forma de llom els flancs s'inclinen en sentits oposats.

En un anticlinal l'empenta tectònic genera una deformació dels materials geològics

Etimologia[modifica | modifica el codi]

De la preposició grega anti> davant, oposat i del verb kline> inclinar, desplaçar-se cap avall, és a dir, inclinació divergent, perquè els flancs s'inclinen, Buzan , en direccions oposades. Plec que té en el nucli els materials més antics

Descripció estructural[modifica | modifica el codi]

L'anticlinal és una deformació en plec format a roques disposades en estrats que resulta d'esforços tectònics de tipus divers. En general, un plec anticlinal pot produir-se per pressions tangencials, per lliscament o corriment, per intrusió o ejecció de materials des àrees més profundes, o per deformacions verticals del substrat. Excepte en aquests dos darrers casos, el plec representa una reducció de l'àrea ocupada inicialment pels estrats i sol requerir l'existència d'un material plàstic en la base dels estrats plegats. En el cas de les deformacions verticals del substrat a causa de moviment de blocs, els esforços en la cobertora són distensible. Igualment són distensible en els plecs formats per intrusió o ejecció de materials plàstics més profunds, els quals acaben constituint el nucli del plec.

Un anticlinal es compon, en una secció transversal, de flancs i xarnera. Els flancs estan compostos pels estrats que Buzan en sentits oposats. Quan el plec està format per estrats de diferent competència i plasticitat els flancs poden presentar discordances al cabussament per variacions de la potència dels estrats més plàstics que, pressionats en els sinclinal és i en les parts on hi ha més compressió, tendeixen a acumular-se cap a les zones del flanc, on la pressió és menor.

La xarnera és el lloc on es produeix la curvatura del plec o, si es vol, el lloc on els flancs es troben. La xarnera pateix tensions distensió com a conseqüència de la curvatura, de manera que tendeix a obrir-se amb falles normals. Per aquesta causa la xarnera és el punt més feble del plec, el lloc per on, la erosió ataca l'anticlinal que pot arribar a obrir-se abans de concloure els esforços tectònics que el configuren originant un relleu invers, que neix ja invertit. Quan el plec abriga un material plàstic no estratificat de gran potència, la xarnera no es percep en aquesta capa, es parla llavors de nucli del plec.

El pla axial divideix el plec longitudinalment en dues meitats tallant la xarnera per la clau. El pla axial, defineix l'eix del plec de manera que la seva trobada amb el pla horitzontal tangent a la clau de la xarnera representa el nivell d'eix que habitualment no es correspon amb el de culminació del plec. La línia que uneix els punts més alts del plec s'anomena línia de carenes. El nivell d'eix o de culminació pot variar al llarg del plec. Es parla llavors d'elevació o descens del nivell d'eix. Quan el descens és curt i s'encaixa entre dues elevacions es parla de sella perquè el seu perfil recorda el d'una sella. En els extrems del plec el cabussament dels estrats es disposa en forma de semicercle, a manera d'un quart de taronja, és l'acabament o tancament periclinal (del grec peri > voltant).

Un anticlinal pot originar un altre plec que neix d'un dels seus flancs, es produeix llavors una digitació. El radi del plec, la seva amplada, i també la seva longitud i alçada són variables, així podem trobar des de replecs l'amplada a penes supera algunes decímetre si la seva alçada algun centímetre (microplecs), fins plecs de diverses desenes de km d'amplada i centenars de metres d'alçada teòrica de la deformació. Igualment podem trobar plecs d'alguns decímetres de longitud i plecs de diverses desenes de km.

El radi de curvatura de l'anticlinal pot conservar de manera que el plec conserva sempre la mateixa forma, es diu que el plec és semblant, encara que aquest tipus de plecs és més teòric que real quan es tenen en compte totes les dimensions de l'anticlinal. Quan els estrats del plec mantenen la seva potència independentment de la seva posició parlem de plecs isopacos, quan no la conserven es parla de plecs anisopacos, que és el cas més usual per les raons que més amunt s'han comentat. Quan no és possible diferenciar els estrats es parla de antiforma. Quan una estructura dominantment positiva té grans dimensions i acusats replecs parlem d'un anticlinorio. Convé no confondre aquests termes amb el anticlinal pròpiament dit.

Tipus de anticlinal[modifica | modifica el codi]

Esquema d'un anticlinal.
Anticlinal lleugerament inclinat.
Anticlinal fortament inclinat, als Pirineus, al congost de Collegats, al costat del riu Noguera Pallaresa.

Depenent dels materials dels estrats plegats i del tipus de tectònica que responen, els plecs anticlinals poden presentar diferents configuracions, encara que convé precisar que un mateix plec pot canviar de configuració longitudinalment, però també en profunditat, de manera que en els estrats inferiors i més antics la xarnera presenta una disposició diferent de la que correspon als estrats superiors o més moderns.

Segons la seva disposició transversal, els anticlinals poden ser:

  • Recte, quan el pano axial és vertical.
  • Inclinat, quan el pla no és perpendicular a la superfície terrestre, Els plecs inclinats presenten flancs disimétricos en el seu cabussament. La direcció cap a la que s'aboca el plec s'anomena convergència.
  • Estirat o ficat al llit , quan el pla és paral lel al pla de la superfície terrestre i els flancs estan horitzontals o subhorizontales.
  • Volcat, quan el anticlinal adopta una posició contrària, de manera que es presenta com un sinclinal. Aquest plec, com l'anterior, sol associar a fractures
  • A cofre o ventall , quan la xarnera és plana i forma dues curvatures per adaptar-se als flancs, de manera que el plec presenta dos plans.
  • A genoll, quan un flanc és horitzontal i l'altre vertical, enllaçant mitjançant una xarnera que fa la forma de genoll.
  • Cabalgantes i fallats . Quan el anticlinal munta sobre un altre, desapareixent mitjançant fractura el sinclinal que els enllaça. Es parla també de plecs cabalgantes quan munten sobre una altra estructura El anticlinal fallat pot respondre a diferents tipus de fractura, que poden fer muntar un flanc sobre un altre, trencant el plec pel seu eix, poden estar fallats en un flanc que s'aixeca a manera de creta monoclinal, poden estar tallats per un esgarre, etc.
  • A domo, quan els estrats Buzan en totes direccions formant una mitja taronja, de manera que no és possible definir un eix longitudinal.
  • Braquianticlinal. De forma ondulada o poc allargada.
  • Diapir, quan estan formats per una intrusió de materials molt plàstics, generalment salins. Els diapir formen cúpules que sovint s'obren com a conseqüència dels esforços formant relleus invertits. En general, les intrusions diapir deformen anticlinals en els que eleven l'eix localment per formar un domo.

Tant aquests tipus com els que es poden descriure basant-se en la forma longitudinal només són observables localment i més en una consideració teòrica que real, perquè un plec canvia diverses vegades de forma al llarg del seu eix i en profunditat.

Formes de relleu pròpies de l'estructura anticlinal[modifica | modifica el codi]

L'estructura és una abstracció per descriure la carcassa que configura el plec, però rarament un anticlinal s'ajusta per complet a la descripció teòrica de l'estructura, conservant tots els seus estrats i sense alteracions significatives en ells. Només en el cas excepcionals com passa amb els plecs que van ser fossilitzats acabat de formats i estan sent exhumats ara, podem trobar aquesta situació, llavors diem que és un plec original. Però el normal és trobar anticlinals afectats per processos erosius que han perdut part dels seus materials i fins i tot han pogut ser oberts, esventrada, per oferir una imatge inversa de la disposició estructural.

Per això, quan els plecs estan conformes amb l'estructura i presenten amb pocs retocs la disposició que l'estructura assigna al relleu, sol parlar-se d'ells com originals. Quan els retocs són més grans, però segueixen mantenint els trets que l'estructura proporciona al relleu, alguns autors parlen d' quasi-original o, en termes llatí penioriginal. Quan un plec anticlinal ha perdut els seus estrats superiors però els existents en nivells inferiors expressen la geometria i la forma topogràfica original, l'anticlinal és conforme amb l'estructura, diem llavors que és un anticlinal derivat. Quan el anticlinal ha estat desmantellat, els seus estrats no dibuixen la xarnera que ha desaparegut i la forma topogràfica no respon a l'estructura, l'anticlinal és no conforme i presenta un relleu invertit. No obstant això en tots aquests casos l'estructura anticlinal determina la forma del relleu per això es parla de relleu estructural. Les formes de relleu que pot presentar l'estructura anticlinal són:

  • Volta anticlinal acord, amb forma de llom tancat per una capa rígida que constitueix la volta. El tipus més comú és el que apareix en l'estil de relleu juràssic (perquè caracteritza la regió del Jura) i ha servit per proporcionar la nomenclatura de les principals característiques d'aquests plecs. Així el llom anticlinal s'anomena mont, el qual pot estar tallat, perpendicularment al seu eix per una Cluse (en castellà pot traduir per falç, encara que, reconegut el nom científic és preferible pronunciar «Cluse» que «clixés»), si bé convé tenir en compte que el tall no sempre resulta perfectament perpendicular, sinó que pot ser oblic o sinuós però sempre transversal al plec. Sobre els flancs poden instal·lar rierols cataclinales, que descendeixen seguint el cabussament, són els ruz, que acaben conformant els estrats del flanc a facetes triangulars o arcades, els Chevrons , (que en català s'ha traduït de diverses maneres: gallons , crestones ...). És freqüent que alguna de les capes externes, més resistents, eliminades en la xarnera, es mantinguin en el flanc, formant crestes, que s'adossen al llom anticlinal. Quan en el flanc alternen materials de diferent competència, aquestes crestes queden separades del llom anticlinal o bé unes de les altres per depressions paral·leles a l'eix del plec, són les depressions ortoclinales . Depressions que també, encara que sense una continuïtat tan neta, poden aparèixer després de les arcades dels chevrons. Les voltes anticlinals poden aparèixer, però, en molts altres tipus de relleus, ja siguin apalachanos, plecs exhumats, estils complexos, etc.
  • Anticlinal no conforme , invertit, formant una depressió en l'àrea corresponent al nucli, dominada per crestes formades en els flancs. En l'estil juràssic s'anomena corbi. Per tal que existeixi corbi, el nucli de l'anticlinal ha d'estar constituït per materials menys competents que els externs. Així, bé sigui perquè les fractures de la xarnera possibiliten un ràpid atac, bé sigui a causa de l'encaixament de ruz que arriba al nucli, bé perquè una ejecció diapir ha rebentat el plec, per atac des d'una Cluse, o perquè la xarnera ha estat eliminada a mesura que el plec es formava, la erosió ha progressat en el nucli, respectant els flancs que queden conformats en crestes. En el cas que en els flancs apareguin estrats de diferent consistència, entre les crestes formades en els materials més competents, apareixen depressions ortoclinales,. Com en el cas anterior l'anticlinal invertit pot aparèixer en diversos estils de plecs. És normal en l'estil apalachense i el més habitual en els estils invertits.
  • Combe anular, Quan un anticlinal ha estat desmantellat, obert a corbi, però un estrat resistent en el nucli del plec reprodueix el llom anticlinal, forma un anticlinal derivat, que s'aixeca sobre una depressió ortoclinal que l'envolta, i dominat per les crestes dels flancs, o de sinclinal és penjats que l'enquadren. És freqüent en els relleus de plegament invertits.
  • Anticlinals arrasats. És el cas extrem que el anticlinal hagi estat arrasat per una superfície d'erosió, sobre la qual posteriorment actuen nous processos de desmantellament que posen en valor les capes més resistents i es encaixen en les depressions. Es forma així un relleus de crestes concèntriques, separades per depressions. Aquesta forma és característica dels relleus apalachenses.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anticlinal Modifica l'enllaç a Wikidata