Antipsiquiatria
 |
Aquest article s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. Fou afegit el març del 2012 o abans. |
 |
Aquest article és manifestament incomplet. Ajudeu a desenvolupar-lo de forma que l'exposició de conceptes o idees sigui coherent, o com a mínim sigui un esborrany amb una estructuració acceptable. |
Antipsiquiatria és un terme usat per referir-se a una configuració de grups i constructes teòrics que van sorgir en la dècada de 1960 i van qüestionar les pràctiques i els supòsits fonamentals de la psiquiatria, com ara la seva afirmació que havia aconseguit una objectivitat científica universal. A l'inici va tenir les influències de Michel Foucault, RD Laing, Thomas Szasz i, a Itàlia, Franco Basaglia. El terme va ser utilitzat per primera vegada pel psiquiatra David Cooper el 1967.
Dos dels arguments centrals del moviment anti-psiquiatria són els següents:
- Les definicions específiques o els criteris sobre els quals s’elaboren els diagnòstics psiquiàtrics són vagues i arbitraris i deixen molt d’espai per a opinions i interpretacions bàsiques enfront dels estàndards científics.[1]
- Els tractaments psiquiàtrics predominants són en última instància molt més perjudicials que no pas útils per als pacients.
Taula de continguts |
[modifica] Característiques
Les crítiques més habituals expressades pels moviments antipsiquiatria sostenen que la psiquiatria utilitza eines i conceptes mèdics de forma inadequada.
Una petita minoria dels professionals de la salut mental professen una posició antipsiquiàtrica. La gran majoria de la comunitat mèdica i científica, però, considera l'antipsiquiatria com un moviment marginal i heterogeni, les propostes alternatives del qual han demostrat ser de poca o nul·la eficàcia i validesa científica, encara que és difícil quantificar la participació de l'opinió pública o dels professionals, així com la influència de les opinions que li donen suport.
Malgrat el nom, el moviment es considera sovint a si mateix com el promotor d'una forma de psiquiatria, per bé que en marcat contrast amb el pensament actual. Així doncs, molts dels anomenats "antipsiquiatres", incloent-hi psiquiatres amb opinions no tradicionals, tendeixen a desvincular-se dels termes i de les connotacions negatives que això implica.
[modifica] Orígens de l'antipsiquiatria
Des dels seus orígens, la psiquiatria va experimentar una dialèctica interna a diferents escales professionals, que es va articular de diverses maneres en el transcurs del segle XIX. Les disputes en aquest segle tenien a veure sovint amb els drets de custòdia sobre aquells que eren vistos com "folls", els quals eren reclosos en els estesos "asils per llunàtics", i amb interpretacions teòriques divergents sobre els problemes mentals. Un dels arguments dels crítics era, per exemple, que les noves categories de malaltia mental introduïdes per Emil Kraepelin, que s'incorporarien posteriorment a la metodologia psiquiàtrica, tenien una base conductual en compte de fisiopatològica o etològica.
En els anys vint del segle XX, l'oposició surrealista a la psiquiatria es va expressar en nombroses publicacions surrealistes.
Els anys trenta van veure la introducció de pràctiques mèdiques controvertides, com ara la inducció al coma mitjançant l'electroxoc, la insulina o altres fàrmacs, o l'extirpació d'algunes parts del cervell (lobotomia). Aquests mètodes van ser àmpliament utilitzats per la psiquiatria d'inspiració biològica, però al mateix temps van donar lloc a serioses preocupacions i a una forta oposició basada en qüestions ètiques, en les conseqüències perjudicials i en l'abús d'aquestes pràctiques.
En els anys cinquanta noves drogues, especialment l'antipsicòtic clorpromazina, van ser dissenyades en laboratoris i gradualment van suplantar els tractaments més controvertits. Encara que sovint es van acceptar com un avanç, també hi va haver oposició a causa d'efectes adversos com ara la discinèsia tardana. Els pacients normalment s'oposaven a la psiquiatria i refusaven prendre les drogues quan no estaven supervisades pel control psiquiàtric. També hi va haver una oposició considerable a l'ús d'hospitals psiquiàtrics i es van fer intents de fer tornar a la gent a la comunitat per mitjà de grups no controlats per la psiquiatria.
[modifica] Vegeu també
[modifica] Notes
- ↑ Mind games: are we obsessed with therapy?, authored by CSICOPer Robert Baker (Prometheus Books, 1996) contains a chapter critical of the DSM-IV diagnoses.
