Autogir

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Autogir
Pitcairn Autogiro NASA GPN-2000-001990.jpg
Pitcairn PCA-2
Tipus Aerodino amb motor de ales giratòries
Fabricant

L'autogir és una aeronau d'ales giratòries, és a dir, vola com els avions però la seva ala és un rotor que gira per l'acció del vent relatiu que el travessa de baix cap amunt i per tant podem considerar-lo un híbrid entre l'aeroplà i l'helicòpter. Igual que l'aeroplà, la seva propulsió es realitza mitjançant una hèlix, però en lloc d'ales, té un rotor com l'helicòpter. Aquest rotor no està connectat al motor de l'aeronau, per la qual cosa gira lliurement, "autogira", impulsat per l'aire, generant així força de sustentació. En l'helicòpter, per contra, la propulsió i la sustentació es produeixen en el rotor, el qual sí que està impulsat pel motor.[1][2]

És un aparell molt segur, tenint només un moment crític: després de l'aterratge, mentre el rotor encara no s'ha aturat, una ràfega forta de vent el pot tornar a elevar.

L'autogir pot aconseguir velocitats de vol molt lentes, encara que no té la possibilitat d'aturar-se en l'aire.

Autogir és marca registrada de La Cierva. Per això es diu «girocòpter» (Gyrocopter en anglès) a l'aparell, de forma genèrica.

Història[modifica | modifica el codi]

Autogir Cierva C.30.
Autogir Autogyro MT03

L'autogir va ser inventat per l'enginyer espanyol Juan de la Cierva, qui va desenvolupar el rotor articulat que més tard usarien els helicòpters (encara que és passiu, aquest sistema dissenyat per La Cierva compensava de la diferència d'empenyiment de l'aire batut quan la pala va endavant amb el batut quan va endarrere que feia bolcar tant l'autogir com l'helicòpter). En el seu primer vol, l'autogir va aconseguir recórrer 200 metres el 1923 i més tard, va realitzar el primer viatge entre aeròdroms des de Getafe a Cuatro Vientos el 1924. Cal destacar que De la Cierva mai es va interessar pels helicòpters, als quals considerava massa complicats per volar i proclius als accidents.

Els primers models d'autogirs de De la Cierva disposaven d'unes petites ales que feien la funció d'alerons per a controlar l'alabeig. Posteriorment el seu inventor va introduir una articulació en el cap del rotor i li va aplicar «comandament directe» fent innecessàries les esmentades ales. Així mateix en els models més avançats es podria transmetre força del motor al rotor mitjançant d'un prellançador, escurçant així la carrera de enlairament, fins a arribar al «enlairament de salt», pràcticament vertical. El primer prellançador va ser dissenyat per Heraclio Alfaro Fournier. Un perfeccionament posterior va ser l'anomenat rotor autodinàmic, introduint un angle respecte a la vertical en l'articulació d'arrossegament, sistema que mantenia les pales del rotor en «pas fi» fins que assolida una certa velocitat i es desembragava el motor, moment en qual les pales es desplaçaven en arrossegament augmentant bruscament el seu angle d'atac, i generant així la sustentació necessària per al «enlairament de salt».

El naixement dels helicòpters va propiciar el declivi dels autogirs fins a la seva pràctica desaparició, encara que en temps més recents hi ha hagut un cert ressorgir entre l'aviació esportiva, tant per iniciatives comercials com per aficionats que construeixen els seus propis autogirs.

Autorotació amb motor parat[modifica | modifica el codi]

En cas d'una aturada del motor en vol, l'autogir planeja i comença a baixar lentament (tal com cau la llavor d'un sicòmor, que té una forma d'hèlix que fa que caigui suaument de l'arbre en autorotació.[1]), com més ràpid ho faci, més ràpid giren les pales del rotor, emmagatzemant energia i proporcionant major sustentació. També en un helicòpter es pot recórrer a l'autorotació per a aterrar sense motor, però el pilot ha d'actuar sobre el pas col·lectiu i col·locar el rotor en règim de Autorotació. En canvi, un autogir vola sempre en autorotació.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Dorling Kindersley, Inc. Medios de transporte: automóviles, aviones, barcos, trenes. El País/Altea, 1994 [Consulta: 3 agost 2012]. 
  2. J. Gordon Leishman. Principles of Helicopter Aerodynamics (en anglès). Cambridge University Press, 24/4/2006, p. 20–. ISBN 978-0-521-85860-1 [Consulta: 8 abril 2012]. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Autogir