Diccionari del Diable

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Diccionari del Diable
Autor Ambrose Bierce
Títol original The Devil's Dictionary
País Estats Units Estats Units
Idioma anglès
Gènere/s sàtira
Data de publicació 1911
Nombre de pàgines 272

El Diccionari del Diable (The Devil's Dictionary en anglès) és un recull de 998 definicions formulades en fórmules assassines, corrosives i sense pietat per al gènere humà, escrit de 1881 a 1906 per Ambrose Bierce.

Publicat en parts als diaris durant més de vint anys, la seva versió definitiva es va publicar el 1911. Recollint resultats mixtos en el seu llançament,[1] en un temps d'optimisme - després de la Guerra de Secessió - el llibre va tenir sobretot un reconeixement pòstum.

La seva primera traducció francesa data de 1955. Va ser traduït per Jacques Papy, i inclou un prefaci de Jean Cocteau. Actualment, la traducció francesa més popular és la de Bernard Sallé, a partir de l'edició definitiva de 1911, que data de 1989.

Algunes citacions[modifica | modifica el codi]

  • Abstemi, s. Persona de caràcter dèbil, que cedeix a la temptació de negar-se un plaer. Abstemi total és el que s'absté de tot, menys de l'abstenció, especialment, s'absté de no ficar-se en afers d'altri.
  • Absurd, s. Declaració de fe en manifesta contradicció amb les nostres opinions. Adj. Cada un dels retrets que es fan a aquest excel·lent diccionari.
  • Arruïnar, v. t. Destruir. Específicament, destruir la creença d'una donzella en la virtut de les donzelles.
  • Benefactor, s. Es diu del que compra grans quantitats d'ingratitud, sense modificar la cotització d'aquest article, que roman a l'abast de tothom.
  • Cadàver, s. El producte final del qual som la matèria primera.
  • Captaire, s. Qui ha confiat en l'ajuda dels amics.
  • Clarinet, s. Instrument de tortura manejat per un executor amb cotó a les orelles. Hi ha instruments pitjors que un clarinet: dos clarinets.
  • Conservador, adj. Es diu de l'estadista enamorat dels mals existents, per oposició al liberal, que desitja reemplaçar-los per altres.
  • Cínic, s. Miserable la defectuosa vista del qual li fa veure les coses com són i no com haurien de ser. Els escites acostumen a arrencar els ulls als cínics per millorar-los la visió.
  • Epitafi, s. Inscripció que, en una tomba, demostra que les virtuts adquirides per la mort tenen un efecte retroactiu.
  • Erudició, s. Polsim que cau d'un llibre a un crani buit.
  • Escriptures, s. Els sagrats llibres de la nostra santa religió, per oposició als escrits falsos i profans en què es funden totes les altres religions.
  • Evangelista, s. Portador de bones noves, particularment (en sentit religiós) les que garanteixen la nostra salvació i la condemna del proïsme.
  • Felicitat, s. Sensació agradable que neix de contemplar la misèria dels altres.
  • Frontera, s. En Geografia política, línia imaginària entre dues nacions que separa els drets imaginaris d'una, dels drets imaginaris de l'altra.
  • Futur, s. Època en què els nostres afers prosperen, els nostres amics són lleials i la nostra felicitat està assegurada.
  • Genealogia, s. Estudi de la nostra filiació fins a arribar a un avantpassat que no va tenir interès a esbrinar la seva.
  • Homeòpata, s. Humorista de la medicina.
  • Ignorant, s. Persona desproveïda de certs coneixements que vós teniu, i sabedora d'altres coses que vós ignoreu.
  • Immigrant, s. Una persona desinformada que creu que un país és millor que un altre.
  • Impunitat, s. Riquesa.
  • Indefens, adj. Incapaç d'atacar.
  • Legal, adj. Compatible amb la voluntat del jutge competent.
  • , s. Instrument singular que s'usa a l'extrem d'un braç humà, i que en general es troba ficada en una butxaca d'altri.
  • Meu, adj. El que em pertany, sempre que pugui apropiar-me'n.
  • Mitologia, s. Conjunt de creences d'un poble primitiu relatives al seu origen, herois i déus, per oposició a la història vertadera, que inventa més tard.
  • O bé, mode, adv. O malament.
  • Oceà, s. Extensió aquàtica que ocupa dos terços del món fet per l'home, que casualment no té brànquies.
  • Paciència, s. Forma menor de la desesperació, disfressada de virtut.
  • Paradís, s. Lloc on els malvats deixen de pertorbar parlant dels seus afers personals, i els bons escolten amb atenció mentre exposem els nostres.
  • Perseverança, s. Virtut interior que permet al mediocre assolir un èxit sense glòria.
  • Prerrogativa, s. Dret d'un sobirà a obrar malament.
  • Rebel, s. El que proposa un nou desgovern, sense arribar a implantar-lo.
  • Rei, s. Personatge masculí que se sol anomenar als Estats Units «un cap coronat», encara que mai no va usar corona i en general no en té cap digna d'aquest nom.
  • Renunciar, v. t. Cedir un honor a canvi d'un avantatge. Cedir un avantatge a canvi d'un altre avantatge més gran.
  • Resident, s. i adj. El qui no pot anar-se'n.
  • Sepulcre, s. Lloc on es col·loca els morts fins que arribi l'estudiant de medicina.
  • Telèfon, s. Invenció del dimoni que suprimeix alguns dels avantatges de mantenir a distància una persona desagradable.
  • Torba, s. En una república, aquells que exerceixen una suprema autoritat morigerada per eleccions fraudulentes. La torba és com el sagrat Simurgh, de la faula àrab: omnipotent, a condició que no faci res.
  • Treva, s. Amistat.
  • Un cop, adv. Suficient.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Pour tout l'or des mots, Claude Gagnière, p. 375, Ed. Robert Laffont, ISBN 2-221-08255-9

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]