L'Atlantide
 | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Edgar G. Ulmer Giuseppe Masini |
| Protagonistes | |
| Producció | Nat Wachsberger |
| Dissenyador de producció | Piero Filippone  |
| Guió | Remigio Del Grosso |
| Música | Carlo Rustichelli |
| Fotografia | Enzo Serafin |
| Muntatge | Renato Cinquini |
| Vestuari | Vittorio Ross |
| Efectes especials | Giovanni Ventimiglia |
| Productora | Compagnia Cinematografica Mondiale (Roma), Fiduciaire d'Éditions de Films (París) |
| Distribuïdor | J. Arthur Rank Organisation |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Itàlia França |
| Estrena | 1961 |
| Durada | 104 min |
| Idioma original | anglès |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Basat en | Atlantida (en)  |
| Gènere | fantàstic |
| Lloc de la narració | Àfrica |
         | |
L'Atlantide (títol italià: Antinea, l'amante della città sepolta) és una pel·lícula franco-italiana dirigida per Edgar G. Ulmer i Giuseppe Masini, que van reemplaçar Frank Borzage poc temps després del començament del rodatge, estrenada l'any 1961.
Argument[modifica]
Pierre i Robert, dels enginyers miners, estan a punt de sobrevolar el Sàhara en un helicòpter conduït pel seu soci John, quan una tempesta els obliga a posar-se en una zona de proves nuclears. Poc després, salven la vida del xeic Tamal, que els condueix a una gruta on es troba la ciutat perduda de l'Atlàntida, dirigida per la bonica i implacable Antinea. Prohibeix tota temptativa d'evasió als seus visitants i, quan John prova de fugir, el transforma en estàtua. Robert, trastocat per l'homicidi del seu amic, és enviat a les mines i és mort per Pierre, que és víctima dels sortilegis d'Antinea.
Més tard, Zinah, una esclava, cau enamorada de Pierre i l'ajuda a escapar-se pel desert, abans que caigui una bomba nuclear i que l'Atlàntida sigui destruïda.
Repartiment[modifica]
- Jean-Louis Trintignant: Pierre
- Georges Riu: John
- Haya Harareet: Antinea
- Amedeo Nazzari: el xeic Tamal Ahmed Bencheki
- Gian Maria Volonte: Tarath
- Giulia Rubini: Zinah
- Rad Fulton: Robert
- Gabriele Tinti: Max
- Ignazio Dolce: un guarda