José Maria Marin

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaJosé Maria Marin

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement6 maig 1932 Modifica el valor a Wikidata (91 anys)
São Paulo (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
18è President Confederació Brasilera de Futbol
2012 – 2015
← Ricardo Teixeira – Marco Polo del Nero →
Vice governor of São Paulo (en) Tradueix
State deputy of São Paulo (en) Tradueix
Governador de l'estat de São Paulo
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióFacultat de Dret de la Universitat de São Paulo Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciófutbolista, polític, advocat Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Democràtic Social Modifica el valor a Wikidata
Nacionalitat esportivaBrasil Modifica el valor a Wikidata
Esportfutbol Modifica el valor a Wikidata
Posició a l'equipDavanter Modifica el valor a Wikidata
Trajectòria
  Equip
1950–1952 São Paulo FC Modifica el valor a Wikidata
Altres
Condemnat perblanqueig de diners
frau electrònic
associació il·lícita (2018)
→ (3.336.000 dòlars dels Estats Units, 1.000.000 dòlars dels Estats Units pena de presó, confiscació, multa) Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
15 abril 2019Inhabilitat per la FIFA a perpetuïtat
27 maig 2015Implicat en el Cas Fifagate Modifica el valor a Wikidata

José Maria Marin (São Paulo, 6 de maig de 1932) és advocat, exfutbolista, exdirigent esportiu i polític brasiler que milita actualment al Partit Laborista Brasiler (PTB). Va ser vicegovernador i governador de São Paulo, president de la Confederació Brasilera de Futbol (CBF) i president del Comitè Organitzador Local de la Copa del Món de la FIFA Brasil 2014 (COL).

El maig de 2015 va ser arrestat a Suïssa, juntament amb altres dirigents de la FIFA, acusats de corrupció en el marc de l'operació coneguda com a Cas Fifagate.[1]

L'agost de 2018, va ser condemnat a quatre anys de presó i, l'abril de 2019, va ser inhabilitat per la FIFA i apartat de l'equip directiu de la CBF.[2][3]

El març de 2020, va ser posat en llibertat per la justícia estatunidenca per raons humanitàries.[4]

Biografia[modifica]

Fill de Joaquín Marín y Umañes, d'origen espanyol i un dels introductors de la boxa a Brasil, José Maria Marin va néixer i créixer a Sant Amaro, a la zona sud de São Paulo, on més tard seria conegut pel futbol i la política. Va ser futbolista del São Paulo Futebol Clube, on jugava d'extrem dret.[5][6]

El jove jugador va cridar l'atenció de Vicente Feola, el seleccionador brasiler que va guanyar els mundials de 1958, aleshores entrenador del São Paulo. Encara que tècnicament no era un gran futbolista, la seva astúcia i intel·ligència eren valorades per Feola, que li va recomanar seguir estudiant per assegurar-se un bon futur.

La carrera com a futbolista no va ser brillant. Entre 1949 i 1954, Marín va passar més temps jugant en els clubs menors de São Paulo, com el Sant Bento de Marília i el Jabaquara, que amb el mateix Tricolor Paulista, on va marcar un gol jugant només un parell de partits oficials.[7]

Seguint els consells de l'entrenador, Marin va compaginar els entrenaments amb els estudis a la Facultat de Dret de Largo de São Francisco, graduant-se en dret el 1955.

Trajectòria Política[modifica]

Marín va començar la seva carrera política el 1963, any en què va ser elegit regidor a São Paulo, com a membre del Partit de Representació Popular (PRP), fundat per l'integralista Plínio Salgado. El 1969, va accedir a la presidència de la Cãmara Municipal de São Paulo.

En la dècada següent, va ser diputat estatal pel partit Aliança Renovadora Nacional (ARENA). Va destacar pels seus abrandats discursos contra l'esquerra. El més notori d'ells va ser publicat el 9 d'octubre de 1975 al Butlletí Oficial de l'Estat de São Paulo.[8] El text criticava durament l'absència de la cadena televisiva TV Cultura en la cobertura d'esdeveniments del seu partit. El discurs va ser interpretat com una de les causes que van dur a la mort del periodista Vladimir Herzog 16 dies després.

El 1978, Marin va ser triat, en elecció indirecta, vicegovernador de São Paulo i, entre 1982 i 1983, va exercir el càrrec de governador durant deu mesos en substitució de Paulo Maluf, que optava a una vacant de diputat federal. Com a governador, va continuar el pla de govern de Maluf, consolidant el projecte energètic de l'estat, inaugurant centrals hidroelèctriques a l'interior, i signant l'extinció del Departament d'Ordre Política i Social (DOPS) paulista, òrgan de repressió policial de la dictadura militar. No obstant això, igual que el seu predecessor, va ser acusat d'accions truculentes de la policia militar considerades antigovernamentals. El març de 1983, el senador de l'oposició, André Franco Montoro, candidat pel PMDB, el va succeir. Després de la fi del règim militar, el prestigi polític de Marin va seguir en franca davallada. Des del 1985 fins al 2002 es va presentar a diverses convocatòries electorals obtenint discrets resultats. Actualment està afiliat al Partit Laborista Brasiler (PTB)

Dirigent esportiu[modifica]

Va ser president de la Federació Paulista de Futbol entre 1982 i 1988 i cap de la Delegació Brasilera en la Copa del Món de 1986, a Mèxic. El 25 de gener de 2012, al lliurament de premis d'un torneig de futbol base a São Paulo, es va ficar a la butxaca una de les medalles d'or, deixant sense al jugador Matheus Vidotto. L'acte va ser enregistrat per les càmeres de la cadena televisiva Band i retransmès en directe per la televisió nacional. L'incident va causar un gran enrenou i va ser molt difós i comentat a les xarxes socials.[9][10]

Com a vicepresident de la CBF, en representació de la Regió Sud-est, era el successor de Ricardo Teixeira. Després de la renúncia de Teixeira, al·legant motius de salut, va assumir, el 12 de març de 2012, la direcció de la Confederació Brasilera de Futbol i del COL (Comitè Organitzador Local de la Copa del Món FIFA Brasil 2014).[11]

En el primer any del seu mandat va destituir a l'entrenador de la selecció brasilera, Mano Menezes, i va anunciar el retorn de Luiz Felipe Scolari.[12] El 2013, Brasil va guanyar la Copa Confederacions, jugant la final contra Espanya a l'Estadi de Maracaná recuperant, així, el prestigi davant els aficionats.

El 2014, últim any del mandat de Marin, el president de la Federació Paulista de Futbol, Marc Polo Del Nero, va ser triat per a succeir-ho, a partir de 2015, al capdavant de la CBF.[13]

La nova seu de la CBF, que va ser inaugurada en 4 de juliol de 2014, portava el nom de José Maria Marin.[14] L'homenatge va ser suggerit pel president de la Federació Catarinense, Delfim Peixoto, que afirmava que la seu de l'entitat era una obra feta per l'actual president. La decisió va ser presa en la mateixa assemblea de la CBF que va triar Marc Polo Del Nero, president de la Federació Paulista de Futbol, com a president de la CBF a partir d'abril de 2015. El nom de la nova seu va ser retirat després de la seva detenció per corrupció a la ciutat suïssa de Zúric.[15]

Fifagate[modifica]

El 27 de maig de 2015, José Maria Marin va ser un dels set membres de la FIFA detinguts a l'Hotel Baur au Lac de Zúric (Suïssa), en el marc de les investigacions liderades pel Departament de Justícia dels Estats Units en el denominat Cas Fifagate.[16] Els dirigents, que estaven preparant el 65è congrés de la FIFA per elegir nou president, van ser formalment acusats de diversos delictes de corrupció. Les investigacions de l'FBI van determinar que els delictes es remuntaven a l'any 1991 i que el total defraudat superava els 150 milions de dòlars en suborns per adjudicar-se els drets de màrqueting dels grans tornejos de futbol.[17] Entre els set detinguts hi havia dos vicepresidents de la FIFA, Jeffrey Webb i Eugenio Figueredo, a més de Julio Rocha, Costas Takkas, Eduardo Li i Rafael Esquivel. També van ser imputats altres executius relacionats amb el màrqueting esportiu com Alejandro Burzaco, Aaron Davidson, Hugo Jinkis, Mariano Jinkis i José Margulies.[18] Simultàniament, una altra operació d'escorcoll es va realitzar a la seu de la CONCACAF a Miami.[19][20]

José Maria Marin va ser extradit als EUA després de passar cinc mesos empresonat a Suïssa. Va quedar en llibertat sota fiança de 15 milions de dòlars i arrest domiciliari a l'àrea de Nova York.[21][22] El 22 d'agost de 2018, Marin va ser condemnat a quatre anys de presó, se li van confiscar 3,3, milions de dòlars i va ser multat amb 1,2 milions de dòlars més.[23][24]

El 15 d'abril de 2019, Marín va ser inhabilitat a perpetuïtat pel Comitè d'Ètica de la FIFA i multat amb un milió de francs suïssos per haver infringit l'article 27 (suborn) del codi ètic.[25]

El 30 de gener de 2020, Marin va ser posat en llibertat per raons humanitàries. Marin, que complia condemna a la presó federal d'Allonwood, estat de Pennsilvània, havia de quedar en llibertat el 9 de desembre de 2020.[26] La jutgessa, Pamela K. Chen, va estimar el recurs d'emergència presentat pels advocats de Marín i va decidir escurçar la condemna. La jutgessa va justificar la seva decisió basant-se en l'avançada edat de Marín, el deteriorament significatiu de la seva salut, el risc alt de contraure la malaltia de la COVID-19 a causa de la pandèmia per coronavirus de 2019-2020, per la seva condició de delinqüent no violent i per haver complert el 80% de la pena.[27]

Referències[modifica]

  1. ↑ «Independent Ethics Committee bans 11 individuals from football-related activities» (en anglès). FIFA, 27-05-2015. Arxivat de l'original el 22 de setembre 2017. [Consulta: 24 juliol 2017].
  2. ↑ «CBF afasta José Maria Marín do quadro diretivo» (en portuguès). Correio do Povo (Brasil), 27-05-2015. Arxivat de l'original el 3 de març 2017. [Consulta: 24 juliol 2017].
  3. ↑ Observador, El. «Marín, de 86 años, fue condenado a cuatro años de cárcel por el Fifagate». [Consulta: 31 març 2020].
  4. ↑ «José María Marín, sentenciado por el caso FIFAgate, saldrá en libertad tras decisión de juez | INFOMEDIATICO» (en castellà). [Consulta: 31 març 2020].[Enllaç no actiu]
  5. ↑ Rozemberg, Marcelo. «José Maria Marin» (en portuguès). Terceiro Tempo (Brasil). [Consulta: 24 juliol 2017].
  6. ↑ Aranda, Germán. «José Maria Marin, el capo que creció en la dictadura brasileña» (en castellà). El Mundo, 02-06-2015. [Consulta: 2 febrer 2019].
  7. ↑ Ramos, Raphael. «Perfil - José Maria Marin, o novo homem forte do futebol brasileiro» (en portuguès). Estadao (Brasil), 18-05-2012. Arxivat de l'original el 18 de març 2012. [Consulta: 24 juliol 2017].
  8. ↑ «Diari Oficial de São Paulo» (en portuguès), 09-10-1975. [Consulta: 24 juliol 2017].
  9. ↑ Bastos, Moreno; Batista, Daniel. «Dirigente da CBF embolsa medalha e rouba a cena na premiação da Copinha» (en portuguès). Estadao (Brasil), 25-01-2012. Arxivat de l'original el 25 de gener 2012. [Consulta: 24 juliol 2017].
  10. ↑ «Vice-presidente da CBF é flagrado pela Band embolsando medalha da Copa São Paulo» (en portuguès). UOL (Brasil), 25-01-2012. [Consulta: 24 juliol 2017].
  11. ↑ Fonseca, Mauricio. «Ricardo Teixeira renuncia à presidência da CBF e do COL» (en portuguès). O Globo (Brasil), 12-03-2012. [Consulta: 24 juliol 2017].
  12. ↑ «Mano Menezes não é mais o técnico da seleção brasileira» (en portuguès). O Globo (Brasil), 23-11-2012. [Consulta: 24 juliol 2017].
  13. ↑ de Oliveira Castro, Carolina. «Marco Polo Del Nero é eleito presidente da CBF» (en portuguès). O Globo (Brasil), 16-04-2014. [Consulta: 24 juliol 2017].
  14. ↑ «El Presidente José María Marín anuncia inauguración de la Sede Oficial de la CBF» (en castellà). Conmebol, 29-05-2014. [Consulta: 24 juliol 2017].
  15. ↑ «Nome de José Maria Marin é retirado da sede da CBF no Rio de Janeiro» (en portuguès). globoesporte (Brasil), 28-05-2015. [Consulta: 24 juliol 2017].
  16. ↑ «Nine FIFA Officials And Five Corporate Executives Indicted For Racketeering Conspiracy And Corruption» (en anglès). The US Department of Justice, 27-05-2015. [Consulta: 4 maig 2019].
  17. ↑ «Sixteen Additional FIFA Officials Indicted for Racketeering Conspiracy and Corruption» (en anglès). The US Department of Justice, 03-12-2015. [Consulta: 4 maig 2019].
  18. ↑ «Indictments against Napout, Burga and Marin» (pdf) (en anglès). The US Department of Justice, 14-06-2017. [Consulta: 4 maig 2019].
  19. ↑ «Noves detencions de dirigents de la FIFA per l'escàndol de corrupció». Diari ARA, 03-12-2015. [Consulta: 2 febrer 2019].
  20. ↑ «Sobornos y comisiones ilegales en comercialización de torneos: el escándalo que sacude a la FIFA» (en castellà). T13 (Xile), 27-05-2013. [Consulta: 24 juliol 2017].
  21. ↑ «L'expresident de la CBF José María Marín, condemnat a quatre anys de presó pel cas 'FIFAgate'». CCMA, 23-08-2018. [Consulta: 2 febrer 2019].
  22. ↑ «Victim Statement and Request for Restitution» (pdf) (en anglès). Attorneys for Fifa, 15-03-2016. [Consulta: 22 juny 2020].
  23. ↑ Agència, EFE Nueva York. «José Maria Marín, expresidente de la CBF, condenado a cuatro años por el caso FIFA» (en castellà). Agencia EFE, 22-08-2018. [Consulta: 2 febrer 2019].
  24. ↑ «Former Brazilian Soccer Official Sentenced to Four Years' Imprisonment for Racketeering and Corruption Offenses» (en anglès). The United States Department of Justice, 22-08-2018. [Consulta: 25 febrer 2019].
  25. ↑ «El órgano de decisión de la Comisión de Ética independiente sanciona a José Maria Marin» (en castellà). Fifa, 15-04-2019. [Consulta: 15 abril 2019].
  26. ↑ «José María Marín, sentenciado por el caso FIFAgate, saldrá en libertad tras decisión de juez» (en castellà). El Universo, 30-03-2020. [Consulta: 31 març 2020].
  27. ↑ «FIFAgate: Jueza de Nueva York autoriza liberación anticipada de exjefe del fútbol de Brasil | Teletica» (en castellà). [Consulta: 31 març 2020].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: José Maria Marin
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=José_Maria_Marin&oldid=32862410»