Cròtal

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la serp verinosa. Si cerqueu l'instrument musical, vegeu «cròtals».
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Cròtal
Crotalus durissus kaskawel001xx.jpg
Crotalus ruber
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Sauropsida
Ordre: Squamata
Subordre: Serps
Família: Viperidae
Subfamília: Crotalinae
Gènere: Crotalus
Linnaeus, 1758
Sinònims
  • Crotalophorus - Houttuyn, 1764
  • Caudisona - Laurenti, 1768
  • Crotalinus - Rafinesque, 1815
  • Crotalurus - Rafinesque, 1820
  • Crotulurus - Rafinesque, 1820
  • Uropsophus - Wagler, 1830
  • Urocrotalon - Fitzinger, 1843
  • Aploaspis - Cope, 1867
  • Aechmophrys - Coues In Wheeler, 1875
  • Haploaspis - Cope, 1883
  • Paracrotalus - Reuss, 1930

El cròtal o serp de cascavell[1] és un tipus de serp pertanyent al gènere Crotalus inclòs a la subfamília dels crotalins dins de la família dels vipèrids. Són serps verinoses i endèmiques del continent americà, des del sud-est del Canadà al nord d'Argentina. Totes les espècies menys una, C. catalinensis , són fàcilment identificades pel seu característic cascavell a la punta de la cua. Cal no confondre aquest gènere amb la més petita espècie del gènere Sistrurus, que també té un cascavell, però no tan desenvolupat. S'han reconegut 29 espècies de serps de cascavell.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Gnome-mime-audio-openclipart.svg
Cascavell
So del cascavell

Problemes per escoltar l'arxiu? Vegeu l'ajuda

La serp de cascavell és reconeguda com la serp més llarga i verinosa d'Amèrica del Nord. Algunes espècies poden assolir fins a 2,9 iardes de llarg, i les 9 lliures de pes. Segons l'espècie exacta, tenen un cos prim i compacte. El seu cap és més aviat pla i es distingeix clarament del coll. El centre del cos està envoltat d'escates que es col·loquen en 21-29 files. El color de fons d'aquesta família va de groguenc a verdós, vermellós a marró i fins i tot negre. Una fila de taques fosques de forma romboèdrica passa per l'esquena i els laterals.

Normalment viuen en boscos sorrencs, i en zones costaneres. La seva pell amb cercles grocs, està marcada al centre per colors negres (semblants a diamants) fa que aquest tipus de rèptil sigui el millor adornat de tota Amèrica del Nord. El cap és segons la subespècie generalment unicolor encara que hi ha una banda més fosca des de la templa fins a la boca. La cua sol tenir anells alternants més clars i més foscos. Per sota, el color de la serp sol ser més clar i ser tacada.

El cascavell el formen uns estoigs còrnics de l'extrem de la cua que en cas de perill els permeten emetre un so d'avís i potser protegeixi la serp de ser trepitjada pels grans mamífers. Amb cada muda de pell s'afegeix un cèrcol més a aquest cascavell, la qual cosa permet estimar l'edat de l'animal.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Els cròtals són animals molt temperamentals, el caràcter pot variar molt amb els individus. Sovint són fàcilment excitables però fins i tot els exemplars aparentment tranquils poden atacar bruscament sense previ avís, per això s'aconsella màxima precaució. Només ataquen per defensar-se. En situacions de perill aquestes serps se solen enrotllar i posar el coll en forma de "S" per poder atacar més veloçment. Amb la seva cua emeten un so d'avís. Aquesta serp no està en perill d'extinció, però la matança indiscriminada i la pèrdua del seu hàbitat poden fer decréixer el seu nombre fins a l'estat de perill d'extinció.

Cria i seguretat[modifica | modifica el codi]

Com a contenidor per a la cria de Crotalus atrox es recomana un terrari sec amb temperatures diürnes de 24 - 28 °C (localment fins a 35 °C) i nocturnes de 18 - 20 °C. Aquestes serps beuen bastant. El verí d'aquests animals és molt fort. Destrueix els glòbuls vermells de la sang i fa penetrables els gots sanguinis. Així afecta al teixit corporal i a la circulació. Les seves picades són tremendament doloroses i poden ser fatals per a un humà. Per sort, existeix un antiverí, que actua amb eficàcia, evitant en la majoria dels casos la mort de l'afectat. La majoria de les picades ocorren quan s'intenten caçar o matar aquestes serps. Aquestes poden mossegar en una zona la longitud de la qual és un terç de la del seu cos.

Espècies[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. «cròtal». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • McDiarmid RW, Campbell JA, Touré T. 1999. Snake Species of the World: A Taxonomic and Geographic Reference, vol. 1. Herpetologists' League. 511 pp. ISBN 1-893777-00-6 (series). ISBN 1-893777-01-4 (volume).
  • Wright AH, Wright AA. 1957. Handbook of Snakes. Comstock Publishing Associates (7th printing, 1985). 1105 pp. ISBN 0-8014-0463-0.
  • Campbell JA, Lamar WW. 2004. The Venomous Reptiles of the Western Hemisphere. Comstock Publishing Associates, Ithaca and London. 870 pp. 1500 plates. ISBN 0-8014-4141-2.
  • Klauber LM. 1997. Rattlesnakes: Their Habitats, Life Histories, and Influence on Mankind. Second Edition. First published in 1956, 1972. University of California Press, Berkeley. ISBN 0-520-21056-5.
  • Parker HW, Grandison AGC. 1977. Snakes -- a natural history. Second Edition. British Museum (Natural History) and Cornell University Press. 108 pp. 16 plates. LCCCN 76-54625. ISBN 0-8014-1095-9 (cloth), ISBN 0-8014-9164-9 (paper).
  • Stidworthy J. 1974. Snakes of the World. Grosset & Dunlap Inc. 160 pp. ISBN 0-448-11856-4.
  • Chang, Mei-Chi. Antithormbotic Effect of Crotalin, a Platelet Membrane Glycoprotein Ib Antagonist From Venom of Crotalus atrox. Blood, Volume 91 No. 5, March 1, 1998; pg.1582-1589
  • Hati, Rathanath. Snake Venom Hemorrhagins. Critical Reviews in Toxicology. Volume 29 Issue 1. 1999; pg. 1-19
  • Aird, S.D., et al. 1985. Rattlesnake presynaptic neurotoxins: primary structures and evolutionary origin of the acidic subunit. Biochemistry 24: 7054-7058

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]