Felip Pedrell i Sabaté

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Felip Pedrell
Felipe Pedrell 01.jpg
Estil: Romanticisme
Naixença: 19 de febrer de 1841
Tortosa, Baix Ebre
Defunció: 19 d'agost de 1922 (als 81 anys)
Barcelona
Nacionalitat: Catalunya Catalunya
Activitat principal: Compositor
Altres activitats: Musicòleg, pedagog musical, crític musical

Felip Pedrell i Sabaté (Tortosa, Baix Ebre, 19 de febrer de 1841 - Barcelona, 19 d'agost de 1922) fou un compositor, pedagog musical, musicòleg i crític musical català, capdavanter del nacionalisme musical a Catalunya.

Gràcies als seus viatges a Itàlia i a França, Pedrell va ser el primer músic modernista català a contactar amb la música estrangera. Aquest contacte va ser essencial per definir les seves futures tendències musicals com a compositor de música culta i popular. Va ser un dels introductors a Catalunya i a Espanya de la música de Wagner.

Pedrell establí els primers contactes amb la musicologia a nivell internacional i fou el fundador dels estudis musicòlegs als Països Catalans i a la resta d'Espanya. També destacà com a editor de música culta i popular, així com de reculls d'articles i treballs diversos. Amb la seva personalitat renovà el llenguatge musical i fou l'iniciador d'un teatre líric nacional. Els seus deixebles més notables foren Enric Granados, Manuel de Falla, Robert Gerhard, Isaac Albéniz, Lluís Millet i Fèlix de Santos.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Tortosa[modifica | modifica el codi]

Casa natal del compositor al carrer del Replà, núm. 16, tal com era l'agost de 2010, uns mesos abans que s'ensorrés

Fill de Felip Pedrell i Casado i Maria Sabaté Colomé,[1] nasqué al carrer del Replà, núm. 16, de Tortosa, tal com ho acreditava una placa abans que s'ensorrés el 18 de març de 2011.[2] Durant la seva infància, ingressà com a nen cantor a l'escolania de la catedral de Tortosa, on fou deixeble del mestre de capella Joan Nin i Serra, al qual tenia en gran estima i el declarava el seu "únic mestre".[3] Romangué allà uns set anys, fins que canvia la veu. En sortir de la catedral visqué a casa dels seus pares.[4] Llevat d'aquest breu aprenentatge a la seva ciutat natal, Pedrell va ser tot la seva vida autodidacte.[5] A la catedral entrà en el coneixement de l'antiga polifonia espanyola i italiana del segle XVI, l'austeritat i estructura singular de les quals varen influir en gran mesura el seu art posterior.[6] No és d'estranyar que les primeres composicions religioses que Pedrell va compondre fossin totes en aquest estil, amb abundant acompanyament orquestral, inclosa la que després anomenaria caterva d'instruments de vent. Ell es referia sempre a aquestes composicions amb la frase estereotipada «gran orquestra» Diverses d'aquestes primeres composicions incloïen arpa, una o més d'una, doncs diverses d'aquestes peces, entre elles una missa, requerien dues arpes.[4] A l'edat de 15 anys ja compongué un Stabat Mater a tres veus.

Es casà el 29 de setembre de 1867 amb Carme Domingo Estrany, que morí a l'any següent a les poques setmanes del naixement de la seva filla Carme.[1] Va ser oncle del compositor uruguaià establert a l'Argentina, Carlos Pedrell (1878 - 1941).[7]

Barcelona[modifica | modifica el codi]

Felip Pedrell al voltant de 1870

El 1873, amb 32 anys, decidí de viure a Barcelona com a segon director d'orquestra del Teatre Circ Barcelonès,[1] el tercer teatre en importància de la ciutat, després del Principal i el Liceu, per les dimensions i la qualitat dels espectacles. Era una companyia de sarsuela, gènere en el qual sobresortí en les produccions pròpies dels anys setanta enmig d'altres òperes com Quasimodo (1875) o Cléopâtre (1878), entre molts d'altres projectes de música escènica.[8] El 14 d'abril de 1874[9] estrenà al Liceu amb cert èxit la seva primera òpera en italià L'ultimo abenzeraggio, basada en un text de Chateaubriand,[10] composta el 1867 i de la qual en faria diverses versions fins a la definitiva del 1889.

De la mateixa època daten una sèrie d'articles a la revista España musical, així com els opuscles Apuntes y observaciones sobre estética musical, Gramática musical i la petita enciclopèdia Los problemas del pianista.

Roma i París[modifica | modifica el codi]

Després de l'èxit de l'estrena de la seva segona òpera també al Liceu, Quasimodo,[11] l'argument de la qual havia estat tret de la cèlebre novel·la de Victor Hugo, Notre Dame de Paris, escriu diverses composicions de música sacra i el 1876 es trasllada a Roma pensionat per les diputacions de Tarragona i Girona. El 1877 s'instal·la durant dos anys[12] a París, on escriu la simfonia El cant de les muntanyes, un Quartet de corda i el poema líric Il Tasso. La seva òpera Cléopâtre és premiada a Frankfurt.[9]

Els tres anys d'estada a Europa van esperonar la seva vocació per la composició i la recerca musicològica. En aquest viatge entra en contacte amb les biblioteques i estudia particularment la història musical del segle XVI, estètica i folklore. Partidari del mètode, la monografia i l'edició de fonts, els seus criteris historiogràfics suposen un gran avenç respecte als procedents d'històries generals i de la civilització de tradició il·lustrada.[1]

Amb el viatge es tanca una etapa en la vida de Pedrell, doncs, tot i els fervors compositius dels anys següents, que van ser molt intensos, es va oblidar completament de la música religiosa: totes les seves composicions van ser profanes, amb l'única excepció de l'oratori La Samaritana. L'òpera seguia constituint la idea central d'aquells esforços, però una òpera -i en cert sentit, els lieder- del tot personal, amb unes orientacions clarament nacionalistes, que aplica fins i tot a la seva òpera Cléopâtre, tot i que el tema estava ben allunyat de ser nacional.[4]

Barcelona[modifica | modifica el codi]

Felip Pedrell vist per Ramon Casas (MNAC).

El 1881, després d'una breu estada a Madrid, s'estableix a Barcelona i, a més de continuar component òperes, es dedica preferentment a tasques d'escriptor i investigador.[4] A partir de 1882 emprèn amb ardor infatigable diverses publicacions, que queden incompletes o fracassen per falta d'ambient.[9]

Fou mestre de capella de l'església de Santa Anna de Barcelona (1883). A Barcelona mateix, fundà les revistes, de curta vida, Salterio Sacro-hispano (1882-1883) i Notas musicales y literarias (1883), on defensà la música sacra, un dels seus temes d'investigació per excel·lència juntament amb el cant popular.[1] El 1888 funda La Ilustración Musical Hispano-Americana i publica Los músicos españoles en sus libros.[4]

A Barcelona, entre el 7 d'agost de 1890 i el 6 de juny de 1891 va compondre un dels cims de la seva producció, l'òpera Els Pirineus, amb text de Víctor Balaguer i concebuda com una trilogia wagneriana. El Pròleg l'estrenà al Liceo Benedetto Marcello de Venècia el 1897, i la versió completa el 4 de gener de 1902 al Gran Teatre del Liceu.[1] Tot seguit publicà l'opuscle Por nuestra música, una espècie de tractat en el qual voleu aclarir els seus ideals estètics,[6] i on es reflecteix la preocupació de Pedrell pel tema de l'òpera nacional.[8]

Madrid[modifica | modifica el codi]

El 1894 es traslladà a Madrid amb l'esperança de poder-hi estrenar Els Pirineus que ja havia rebut un premi del Teatro Real. S'hi va estar deu anys i hi estrenà l'òpera La Celestina el mateix any que Els Pirineus s'estrenaven al Liceu. És nomenat catedràtic de conjunt vocal del Conservatori de Madrid i tingué entre d'altres alumnes en Julio Gómez García i en Rafael Mitjana i Gordon[13] en musicografia, i, ingressa a l'Academia de Bellas Artes. Comença a publicar el Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos y escritores de música españoles, portugueses e hispano-americanos, antiguos y modernos i la Hispaniae Schola Musica Sacra. Comença a publicar les obres completes de Victoria[4] El 1898 apareix a Alemanya el seu Folklore musical castillan du XVIe siècle.[9]

Barcelona[modifica | modifica el codi]

Felip Pedrell al voltant de 1920

Va tornar definitivament a Barcelona el 1904, cansat de la indiferència que els ambients madrilenys demostraven cap a la seva obra, pendents del castissisme de la sarsuela.[14] Hi estrena la tercera òpera del cicle El comte Arnau. A partir de llavors va tenir forts lligams amb l'Institut d'Estudis Catalans i l'Orfeó Català.

La creació del Departament de Música de la Biblioteca de Catalunya fou deguda a la proposta de Felip Pedrell. El mes de desembre de 1917, Pedrell féu donació a l'Institut d'Estudis Catalans del seu ric arxiu musical, format per les seves pròpies obres i d'altres compositors, tant manuscrites com impreses, a més de tota la seva correspondència personal i professional, i la seva biblioteca. Aquesta donació va ser feta amb la condició que es creés el departament de musicologia. Els seus fons s'uniren a la col·lecció que reuní Joan Carreras i Dagàs. El mateix Pedrell en va fer el catàleg que es publicà l'any 1909 en dos volums.[15]

Foren cèlebres els seus cicles d'articles sobre Músics vells de la terra publicats a la Revista Musical Catalana des de 1904 a 1910 i, sobretot, pel ressò que tingué en el camp de la pedagogia, el cicle de conferències sobre formes musicals que Pedrell va impartir a l'Acadèmia Granados entre 1905 i 1906.[16]

Felip Pedrell amb Robert Gerhard

El 1905 publica El organista litúrgico español. El 1908 publica l'Antologia de organistas clásicos españoles.[4]

El 1910 es trasllada a Buenos Aires per assistir a l'estrena de Els Pirineus en versió castellana. El 1913 acaba la publicació de les obres de Victoria, iniciada el 1898 per encàrrec d'una editora de Leipzig.[9]

El seu últim alumne, Robert Gerhard, es presenta com a compositor a l'Associació d'Amics de la Música de la mà de Pedrell, el 1918. Pedrell va dir que Gerhard havia estat el seu millor fruit com a pedagog i el seu àlter ego.[17]

Publica la seva autobiografia en dues parts: Jornadas de arte (París, P. Ollendorf, 1991), que compren els anys 1841-1891, i Jornadas postreras (Valls, Castells, 1922), sobre els anys 1903-1912.[1]

Els seus últims anys de vida van anar apagant la flama del seu alè creador, al mateix temps que el seu caràcter intolerant i una mica adust van deteriorant l'entorn de vida del mestre. Segurament, la mort de la seva única filla va contribuir a perjudicar la seva ja difícil situació anímica.[6]

Homenatges[modifica | modifica el codi]

El 1911 va rebre un homenatge a Tortosa, promogut pel Pare Otaño, que dirigeix també la publicació dels Estudios Heortásticos, en el seu honor.[4]

Robert Gerhard li dedicà el 1918 la seva primera obra de cambra Trío en tres movimientos para violín, violoncello y piano, estrenat l'any següent a Barcelona.[18]

Carrer dedicat a Felip Pedrell i la Catedral de Tortosa

Quan Pedrell era petit, el seu pare treballava a Alcanar, on hi residí també el futur compositor. Ja de gran, i quan el seu nom ja era conegut arreu, Pedrell passava molts estius a les platges de les Cases. L'any 1911, Tortosa, la ciutat natal de Pedrell. va decidir de retre-li un homenatge. Alcanar volgué sumar-s'hi i li va dedicar el carrer que enllaça la placa Major amb l'Almenara, un dels carrers cèntrics més importants de la població. En aquest emotiu acte, va ser-hi present el mateix Felip Pedrell.[19]

Tortosa li ha dedicat una rambla que porta el seu nom i el Teatre Auditori Felip Pedrell. Actualment, hom celebra a Tortosa un Festival de Música sota el seu nom, en el qual concorren intèrprets internacionals[20] i un Curs internacional que també porta el seu nom.[21]

Obra musical[modifica | modifica el codi]

Pedrell conreà gairebé tots els gèneres musicals. Va compondre més de 300 obres.[1] D'entre les obres cal destacar:

Òperes:

Sarsueles amb text català:

  • La guardiola (1873)

Poemes simfònics:

  • La veu de les muntanyes (1877)
  • I trionfi (1880)
  • Excelsior (1880)

Obres religioses:

  • Al·leluia (1865), per a solistes, cor i orgue
  • Missa per a dues veus i orgue (1857)
  • Quatre misses per a tres veus i orgue (1861, 1865, 1866)
  • Dues misses per a quatre veus i orgue (1869)

Composicions de cambra:

  • Nocturn-Trio (1873)
  • Quartet de corda (1879)
  • Gaillarde, per a quartet de corda (1879).

Els seus treballs musicològics més notables són:

  • Diccionario técnico de la música (1894)
  • Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos españoles (1894-97)
  • Emporio científico e histórico de organografía musical española antigua (1901)
  • El Catàleg de la Biblioteca de la Diputació de Barcelona (1907-08)
  • La festa d'Elche ou le drame liturgique espagnol (1901) primera anàlisi científica sobre la festa d'Elx
  • Músics vells de la terra, una sèrie d'articles sobre músics catalans dels segles XVI-XVIII publicats a la Revista Musical Catalana (1904-10)
  • Por nuestra música, un autèntic manifest del nacionalisme musical

Com a editor de música antiga culta o popular cal destacar les següents publicacions:

  • Salterio sacro-hispano (1892-1905)
  • Hispaniae Schola Musica Sacra (1894-96)
  • El teatro lírico español anterior al siglo XIX (1897-98)
  • El tractat d'harmonia, d'Ernst Friedrich Richter la part més coneguda, la va traduir al castellà (2ª. edició, 1901)
  • El organista litúrgico español (1905)
  • Antología de organistas clásicos españoles (1908)
  • Cancionero musical popular español (1919-22)
  • Publicà les obres completes de Tomás Luis de Victoria (1902-12) i, en col·laboració amb Higini Anglès i Pàmies, els madrigals i la missa de rèquiem de Joan Brudieu (publicat el 1927)
  • Publicà reculls d'articles i treballs diversos: Jornadas de Arte (1841-1891) (1894), Jornadas postreras (1922), Musicalerías (1906), etc.
  • Publicà obres de Carlos Patiño com Tonos humanos y cuatros en els volums III i IV de Teatro Lirico Español

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Pasamar Alzuria, Gonzalo; PEIRÓ MARTÍN, Ignacio. Diccionario Akal de historiadores españoles contemporáneos. Ediciones AKAL, 2002. ISBN 8446014890. 
  2. Tortosa veu com s'ensorra la casa de Felip Pedrell
  3. [enllaç sense format] http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1932/06/08/pagina-8/33302805/pdf.html?search=%22Nin%20Serra%22
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 [enllaç sense format] http://www.raco.cat/index.php/RecercaMusicologica/article/viewFile/42802/51655
  5. Antoni Pizà: El Doble Silenci: reflexions sobre música i músics Pàg. 123. Amazon, 2003 ISBN 84-95694-85-9
  6. 6,0 6,1 6,2 [enllaç sense format] http://www.filomusica.com/filo34/pedrell.html
  7. [enllaç sense format] http://www.aportes.catalunyatango.com/pedrellf.html
  8. 8,0 8,1 Francesc Bonastre. El nacionalisme musical de Felip Pedrell Recerca Musicològica XI-XII, 1991-1992, 17-26
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 [enllaç sense format] http://www.biografiasyvidas.com/biografia/p/pedrell.htm
  10. [enllaç sense format] http://www.britannica.com/EBchecked/topic/448578/Felipe-Pedrell
  11. [enllaç sense format] http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/12252749719034839987213/p0000008.htm
  12. «Felip Pedrell i Sabaté». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  13. Enciclopèdia Espasa Apendix núm. 7, pàg. 548 (ISBN 84-239-4577-4)
  14. [enllaç sense format] http://es.encarta.msn.com/encnet/refpages/RefArticle.aspx?refid=961537084
  15. Escobedo, Joana. Bibliographica: documents dels segles VIII-XX.. Biblioteca de Catalunya, 1993. ISBN 8478451188. 
  16. Aviñoa, Xosé. Miscel·lània Oriol Martorell. Edicions Universitat Barcelona, 1998. ISBN 8447519449. 
  17. [enllaç sense format] http://www.arrakis.es/~dedeo/04d-gerhard.htm
  18. Homs, Joaquim. Robert Gerhard y su obra. Universidad de Oviedo, 1987. ISBN 8474681316. 
  19. [enllaç sense format] http://www.alcanar.com/cultura/fpedrell.htm
  20. [enllaç sense format] http://avui.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/176648-el-festival-de-musica-felip-pedrell-de-tortosa-celebra-els-30-anys.html
  21. [enllaç sense format] http://federacio.joventutsmusicals.cat/noticies/noticies-de-jm-locals/5e-curs-internacional-de-musica-felip-pedrell-a-tortosa-425.html

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Villalba Muñoz, Luis. Felipe Pedrell, semblanza y biografía. Establecimiento Tipográfico de la Tierra de Segovia, 1922. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Felip Pedrell i Sabaté
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Felip Pedrell i Sabaté