Fàbrica Bagaria

Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Fàbrica Bagaria
Imatge
Dades
TipusEdifici Modifica el valor a Wikidata
ArquitecteModest Feu i Estrada Modifica el valor a Wikidata
Construcció1920 Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicmodernisme Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaCornellà de Llobregat (Baix Llobregat) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióCarretera Esplugues-Bagueria 169, el Pedró Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 21′ 59″ N, 2° 04′ 36″ E / 41.3663°N,2.0767°E / 41.3663; 2.0767
Bé cultural d'interès local
Data5 novembre 2002
Id. IPAC18463 Modifica el valor a Wikidata

La Fàbrica Bagaria és un edifici industrial del municipi de Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Bonaventura Bagaria i Vidal (1875-1939), fabricant de mantes, tovalloles, vànoves i teixits va carregar l'arquitecte Modest Feu i Estrada amb l'obra.[1]

Descripció[modifica]

La fàbrica s'organitza als dos costats d'una zona central de serveis, amb dues naus simètriques que es subdivideixen cadascuna en tres cossos. Aquests estan coberts per una teulada a dues vessants, resultant el conjunt una línia de teulada en zig-zag. La fàbrica es troba coberta per voltes que s'aguanten sobre pilars de fonament i tenen claraboies centrals. Una cambra d'aire separa les voltes de la teulada. Aquest sistema d'il·luminació amb claraboies explica la migradesa de finestres del conjunt de l'edifici. Sobre el cos central hi ha una petita torre arranjada com a habitatge.[2]

L'estil és modernista per l'època i les formes estructurals, però els motius decoratius i sobretot les formes de les finestres tenen molt d'historicisme neomedieval i neomudèjar.[2] Com a mostra d'arquitectura modernista aplicada a les instal·lacions industrials, destaca la combinació de voltes de maó de doble curvatura amb tirants d'acer.[3]


Història[modifica]

El sector tèxtil va ser, com a la resta de les comarques del cinturó de Barcelona, el primer a iniciar la industrialització de les viles. Pocs anys després de l'inici del funcionament del canal de la Infanta es tenen notícies de la primera fàbrica d'indianes (1851) avui desapareguda. El 1920, els Bagaria, establerts a Barcelona van demanar el permís de construir una nova fàbrica a Cornellà. La construcció va començar el 1922, ja en plena efervescència industrial, i va costar unes 800.000 pessetes. L'edifici va ser estrenat el 1925.[3][4] Dirigida pels fills Bonvantura (1894-1970) i Eduard Bagaria i Puig (1898-1995), la fàbrica va tancar el 1972. S'hi va instal·lar diverses empreses.

Durant les darreres dècades l'estat de conservació de la Fàbrica Bagaria ha anat decreixent i ha patit diversos desperfectes per l'acció de vàndals, lladres, actes delictius i deshigienització. A causa de l'ocupació de la planta baixa de la porteria del complex (coneguda com a Casa del Director), l'any 2013 es va produir un incendi que va malmetre la teulada de l'edifici.[5] Sense cap manteniment o rehabilitació posterior per part de les dependències municipals, es va esfondrar parcialment el setembre de 2016.

Actualment una de les naus és la caserna de la Guàrdia Urbana.[2]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fàbrica Bagaria
  1. «Fàbrica Bagaria». Pobles de Catalunya.
  2. 2,0 2,1 2,2 «Fàbrica Bagaria». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 24 desembre 2015].
  3. 3,0 3,1 «Fàbrica Bagaria». A: Revisió del pla especial de protecció del patrimoni històric, artístic i arquitectònic i catàleg de Cornellà de Llobregat, 1996, p. 95-105.  Arxivat 2018-06-18 a Wayback Machine. (conté plànols i fotos)
  4. «Fàbrica Bagaria (Cornellà de Llobregat - Baix Llobregat)». Pobles de Catalunya. [Consulta: 24 desembre 2015].
  5. Simò Gil, Gener «Diagnosi i proposta d'intervenció a l'antiga fàbrica modernista Can Bagaria de Cornellà de Llobregat». Treballs acadèmics UPC. Universitat Politècnica de Catalunya, 2013.