Diccionari del Diable

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Diccionari del Diable
Autor Ambrose Bierce
Títol original The Devil's Dictionary
País Estats Units Estats Units
Llengua anglès
Gènere sàtira
Data de publicació 1911
Pàgines 272

El Diccionari del Diable (The Devil's Dictionary en anglès) és un recull de 998 definicions formulades en fórmules assassines, corrosives i sense pietat per al gènere humà, escrit de 1881 a 1906 per Ambrose Bierce.

Publicat en parts als diaris durant més de vint anys, la seva versió definitiva es va publicar el 1911. Recollint resultats mixtos en el seu llançament,[1] en un temps d'optimisme - després de la Guerra de Secessió - el llibre va tenir sobretot un reconeixement pòstum.

La seva primera traducció francesa data de 1955. Va ser traduït per Jacques Papy, i inclou un prefaci de Jean Cocteau. Actualment, la traducció francesa més popular és la de Bernard Sallé, a partir de l'edició definitiva de 1911, que data de 1989.

Algunes citacions[modifica | modifica el codi]

  • Abstemi, s. Persona de caràcter dèbil, que cedeix a la temptació de negar-se un plaer. Abstemi total és el que s'absté de tot, menys de l'abstenció, especialment, s'absté de no ficar-se en afers d'altri.
  • Absurd, s. Declaració de fe en manifesta contradicció amb les nostres opinions. Adj. Cada un dels retrets que es fan a aquest excel·lent diccionari.
  • Arruïnar, v. t. Destruir. Específicament, destruir la creença d'una donzella en la virtut de les donzelles.
  • Benefactor, s. Es diu del que compra grans quantitats d'ingratitud, sense modificar la cotització d'aquest article, que roman a l'abast de tothom.
  • Cadàver, s. El producte final del qual som la matèria primera.
  • Captaire, s. Qui ha confiat en l'ajuda dels amics.
  • Clarinet, s. Instrument de tortura manejat per un executor amb cotó a les orelles. Hi ha instruments pitjors que un clarinet: dos clarinets.
  • Conservador, adj. Es diu de l'estadista enamorat dels mals existents, per oposició al liberal, que desitja reemplaçar-los per uns altres.
  • Cínic, s. Miserable la defectuosa vista del qual li fa veure les coses com són i no com haurien de ser. Els escites acostumen a arrencar els ulls als cínics per millorar-los la visió.
  • Epitafi, s. Inscripció que, en una tomba, demostra que les virtuts adquirides per la mort tenen un efecte retroactiu.
  • Erudició, s. Polsim que cau d'un llibre a un crani buit.
  • Escriptures, s. Els sagrats llibres de la nostra santa religió, per oposició als escrits falsos i profans en què es funden totes les altres religions.
  • Evangelista, s. Portador de bones noves, particularment (en sentit religiós) les que garanteixen la nostra salvació i la condemna del proïsme.
  • Felicitat, s. Sensació agradable que neix de contemplar la misèria dels altres.
  • Frontera, s. En Geografia política, línia imaginària entre dues nacions que separa els drets imaginaris d'una, dels drets imaginaris de l'altra.
  • Futur, s. Època en què els nostres afers prosperen, els nostres amics són lleials i la nostra felicitat està assegurada.
  • Genealogia, s. Estudi de la nostra filiació fins a arribar a un avantpassat que no va tenir interès a esbrinar la seva.
  • Homeòpata, s. Humorista de la medicina.
  • Ignorant, s. Persona desproveïda de certs coneixements que vós teniu, i sabedora d'altres coses que vós ignoreu.
  • Immigrant, s. Una persona desinformada que creu que un país és millor que un altre.
  • Impunitat, s. Riquesa.
  • Indefens, adj. Incapaç d'atacar.
  • Legal, adj. Compatible amb la voluntat del jutge competent.
  • , s. Instrument singular que s'usa a l'extrem d'un braç humà, i que en general es troba ficada en una butxaca d'altri.
  • Meu, adj. El que em pertany, sempre que pugui apropiar-me'n.
  • Mitologia, s. Conjunt de creences d'un poble primitiu relatives al seu origen, herois i déus, per oposició a la història vertadera, que inventa més tard.
  • O bé, mode, adv. O malament.
  • Oceà, s. Extensió aquàtica que ocupa dos terços del món fet per a l'home, que casualment no té brànquies.
  • Paciència, s. Forma menor de la desesperació, disfressada de virtut.
  • Paradís, s. Lloc on els malvats deixen de pertorbar parlant dels seus afers personals, i els bons escolten amb atenció mentre exposem els nostres.
  • Perseverança, s. Virtut interior que permet al mediocre assolir un èxit sense glòria.
  • Prerrogativa, s. Dret d'un sobirà a obrar malament.
  • Rebel, s. El que proposa un nou desgovern, sense arribar a implantar-lo.
  • Rei, s. Personatge masculí que se sol anomenar als Estats Units «un cap coronat», encara que mai no va usar corona i en general no en té cap digna d'aquest nom.
  • Renunciar, v. t. Cedir un honor a canvi d'un avantatge. Cedir un avantatge a canvi d'un altre avantatge més gran.
  • Resident, s. i adj. El qui no pot anar-se'n.
  • Sepulcre, s. Lloc on es col·loca els morts fins que arribi l'estudiant de medicina.
  • Telèfon, s. Invenció del dimoni que suprimeix alguns dels avantatges de mantenir a distància una persona desagradable.
  • Torba, s. En una república, aquells que exerceixen una suprema autoritat morigerada per eleccions fraudulentes. La torba és com el sagrat Simurgh, de la faula àrab: omnipotent, a condició que no faci res.
  • Treva, s. Amistat.
  • Un cop, adv. Suficient.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Pour tout l'or des mots, Claude Gagnière, p. 375, Ed. Robert Laffont, ISBN 2-221-08255-9

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]