Calling Dr. Kildare
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Harold S. Bucquet |
| Protagonistes | |
| Director artístic | Cedric Gibons |
| Producció | Lou L. Ostrow |
| Guió | Harry Ruskin i Willis Goldbeck a partir d'una història de Max Brand |
| Música | David Snell |
| Fotografia | Alfred Gilks  |
| Muntatge | Robert Kern |
| Productora | Loew's i MGM |
| Distribuïdor | Loews Cineplex Entertainment |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Estats Units |
| Estrena | 1939 |
| Durada | 86 mn |
| Idioma original | anglès |
| Color | en blanc i negre |
| Descripció | |
| Gènere | Drama |
| Lloc de la narració | Nova York |
     | |
Calling Dr. Kildare és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Harold S. Bucquet, estrenada el 1939.
Argument[modifica]
El Dr. Gillespie tracta de donar una lliçó a Jimmy Kildare, enviant-lo a una clínica del carrer. Només Kildare pot treure una bala d'un presumpte assassí, i quan arriba la policia, ha de tractar de demostrar la innocència del seu pacient.[1]
Repartiment[modifica]
- Lew Ayres: Dr. James 'Jimmy' Kildare
- Lionel Barrymore: Dr. Leonard Gillespie
- Laraine Day: Infermera Mary Lamont
- Nat Pendleton: Joe Wayman
- Lana Turner: Rosalie Lewett
- Samuel S. Hinds: Dr. Stephen Kildare
- Lynne Carver: Alice Raymond
- Emma Dunn: Sra. Martha Kildare
- Walter Kingsford: Dr. Walter Carew
- Alma Kruger: Infermera en cap Molly Byrd
- Harlan Briggs: James Galt
- Henry Hunter: Harry Galt
- Marie Blake: Sally la telefonista
- Phillip Terry: Intern Bates
- Roger Converse: Intern Joiner
- Don 'Red' Barry: Intern Collins
- Reed Hadley: Thomas 'Tom' Crandell
- Nell Craig: 'Nosey', una infermera
- George Offerman Jr.: Nick Lewett
- Clinton Rosemond: Conover
- Johnny Walsh: 'Red'
Estrena[modifica]
Calling Dr. Kildare es va estrenar l'abril de 1939, la segona de la sèrie Kildare. Segons la MGM, el film va recaptar 626.000 dòlars als EUA i Canadà i 266.000 a la resta del món, resultant uns beneficis de 307.000 dòlars.[2]
El crític Frank Nugent del New York Times, mentre es lamentava del dany causat als valors artístics de la sèrie, afirmava que és "gratament entretinguda" i "en general, exitosament ensucrada".[3]
Referències[modifica]
- ↑ «Calling Dr. Kildare». The New York Times.
- ↑ The Eddie Mannix Ledger. Margaret Herrick Library, Center for Motion Picture Study.
- ↑ Frank S. Nugent «The Screen in Review». New York Times, 12-05-1939 [Consulta: 2 novembre 2015].