Herc

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Cabra pirinenca)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Herc
Recent
Pyrenean Ibex.png

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Clade: Artiodactyla
Família: Bovidae
Gènere: Capra
Espècie: C. pyrenaica
Subespècie: C. p. pyrenaica
Nom trinomial
Capra pyrenaica pyrenaica
(Schinz, 1838)

L'herc (Capra pyrenaica pyrenaica) (o herc pirinenc, herc salvatge, erc o erg) és una subespècie de cabra hispànica (per extensió també anomenada herc), actualment extinta. El 5 gener 2000 va morir el darrer exemplar que vivia als Pirineus. Aquesta subespècie de cabra ibèrica estava en perill d'extinció des de començament del segle XX, a causa principalment a l'excessiva pressió cinegètica.

Es tracta de la segona subespècie de cabra ibèrica extinta directament per l'acció humana després que el "Mueyu" (Capra pyrenaica lusitanica), una altra varietat portuguesa, fos extinta el 1892. El seu pelatge més llarg i dens a l'hivern i la major grossària de la base de les banyes, tant als mascles com les femelles, la diferenciaven d'altres varietats ibèriques. La cornamenta de l'herc dels Pirineus era també la més llarga entre les quatre subespècies que han habitat la península Ibèrica.

Història i extinció[modifica | modifica el codi]

Aquesta subespècie s'estenia originalment a totes dues vessants del Pirineu, des de l'Atlàntic fins a la Mediterrània. A diverses coves arreu del seu territori s'hi ha trobat proves que era peça de caça dels neandertals al paleolític. Amb el pas dels segles va desaparèixer de les zones més meridionals per replegar-se als cims pirinencs, on encara era abundant al segle XIX. Fins al segle XIX era encara ben present al Pallars, l'Aran, la Ribagorça, el nord d'Aragó i a les regions veïnes de l'Arieja, l'Alta Garona i la Bigorra. A final del segle XIX hi ha constància de captures a la Vall d'Aran, a Luishon i a la Vall de Benasc. El 1906, Juli Soler i Santaló, en el seu llibre La Vall d'Aran, ja afirma que l'herc (segons ell "herx" a l'Aran) és molt estrany a la vall. L'escriptor català Jacint Verdaguer recull en una de les llibretes de notes de les travesses de l'any 1882 i 1883 pel Pirineu per escriure Canigó, aquesta referència: "L'erc hircus. Es troba en les muntanyes d'Espot. És més gros que un anoll vedell, i té les banyes amples com els braços, no ramoses." L'escrit inèdit és al full 88 vers del manuscrit Ms 1467 conservat a la Biblioteca de Catalunya. L'apreciació del poeta sobre l'origen etimològic del nom català és correcte, atès que prové d'hircus; boc en llatí. La forma com a herc és pròpia del català i el gascó, i la Vall de Benasc se li diu herco, mentre que a Aragó és conegut com a bucardo. Jacint Verdaguer també fa referència a l'herc en una de les rondalles, concretament a l'Estany de Moncortès: "‘corrent darrere un herc, el comte de Pallars muntat en son corser'.


A la segona meitat del XIX, multitud de caçadors europeus, especialment espanyols, francesos i britànics, van acostar-s'hi a la cerca de trofeus per abatre. La raresa de l'herc i l'imponent perfil de la cornamenta dels mascles, més grossa i separada que la de l'íbex (Capra ibex) dels Alps van incrementar el seu valor i demanda als cercles cinegètics. La caça fou tan intensa que cap a l'any 1900 ja s'havia extingit a França, mentre que al vessant sud dels Pirineus només hi restava un reduït grup d'una cinquantena d'exemplars, massa petit com per a ser viable a llarg termini. També, segons Joan Coromines al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, l'any 1924 un seu amic de nom Furquet, de Toran (a la Vall d'Aran, afirmava haver-ne vist i caçat. El mateix Coromines explica com l'any 1965 en van matar un a la Vall de Benasc. La protecció estatal no va arribar fins al 1973 i la declaració del Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut, única zona on resistia, fou insuficient per a la seva supervivència. Altres mesures com la cria en captivitat i el posterior alliberament al medi natural, que podien haver minvat les possibilitats d'extinció, no es van prendre fins a 1996, quan es va capturar una femella que va morir poc després en captivitat sense arribar a reproduir-se.

Malgrat tot, la població va mantenir-se estable per damunt de la trentena fins a 1981. No se sap gaire bé per què, va minvar fins a 10 exemplars en 1993 i tan sols 2 en 1997. El darrer mascle va morir en 1999 a causa de l'avançada edat, deixà una sola femella coneguda com a Cèlia. La Cèlia va morir en gener de 2000 quan li va caure a sobre un arbre que li destrossà el crani.

Projecte de clonació[modifica | modifica el codi]

Abans que això passés, en 1999, el govern d'Aragó va capturar el mateix exemplar per tal d'extreure i conservar teixits amb vistes a una possible clonació futura. Es van congelar cèl·lules de l'orella, que en agost de 2000 foren cedides a l'empresa de biotecnologia Advance Cell Technology, que espera ser la primera a clonar un animal extingit en col·laboració amb els biòlegs de la conselleria de medi ambient d'Aragó.

Els responsables d'ACT ja han tractat de fusionar els nuclis de les cèl·lules disponibles amb ovocits anucleats d'altres animals (Capra pyrenaica hispanica i híbrids amb cabres domèstiques) i implantar els embrions resultants en cabres domèstiques. En un experiment semblant ACT ha reeixit a crear un embrió "gaur" (Bos gaurus, una espècie amenaçada) i implantar-lo a una vaca domèstica, per la qual cosa, la clonació de l'herc, no hauria pas d'ésser més difícil. El principal problema és que tots els clons possibles compartiran el mateix material genètic i seran femelles, amb la qual cosa no es pot establir una població salvatge. El pla del govern d'Aragó és creuar els clons obtinguts amb mascles d'altres subespècies i després escollir les característiques més distintives de l'herc. Amb tot i això els nous exemplars no serien autèntics hercs pirinencs. Un altre pla alternatiu i més complicat encara, proposat per ACT és l'eliminació d'un cromosoma X d'una de les mostres, substituint-lo per un altre cromosoma Y d'una altra subespècie per tal de crear una versió masculina de Cèlia.

El primer intent seriós es va concloure en 2003 amb 285 nous embrions 58 dels quals només es van poder implantar a la matriu de cabres domèstiques. D'aquests només dos es van desenvolupar fins als dos mesos de gestació, moment en què totes dues mares adoptives van patir avortaments. Tal com es troba l'estat d'aquesta tecnologia el resultat no es pot considerar gaire desesperançador.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Herc