Gran incendi de Londres

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per altres Incendis a la ciutat de Londres vegeu Incendi de Londres
Gran incendi de Londres
Àrea cremada durant el Gran incendi de Londres
Àrea cremada durant el Gran incendi de Londres
Data 2-5 de setembre de 1666
Lloc City de Londres
Resultat Més de 70.000 persones sense llar
Habitatges destruïts 13.200 cases
Morts Menys de 10 morts registrades, encara que el nombre real és possiblement molt major. (veure secció)
Danys econòmics 10 milions de lliures
Sospitosos Thomas Farriner, Robert Hubert
Condemnes Condemna a mort de Robert Hubert
Commons-logo.svg Més contingut multimèdia a Wikimedia Commons

El Gran incendi de Londres va ser un incendi molt important que va cremar en diversos barris del centre de Londres entre el 2 i el 5 de setembre de 1666. El foc va destruir la City de Londres situada dins la muralla romana i va amenaçar durant dies la Ciutat de Westminster, el Palau de Whitehall i molts barris marginals dels afores.[1] Va destruir al voltant de 13200 cases, 87 esglésies i la Catedral de Sant Pau així com molts edificis senyorials. S'estima que va destruir les cases de 70.000 dels 80.000 habitants que tenia la City aleshores.[2] El nombre de víctimes és difícil de conèixer però tradicionalment s'ha estimat com a molt baix i només es van registrar sis morts, degut a que les flames s'estenien molt lentament. Aquesta xifra però ha estat posada en dubte degut a que no es van registrar les morts de les persones pobres o de classe mitjana i a que la violència de l'incendi va deixar moltes víctimes calcinades impossibles d'indentificar.

El foc va començar al forn de Thomas Farriner (o Farynor) a Pudding Lane, pocs minuts després de la mitjanit del 2 de setembre i es va estendre ràpidament cap a l'oest. L'ús de tècniques avançades d'extinció d'incendis com els tallafocs mitjançant la demolició de cases no va ser prou ràpid degut a la indecisió de l'alcalde de la City de Londres, Sir Thomas Bloodworth i quan es van començar a aplicar, l'incendi ja s'havia convertit en una tempesta de foc que va deixar sense efecte aquestes mesures. El foc es va escampar cap al nord el dia 3, en direcció al centre de la City i es van registrar diversos aldarulls al carrer mentre s'estenien també els rumors maliciosos d'estrangers que provocaven incendis de forma intencionada. Diversos grups d'immigrants, particularment francesos i holandesos que s'havien enfrontat a Anglaterra durant la Segona guerra Anglo-Holandesa, van ser víctimes de linxaments. El dia 4 les flames es van estendre per bona part de la City, destruint la Catedral de Sant Pau, travessant el riu Fleet i amenaçant la cort reial al Palau de Whitehall. Es van coordinar diversos fronts d'extinció que, amb l'ajut de les condicions meteorològiques, van aconseguir controlar l'incendi a partir del dia 5. La Torre de Londres es va salvar de les flames degut que es van crear a temps diverses barricades amb l'ajut de pólvora.

Els problemes socials i econòmics creats pel desastre van ser devastadors. El rei Carles II d'Anglaterra que temia una revolta dels sense sostre va incentivar-ne el trasllat fora de la ciutat. Malgrat que es van presentar diverses propostes innovadores, la ciutat es va reconstruir essencialment amb el mateix traçat de carrers.[3]

A partir d'aquell fatídic incident les cases es van deixar de construir amb fusta i es va començar a utilitzar el totxo de pedra vist, molt característic d'aquesta zona actualment.

Londres a la dècada de 1660[modifica | modifica el codi]

Gravat de finals del segle XIX del gran incendi (Robert Chambers).

Durant la dècada de 1660, Londres era de llarg la ciutat més gran de la Gran Bretanya, amb una població estimada de 500.000 habitants. Compararnt Londres amb el París de l'època barroca, l'escriptor John Evelyn la va definir com "una congestió de cases de fusta no-artificials al nord" i va expressar preocupació pel perill que això representava en cas d'incendi.[4] Quan parlava de "no-artficial", Evelyn es referia a un traçat urbà no planificat, víctima d'un creixement orgànic sense regular. En efecte la City de Londres, que havia estat un assentament romà durant quatre segles, s'havia superpoblat dins la seva muralla defensiva i havia crescut per incloure barris extramurs com Shoreditch, Holborn o Southwark fins a arribar a connectar amb la Ciutat de Westminster, que en aquell temps era independent.[5]

Al final del segle XVII, la City pròpiament dita (l'àrea delimitada per la muralla i el riu) era només una petita part de la ciutat, llar de 80.000 londinencs, aproximadament una sisena part del total. La muralla estava rodejada per diversos suburbis on vivien la majoria de londinencs. La City era com avuí el centre comercial de la ciutat, el mercat més important i el port amb més activitat, dominat pel comerç i la manufactura.[6] L'aristocràcia defugia la ciutat i vivien o bé al camp (més enllà dels suburbis) o al districte de Westminster (actual West End), on s'aixecava el Palau de Whitehall, seu de la cort reial. Els habitants més benestants preferien viure lluny del tràfic, la brutícia i la contaminació de la ciutat, especialment d'ençà de la plaga de pesta bubònica de 1665, coneguda com la Gran plaga que va matar més de 100.000 persones.

Les relacions entre la City i la Corona eren molt tenses. Durant la Guerra Civil Anglesa (1642-51) havia estat un bastió del republicanisme, i degut a la seva vitalitat econòmica encara era de fet una amenaça potencial per Carles II, tal com s'havia demostrat en diversos aixecaments antimonàrquics a principis de la dècada de 1660. Els magistrats de la City eren de la generació que havia lluitat en la guerra, i estaven fortament condicionats per com l'intent del seu pare Carles I havia desenvocat en el conflicte.[7] Estaven decidits doncs a aplacar qualsevol tendència similar per part del seu fill, i quan es va declarar l'incendi van rebutjar les ofertes reials de soldats i recursos. Fins i tot en aquesta situació desesperada, el fet de veure els impopulars soldats reials organitzats per la City hauria estat dinamita política. Quan el les forces reials van assumir el lideratge, vista la ineficàcia de l'alcalde de la City, el foc ja es trobava fora de control.[8]

Desenvolupament de l'incendi[modifica | modifica el codi]

Danys causats pel foc el 2 de setembre.[9]
Danys causats pel foc el 3 de setembre.[10]
Danys causats pel foc el 4 de setembre (el foc no es va estendre significativament el dia 5).[11]

Les experiències personals de molts londinencs durant l'incendi es recullen en cartes i memòries. Els dos cronistes més famosos de la Restauració, Samuel Pepys (1633-1703) i John Evelyn (1620-1706), van registrar els esdeveniments i les seves pròpies reaccions dia a dia, i van fer grans esforços per mantenir-se informats del que estava succeint en tota la ciutat i més enllà. Per exemple, els dos van viatjar a la zona del parc de Moorfields al nord de la ciutat dimecres, el quart dia, per veure l'enorme campament de refugiats i les seves penúries, que els va deixar en xoc. Els seus diaris són les fonts més importants per a totes les narracions modernes de la catàstrofe. Els llibres més recents del foc, de Tinniswood (2003) i Hanson (2001), també es basen en les breus memòries de William Taswell (1651-1682), que era un escolar de catorze anys d'edat que anava a l'escola de Westminster el 1666.

Morts i destrucció[modifica | modifica el codi]

Tradicionalment s'han comptabilitzat molt poques morts a causa de l'incendi. Porter assegura que hi van morir vuit persones [12] i Tinniswood considera que van ser menys de 10 però que possiblement moltes de les morts no es van registrar. A més a les morts per les flames i la inhalació de fum caldria sumar-li aquells que van morir als camps de refugiats.[13] Hanson aborda la idea de les nombroses morts que hi van haver als camps a causa de la fam i la hipotèrmia entre els supervivents de l'incendi "arraulits en barraques o vivint entre les ruïnes que alguna vegada havien estat les seves llars" en els dies d'hivern que van seguir a la tragèdia, entre elles el dramaturg James Shirley i la seva esposa. Hanson també comenta que "costa de creure que els únics papistes o estrangers que van ser colpejats fins a la mort o linxats fossin aquells que va rescatar el Duc de York" i que les xifres oficials diuen molt poc de la sort dels pobres i indocumentats i que la calor de l'incendi, molt més gran que la d'una llar de foc, era suficient per consumir els cossos de les víctimes o deixar-ne únicament fragments d'ossos. Les flames no s'alimentaven únicament de fusta i materials de construcció sinó també de substàncies emmagatzemades com petroli, carbó, alcohol o pólvora i va arribar a fondre l'acer i les grans cadenes de ferro que tancaven les portes de la ciutat, podent haver superat els 1500ºC. Tampoc els fragments d'ossos haurien estat de gran interès per la gent que rebuscava entre milers de tones de runa i deixalles després de l'incendi ni pels treballadors que desenrunaven durant la reconstrucció. Apelant a "l'experiència de tots els incendis importants de la història" Hansen emfatitza que el foc ataca els habitatges degradats de les classes pobres a una velocitat molt important, atrapant com a mínim "els vells, els nens i els discapacitats" enterrant les cendres dels seus cadàvers sota la runa dels cellers, de manera que el recompte de morts no seria de quatre ni vuit sinó de "diversos centenars i possiblement milers".[14]

La destrucció material es va registrar en 13.500 cases, 87 esglésies parroquials, 44 edificis dels gremis, l'edifici de la Borsa de Londres, la Custom House, la Catedral de Sant Pau, el Palau de Bridewell, la General Post Office i les tres portes occidentals de la City: Ludgate, Newgate i Aldersgate.[15]

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

En un intent de buscar ràpidament algún cap de turc per l'incident, es va acceptar la confessió d'un ingenu rellotger francès anomenat Robert Hubert que va confessar ser un agent del Papa i haver iniciat l'incendi a la Ciutat de Westminster. Més tard va canviar la història per dir que l'havia iniciat al forn de Pudding Lane.[3][16] Malgrat les contradiccions i els dubtes del testimoni Hubert va ser penjat a Tyburn el 28 de setembre de 1666. Després de la seva mort es va fer evident que no era a la ciutat en el moment d'iniciar-se l'incendi.[17] Les acusacions de que els catòlics havien iniciat l'incendi van ser explotades com a propaganda pels detractors de Carles II i els seus intents d'establir llibertat de culte per catòlics i protestants, especialment durant l'anomenat Complot Papista (1678-81) i la Crisi de l'Exclusió del seu germà Jaume d'Anglaterra.

El Monument dissenyat per Christopher Wren prop del lloc on va començar l'incendi.

Als Països Baixos el foc va ser vist com un càstig diví per la batalla de Holmes on els britànics van cremar un poble i una flota neerlandesa durant la Segona guerra Anglo-Holandesa.[18]

Enmig del caos i el desordre posterior a l'incendi, Carles II va temer una rebel·lió i, per aquest motiu, va encoratgar als sense sostre a abandonar Londres i instal·lar-se en altres indrets. Va fer una proclamació instant a "tots els pobles i ciutats, sense cap contradicció, a rebre les esmentades persones en perill i permetre'ls el lliure exercici dels seus oficis". Es va establir un tribunal especial per resoldre les disputes entre inquilins i propietaris sobre qui havia de reconstruir les cases en funció de la solvència de cadascú. El tribunal va escoltar casos entre febrer de 1667 i setembre de 1672. Els casos es resolien normalment en un sol dia, de manera que es van evitar llargues disputes legals que haguessin endarrerit molt la reconstrucció.

La ciutat va ser reconstruïda essencialment amb el traçat de l'antiga, amb algunes millores higièniques i de seguretat. Es van construir carrers més amples, molls més accessibles i oberts al llarg del Tàmesi, sense cases que els obstruïssin, i, el més important, edificis de pedra i ciment enlloc de fusta. Es van crear nous edificis en el mateix lloc dels antics, particularment la Catedral de Sant Pau i una cinquantena d'esglésies.

Per iniciativa reial es va erigir un Monument al Gran incendi de Londres prop de Pudding Lane, dissenyat per Christopher Wren i Robert Hooke. Amb una alçada de 61 metres es coneix simplement com el Monument.[19] Un altre monument, conegut com el Golden Boy de Pye Corner, marca el punt on l'incenci es va aturar. Segons la inscripció el fet que el foc comencés a Pudding Lane i acabés a Pye Corner és una indicació que el foc va ser enviat per Déu com a càstig pel pecat de gola de la City.

Es creu que fins a 80.000 persones, un de cada sis habitants de Londres, van morir durant l'epidèmia coneguda com la Gran plaga de 1665 [20]. Sovint s'esmenta que, donat que després de l'incendi no hi va haver cap altra plaga similar [21], l'incendi podria haver-hi contribuït, cremant totes les deixalles de les cases, les rates i les puces que transmetien la plaga. Els historiadors discrepen sobre aquest fet i mentre que el Museu de Londres ho dona per fet,[22] l'historiador Roy Porter al·lega que els suburbis, molt més insalubres, van quedar intactes.[5] Altres investigacions epidemiològiques suggereixen que la malaltia va desaparèixer de gairebé qualsevol altra ciutat europea en la mateixa època.[21]

Després del foc, els carrers Queen i King van ser redissenyats, travessant altres carrers més antics de la ciutat, creant una nova ruta entre el Tàmesi i el Guildhall, essent els únics carrers notables després de la destrucció de gran part de la ciutat.[23]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Porter 1994, p. 69-80.
  2. Tinniswood 2003, p. 101.
  3. 3,0 3,1 Reddaway 1940, p. 27.
  4. Tinniswood 2003, p. 1-11.
  5. 5,0 5,1 Porter 1994, p. 80.
  6. Hanson 2001, p. 80.
  7. Hanson 2001, p. 85-88.
  8. Wallington, Neil. «In Case of Fire». Jeremy Mills Publishing.
  9. Tinniswood 2003, p. 58.
  10. Tinniswood 2003, p. 77.
  11. Tinniswood 2003, p. 97.
  12. Porter 1994, p. 87.
  13. Tinniswood 2003, p. 131-35.
  14. Hanson 2001, p. 326-33.
  15. Porter 1994, p. 87-88.
  16. Tinniswood 2003, p. 213.
  17. Tinniswood 2003, p. 163-68.
  18. Porter, Stephen. «The Great Fire of London». Oxford Dictionary of National Biography.
  19. «The Monument - Introduction». [Consulta: 23 juny 2014].
  20. Porter 1994, p. 84.
  21. 21,0 21,1 Hanson 2001, p. 249-50.
  22. Thurley, Simon. «Fire» (en anglès). Ask the experts. Museu de Londres. Arxivat de l'original el 27 agost 2006. [Consulta: 27 juny 2014].
  23. Ackroyd 2009.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gran incendi de Londres
  • Ackroyd, Peter. London: The Biography. Londres: Knopf Doubleday Publishing Group, 2009. ISBN 1400075513. 
  • Evelyn, John. Diary and Correspondence of John Evelyn, F.R.S.. Londres: Hurst and Blackett, 1854. 
  • Hanson, Neil. The Dreadful Judgement: The True Story of the Great Fire of London. Nova York: Doubleday, 2001.  For a review of Hanson's work, see Lauzanne, Alain. «Revue pluridisciplinaire du monde anglophone». Cercles. [Consulta: 12 octubre 2006].
  • Hanson, Neil. The Great Fire of London: In That Apocalyptic Year, 1666. Hoboken, New Jersey: John Wiley and Sons, 2002.  A "substantially different" version of Hanson's The Dreadful Judgement (front matter).
  • Leasor, James. The Plague and the Fire, 1961, 2011. ISBN 978-1-908291-22-6. 
  • Morgan, Kenneth O. Oxford Illustrated History of Britain. Oxford: Oxford, 2000. 
  • Pepys, Samuel. Robert Latham and William Matthews (eds.). The Diary of Samuel Pepys, Vol. 7. London: Harper Collins, 1995. ISBN 0-00-499027-7.  First published between 1970 and 1983, by Bell & Hyman, London. Quotations from and details involving Pepys are taken from this standard, and copyright, edition. All web versions of the diaries are based on public domain 19th century editions and unfortunately contain many errors, as the shorthand in which Pepys' diaries were originally written was not accurately transcribed until the pioneering work of Latham and Matthews.
  • Porter, Roy. London: A Social History. Cambridge: Harvard, 1994. 
  • Reddaway, T. F.. The Rebuilding of London after the Great Fire. Londres: Jonathan Cape, 1940. 
  • Robinson, Bruce. London: Brighter Lights, Bigger City. BBC [Consulta: 12 agost 2006]. 
  • Sheppard, Francis. London: A History. Oxford: Oxford, 1998. 
  • Tinniswood, Adrian. By Permission of Heaven: The Story of the Great Fire of London. London: Jonathan Cape, 2003. 

Coord.: 51° 30′ 57″ N, 0° 05′ 32″ O / 51.5157°N,0.0921°O / 51.5157; -0.0921