Isidre Escorihuela

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaIsidre Escorihuela
Biografia
Naixementsegle XVII Modifica el valor a Wikidata
Alacant Modifica el valor a Wikidata
Mort8 març 1723 Modifica el valor a Wikidata
Alacant Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciómestre de capella Modifica el valor a Wikidata

Isidre Escorihuela, o Escorigüela en grafia de l'època, (Alacant, mitjans del segle xvii – març del 1723) fou un compositor valencià de l’època del Barroc.[1]

Va ser mestre de capella de la Catedral de Tarragona, de la Capella de la Col·legiata de Xàtiva i de la Col·legiata de Sant Nicolau d’Alacant.[1]

A banda del seu prestigi com a mestre de capella, se’l coneix per ser un compositor molt destre, representatiu del canvi d’estil que es produí entre finals del s. XVII i principis del s. XVIII.

Vida i Música[modifica]

Amb Escorihuela començà una nissaga de músics: el seu nebot Josep Escorihuela, amb qui sovint es confonen les seves composicions pel fet de tenir el cognom en comú, el tenor Josep Vives i posteriorment Pascual Vives. Molt probablement Isidre participà com a mentor en la formació del seu nebot.[2]

Fou mestre de capella de la catedral de Tarragona, càrrec que ocupà del 6 d’octubre de 1672, quan va substituir Benet Buscarons, fins al 1677.[1]

El juliol de 1677 es van celebrar unes oposicions al Reial Col·legi del Corpus Christi de València per ocupar la vacant de magisteri catedralici de València, però la plaça fou concedida a Aniceto Baylón. Novament oposità el desembre de 1686, durant la seva estança com a mestre de capella de la col·legiata de Xàtiva per la vacant del Reial Col·legi del Corpus Christi, juntament amb Josep Andreu, Jacinto Escobar, Francisco Sarrión i Máximo Ríos. En aquesta ocasió, tot i haver quedat seleccionat en primer lloc, li van donar la plaça a Máximo Ríos. A conseqüència d’aquest fet, Escorihuela presentà denuncies i nombrosos recursos, però sense èxit.[1]

Posteriorment, el 1677, fou nomenat mestre de capella de la Col·legiata de Xàtiva fins al 1690, quan es traslladà a la Col·legiata de Sant Nicolás d’Alacant, substituint a Bautista Lillo, fins a la seva jubilació el 1716, quan el va succeir Manuel Comeres. La seva presencia durant els anys de la seu alacantina fou interrompuda diverses vegades. Entre 1691 i 1694 ocupà el magisteri de la catedral de Tarragona i entre 1700 i 1707 el de Xàtiva. Posteriorment, fou mestre de la Col·legiata de Sant Nicolás, en la qual fou substituït per Pere Cunyat, Jordi Rodríguez, Tomás Garcia i Francisco Zacarías Juan.[1]

Prengué partit per Francesc Valls en defensa de la Missa Escala Aretina el 25 d’agost de 1715, posicionant-se en la línia progressista dels compositors hispànics de la seva època.[1]

Segons Saldoni, Escorihuela morí el 19 de març de 1723. Ara bé, hi ha altres autors, com Pedrell, Climent o Querol, que daten el seu traspàs el dia 8 de març de 1723.[1]

Producció Musical[modifica]

Es conserven obres seves al Reial Col·legi del Corpus Christi de València, a la Catedral metropolitana de València, al Fons Musical de l'Església Parroquial de Sant Pere i Sant Pau de Canet de Mar (CMar) i majoritàriament a la Biblioteca de Catalunya, tot i que no en totes les obres catalogades es troba el seu nom i el seu cognom, fet que dificulta l’atribució de la seva autoria.[3]

Entre les seves obres destaquen els villancets a 4v i 8v, “tonos” per a solista i a 4v, salms a 8v i 12v, motets a 4v i a 6v i una missa amb ministrils a 12v.

Ernesto Villar, músic i estudiós de la Col·legiata de San Nicolás d’Alacant, atribueix a Escorihuela un Ofici de Difunts a 4v.[4]

Obres[modifica]

  • Al ver que Dios, villancet a 8 veus
  • Beatus vir, salm a 8 veus
  • Christus factus, motet a sis veus
  • La fuente angular, motet a sis veus
  • Marineros, temed, "tono" a veu sola
  • Milagro abreviado, "tono" per a veu sola
  • No tires más, "tono" a 4 veus
  • Que si tienen color la azucena, "tono" a quatre veus
  • Que sí tiene, sí..., villancet a vuit veus
  • Quién me adivina, villancet a vuit veus
  • Quién por los montes camina, "tono" a 4 veus dedicat a sant Francesc Xavier

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Bonastre, Francesc. «Escorihuela, Isidre». A: Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana. Madrid: SGAE, 2002. Vol. 4, p. 732. 
  2. ↑ Montagut, Marian Rosa «Aportación documental en torno a la biografía de Josep Escorihuela: partida de nacimiento y testamento». Recerca, 16, 2015, pàg. 185-204.
  3. ↑ Bonastre i Bertran, Francesc; Gregori i Cifré, Josep Maria; Canela i Grau, Montserrat. Inventaris dels fons musicals de Catalunya. Volum 8: Fons de la catedral de Tarragona. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2015. 
  4. ↑ Flori López, Ana María «[https://dialnet-unirioja-es.are.uab.cat/servlet/articulo?codigo=5179760 El magisterio de Capilla en la Colegial de San Nicolás de Alicante durante el Barroco]». Santa Teresa y el mundo teresiano del Barroco [San Lorenzo del Escorial], 2015, pàg. 789-802.

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Isidre_Escorihuela&oldid=30605989»