Gombau II d'Oluja
Gombau d’Oluja (fl. 1164-1197) va ser senyor de la baronia de Queralt, fill de Gombau d’Oluja i net d’Ecard Miró.
Vallfogona_R-Mon%C3%B2lit_al_fundador_de_Vallfogona_Gombau_d%27Oluja-2-_6-4-14.jpg)
Durant el darrer terç del segle xii, Gombau exerceix una gran influència territorial en la Baixa Segarra i la Conca de Barberà. El 1164 consta com a marmessor de Pere Puigvert, senyor de Barberà, en el testament dictat per aquest el 18 de desembre.[1] Dos anys més tard, concretament el 3 de maig de 1166, torna a ser esmentat com a testimoni, en aquest cas de la donació feta per Ramon de Cervera i Ponça sobre els drets que els esposos tenien d’un molí a l'Espluga de Francolí.[2]
El testament de Pere de Queralt[modifica]
Març de 1167 és un moment clau en el seu creixement patrimonial. Aquest mes s’executen les disposicions testamentàries de Pere de Queralt,[3] per les quals Gombau obtenia el castell de Rauric, que hauria de tenir per l’orde hospitalari de Sant Joan de Jerusalem; el castell de Queralt; el castell de Santa Coloma, que tindria en el seu nom Pere de Banyeres; i el castell de Montclar, que hauria de tenir per Guerau Alemany de Cervelló.
Pel mateix testament, Gombau assolia els drets que Pere de Queralt posseïa com a feudatari de Ramon de Cervera: el castell de Conesa, que tindria per Gombau Ramon de Timor; el castell de l’Espluga de Francolí, que tindria per Guillem de Timor; i el castell de Montblanquet, que tindria per Guillem de Gombau.
Aquestes possessions s’afegien a les que ja tenia Gombau a Vallfogona, Savallà i Llorac.
La relació amb l’orde templer[modifica]
Gombau es casa amb Ermengarda el 1171. En els següents anys (1173, 1174, 1177, 1183) realitza múltiples vendes i donacions als Templers.[4]
El gener de 1191, Gombau pren una decisió important: concedir les possessions que tenia a Vallfogona de Riucorb (castell, terme, molins, forns, cases, terres i jurisdicció), a l’orde templer.[5] Amb aquest gest, possiblement busca la protecció dels religiosos enfront de la reclamació que el monarca Alfons li feia del lloc de les partides del sud-oest de Forès -actual terme de Solivella—, aprisiades segons el monarca de manera il·legal, en les quals havia construït una torre, un molí i havia començat a edificar una església. El 8 de juny de 1191, Alfons I i Gombau arriben a un acord, segons el qual aquest reconeix que ha ocupat les partides il·legalment, i en contrapartida, el monarca li concedeix la jurisdicció, posant com a condició que Solivella passés a formar part de la Corona després de la seva mort.[6]
Decadència econòmica[modifica]
El testament de Pere de Queralt va comprometre Gombau a obligacions econòmiques considerables. L'economia del magnat va quedar fortament deteriorada a finals del segle XII. El 31 de desembre de 1196, Ermengarda i Gombau ingressen a l’orde;[7] en el registre de la cerimònia es deixa constància com aquesta deixa dos mil sous a Gombau a canvi de l'empenyorament dels castells i viles d’Oluja, Llorac, Savallà i Santa Coloma de Queralt.[8]
El 14 de gener de 1197, els Templers obtenen els castells i viles de Figuerola i Queralt, que tenien Guillem de Timor i Ermessend de Montlléo per Gombau. Aquesta és la darrera referència coneguda sobre el magnat, que el 1201 ja era difunt.[9]
Monòlit a Vallfogona[modifica]
Gombau d’Oluja és el primer senyor documentat de Vallfogona de Riucorb. El 2001, en commemoració dels vuit-cents anys de la seva mort, es va inaugurar un monòlit al municipi per recordar la seva figura.[10]
Referències[modifica]
- ↑ Sans i Travé, Josep Maria ««La comanda del Temple de Vallfogona de Ricurb. Primera part: La creació i formació del patrimoni (segles XII i XIII)»». Quaderns d’història tarraconense, n. 2, 1980, pàg. 13.
- ↑ Sans i Travé, 1980, p. 13 i 14.
- ↑ Sans i Travé, 1980, p. 14.
- ↑ Sans i Travé, 1980, p. 16 i 17.
- ↑ Sans i Travé, 1980, p. 17.
- ↑ Sans i Travé, Josep Maria «Reconquesta i repoblació de la Conca de Barberà». La repoblació del Camp de Tarragona Estat de la qüestió, 2018, pàg. 121.
- ↑ Fuguet Sans, J. / Plaza Arqué, C. : «El linaje catalán Queralt-Timor y su relación con la Orden del Temple (siglos XII-XIV)», Medievalista, 30 (Julho- Dezembro, 2021) pp. 8-13 https://drive.google.cat/file/d/1ceQoQLT0McwT5ygjVBDNRKipRe091XWp/view?pli=1[Enllaç no actiu]
- ↑ Sans i Travé, 1980, p. 27 i 28.
- ↑ Sans i Travé, 1980, p. 28.
- ↑ Corbella, Domènec. Vallfogona il·lustrada. Patrimoni històric i cultural de Vallfogona de Riucorb. Barcelona i Tarragona: Universitat de Barcelona i Universitat Rovira i Virgili, 2021, p. 8. ISBN T-997-2020.