Max Levitas
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1r juny 1915  Dublín (Irlanda) |
| Mort | 2 novembre 2018 (103 anys) valor desconegut |
| Activitat | |
| Ocupació | sindicalista, polític, activista polític |
| Partit | Partit Comunista de la Gran Bretanya Partit Comunista de Bretanya |
| Participà en | |
| 4 octubre 1936 | batalla de Cable Street |
| Família | |
| Germans | Maurice Levitas |
Max Samuel Levitas (Dublín, 1 de juny de 1915 - ?, 2 de novembre de 2018) va ser un activista i polític comunista jueu irlandès, destacat en la lluita antifeixista a l'East End de Londres durant molts anys.
Trajectòria[modifica]
Levitas va néixer a la zona de Portobello de Dublín, on va assistir a l'escola de St. Peters, fill de dos jueus de parla ídix que fugien dels pogroms a la Rússia imperial: Harry, nascut a Lituània, i Leah, nascuda a Letònia. Harry va destacar al Sindicat de Sastres, Maquinistes i Premsadors Jueus Amalgamats, i això va provocar que els empresaris l'incloguessin a la llista negra. Com a resultat, el 1927, la família es va traslladar a Glasgow i Max va deixar els estudis.[1][2][3] A Glasgow, es va interessar pel comunisme i quan tenia setze anys es va unir a la Lliga Comunista Jove (LCJ). El 1931, es va traslladar amb la seva família a l'East End de Londres, i es va unir al seu pare a la indústria de la confecció, convertint-se en un premsador de sastres. Es va convertir en secretari de la secció de Mile End de la LCJ, a la qual també es va unir el seu germà petit Maurice.[1][2]
A l'East End, va dedicar gran part del seu temps a l'antifeixisme; el 1934, va escriure «tot contra el feixisme» a tres dels costats de la Columna de Nelson i va ser detingut poc després quan va tornar a l'escena per admirar la seva obra, mentre encara duia el pinzell.[4] El 1936, va participar en la batalla de Cable Street, on jueus i socialistes van impedir una marxa de feixistes per l'East End. A la seva mort, el diari Morning Star el va descriure com l'«últim supervivent de la batalla de Cable Street».[1] L'altra campanya principal dels comunistes a l'East End a la dècada de 1930 va ser contra els lloguers injustos. El 1939, i durant quatre mesos, va liderar una vaga d'inquilins a Brady Street Mansions, on vivia, igual que la seva àvia. A través d'això, va conèixer la seva futura esposa, Sadie Freedman. Va continuar treballant en el comerç de la confecció, concretament com a delegat del Sindicat de Sastres i Treballadors de la Confecció. Durant la Segona Guerra Mundial, va exercir com a vigilant de bombers. Amb Phil Piratin va organitzar una ocupació del refugi antiaeri de l'hotel Savoy, en protesta per la manca d'aquests refugis a l'East End; uns dies després, el govern va acordar obrir estacions de metro com a refugis antiaeris.[1][3]
Poc després es va unir a la secció de Stepney del Partit Comunista de la Gran Bretanya (PCGB) i el 1943 va escriure en coautoria el llibre Stepney: A Borough to Be Proud Of. El 1946 va ser un dels deu candidats del PCGB a guanyar les eleccions al consell del districte de Stepney. Va exercir diversos mandats, el darrer a Consell del districte de Tower Hamlets. L'any 1971, quan va perdre les darreres eleccions, feia un total de quinze anys que era regidor.[1] També es va presentar, sense èxit, a les eleccions del Consell del comtat de Londres de 1952 i 1955, per la circumscripció de Stepney.[5][6]
Després de deixar de ser conseller, es va convertir en comerciant de mercat, i va treballar al municipi de Dunstable, tot i que va continuar vivint a l'East End. Va romandre actiu al PCGB, i finalment es va unir a la seva escissióm, el Partit Comunista de Bretanya (PCB), i també a grups locals de llogaters i pensionistes, i campanyes contra el racisme.[3] Es va retirar de la feina als 80 anys, però va continuar fent campanya. El 2002, va descobrir una placa a Dublín que marcava el lloc de la sinagoga de Camden Street i el Sindicat de Sastres i Premsadors. El 2013, es va dirigir a una manifestació oposant-se a la Lliga de Defensa Anglesa,[2] i quan tenia 99 anys, va liderar una campanya contra les altes factures de reparació als pisos de Sidney Street.[1]
Levitas va ser fan del club de futbol Tottenham Hotspur FC i, amb freqüència, va assistir als partits amb el seu fill, Stephen, fins a la seva mort el 2014. Pel seu 100è aniversari, el club li va regalar una targeta i un banderí signats per tots els membres de l'equip masculí.[1] L'any següent, es va convertir en el membre de Dementia Friend més antic del món.[3] Va romandre membre del PCB fins a la seva mort, convertint-se en el seu membre més antic i amb més temps.[7] Levitas va morir el novembre de 2018, als 103 anys, amb els tributs rendits per Jeremy Corbyn, líder del Partit Laborista Britànic,[2] i Michael D. Higgins, president d'Irlanda.[8]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 «Remembering Max Levitas» (en anglès). Morning Star, 16-11-2018. [Consulta: 19 desembre 2018].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «The world is a better place because of my friend Max Levitas» (en anglès). The Jewish Chronicle, 08-11-2018. [Consulta: 19 desembre 2018].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 «Max Levitas obituary» (en anglès). TheGuardian.com, 21-11-2018. [Consulta: 19 desembre 2018].
- ↑ «Max Levitas obituary» (en anglès). The Times, 16-11-2018. [Consulta: 19 desembre 2018].
- ↑ «London County Council: Election results» (en anglès). The Times, 05-04-1952.
- ↑ «LCC results: Conservatives make headway» (en anglès). The Times, 25-04-1955.
- ↑ «Cable Street veteran and communist Max Levitas dies at 103» (en anglès). Morning Star, 02-11-2018. [Consulta: 19 desembre 2018].
- ↑ «Lessons From a 103-Year-Old Jewish East London Socialist» (en anglès). NYTimes.com, 16-11-2018. [Consulta: 19 desembre 2018].