Lara (mitologia)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Larunda en un dibuix del 1574

Lara (o també Larunda), segons la mitologia romana, fou una nimfa del Laci.

Mitologia i culte[modifica | modifica el codi]

Per haver revelat a Juno els amors de Júpiter amb Juturna, el déu li va tallar la llengua i va ordenar a Mercuri que la portés a l'infern. Mentre la hi duia, el déu se n'enamorà i la forçà. De la seua unió varen néixer els lars.[1]

Els romans la van venerar com a deessa del silenci, equivalent a Dea Tàcita i a Muta.[2][3]Tàcit diu que tenia un sacellum al Fòrum Romà[4]i segons Marc Terenci Varró el seu culte era d'origen sabí.[5]

Altres descripcions[modifica | modifica el codi]

A Larunda se la relaciona amb la terra, la llar i els fantasmes. Els seus símbols són les llars de foc, els forns, la terra i l'argila. Lara, per ser la mare dels lars era una de les deesses romanes protectores de residència familiar.

També se la relaciona amb la pau, la mort i la protecció a les cruïlles, on es feien ofrenes de roses (rosàlia) i de vi. El seu significat com a protectora de la llar i la família es podia estendre a protectora de la comunitat. Una cruïlla podia simbolitzar una trobada entre el món temporal i el món dels esperits, el món on segons la mitologia Júpiter la va condemnar a viure.

Al renaixement es va fer servir com a personificació dels treballs industrials.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ovidi "Fasti"
  2. Lactanci, "Divine Institutiones", I. 20
  3. J. A. Hartung," Die Religion der Römer: Nach den Quellen", vol. II, p. 204
  4. Tàcit "Annales" 12,24
  5. Marc Terenci Varró "De lingua latina" 5,74

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 209. Barcelona, octubre del 1997. ISBN 84-297-4146-1, plana 134.