Vaga de La Canadenca

La Vaga de La Canadenca fou una important vaga que es va produir durant els mesos de febrer i març de 1919 que va constituir una de les fites més rellevants de la història del moviment obrer català.

El conflicte va començar a finals de gener de 1919 quan l'empresa Regs i Força de l'Ebre, filial de la Barcelona Traction Light and Power, va introduir canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous. Els treballadors van demanar l'assessorament i suport del Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, i aleshores la direcció de l'empresa respongué amb l'acomiadament de 8 dels treballadors afectats. El 5 de febrer la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, en solidaritat amb els seus companys. La nova resposta de la direcció de l'empresa fou l'acomiadament de 140 treballadors de la secció de facturació, substituint-los per personal d'altres seccions. Aleshores els treballadors del departament de Producció i Distribució es van solidaritzar amb els acomiadats i el dia 8 de febrer la vaga era gairebé total a la Riegos. El 10 de febrer la direcció de la Canadenca va llençar un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més en ser assassinat un cobrador de la companyia. El dia 21 de febrer el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per La Canadenca (Catalana de Gas, Ferrocarril de Sarrià a Barcelona i Societat General d'Aigües).

Poc després s'hi afegiren els treballadors d'aquestes empreses, cosa que provocà que Barcelona es quedés sense llum. Els tramvies i moltes fàbriques de Barcelona i rodalia van quedar paralitzades. L'1 de març les companyies d'aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 havien de considerar-se acomiadats. Llavors el Sindicat Únic d'Arts Gràfiques implantà la censura roja, sobre les notícies periodístiques contràries als interessos dels vaguistes. El dia 9 el capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, va declarar l'estat de guerra, i més de tres mil obrers foren detinguts i tancats al Castell de Montjuïc. Aleshores també es declararen també en vaga com a protesta els obrers de la indústria tèxtil i la vaga transformà en una general de Barcelona. El govern del Comte de Romanones envià a Barcelona el subsecretari de la Presidència, José Morote, per pactar amb el comitè de vaga, que reclamà al govern:

• L'obertura de tots els sindicats clausurats.
• la llibertat dels treballadors empresonats
• l'establiment de la jornada de treball de 8 hores.

Morote i els representants del comitè van arribar, finalment, a un acord el dia 17 després d'àrdues negociacions durant els dos dies anteriors. L'acord incloïa la històrica reivindicació de la jornada laboral de 8 hores, convertint Espanya e el primer país de l'Europa Occidental que establia aquest horari de treball.