Pa d'escorça
El Pa d'escorça és una mena d'aliment de fam que s'elabora afegint el floema molt a la farina per tal que duri més de temps.
Història[modifica]
El pa d'escorça és tradicional a Escandinàvia.[1] Es troba mencionat des de l'època medieval i encara sembla que és de tradició més antiga entre l'ètnia sami.[2]
Durant el segle xviii i principi del segle xix l'Europa del Nord experimentà diversos anys de males collites,de forma particular durant la Petita Edat del Gel de meitat del segle xviii. L'any 1742,mostres de "pa d'emergència" van ser enviades des de Kristiansand, Noruega, a l'Administració Reial a Copenhaguen, entre aquestes mostres hi havia el pa d'escorça, el pa fet de pellofes de cereals i el pa fet d'ossos cremats.[3][4]
La darrera vegada que a Noruega es va utilitzar el pa d'escorça com aliment de fam va ser durant les Guerres napoleòniques. La introducció de la patata com aliment principal va donar alternatives als agricultors per quan fallaven les collites de cereals. Així ja no van ser necessàries tampoc les "galetes de molsa".[5] A Finlàndia el pa d'escorça s'anomena pettuleipä (literalment "pa d'escorça de pi") es va produir encara durant la Guerra Civil Finlandesa de 1918.[2][6]
Exemples de la producció del pa d'escorça[modifica]
Es recullen brots de la mida d'un dit d'arbres caducifolis i d'arbusts i de l'escorça se separa el floema i de vegades el càmbium vascular) recollit quan encara és fresc. L'interior de l'escorça s'asseca sobre una foguera foc o bé en un forn o bé assecat al sol durant uns dies. Amb una mà de morter o si no en un molí. De l'escorça se'n fa una pols que s'afegeix (en la proporció d'un terç o un quart) a la farina, Se'n fa pa de la manera habitual amb llevat i sal i fornejat. Però el pa d'escorça no puja per acció dels llevats tan ràpidament com ho fa el pa normal i per tant normalment és un pa pla.[7]
El bisbe de Bergen, Erik Pontoppidan, del segle xviii recomanava utilitzar oms per a fer el millor pa d'escorça.[8]
Tanmateix, el pa d'escorça té un gust força amargant i té un color gris verdós poc atractiu. A més és deficient des del punt de vista nutritiu.[3][8] Malgrat que entre els samis aquesta mena de pa era una important font de vitamina C.[2]
Referències[modifica]
- ↑ Vilhelm Moberg. A History of the Swedish People. Stockholm: Norstedt, 1973.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Zackrisson, O.; Östlund, L.; Korhonen, O.; Bergman, I. «The ancient use of Pinus sylvestris L. (scots pine) inner bark by Sami people in northern Sweden, related to cultural and ecological factors». Vegetation History and Archaeobotany, 9, 2, 2000, p. 99–109. DOI: 10.1007/bf01300060.
- ↑ 3,0 3,1 Plantilla:Kilde www
- ↑ Plantilla:Kilde www
- ↑ Notaker, Henry. Ganens makt: Norsk kokekunst og matkultur gjennom tusen år. Oslo: Aschehoug, 2006. ISBN 8203260098.
- ↑ Kilde www|forfatter=Mäkinen, R.|tittel=The near-famine in Finland 1917-1918: the State Committee for Household Counselling and other consequences|url=http://www.helsinki.fi/iehc2006/papers3/Makinen.pdf%7Cverk=Talks at the XIV International Economic History Congress|utgiver=International Economic History Association|dato=2006|besøksdato=2013-03-01
- ↑ "Uppteckningar gällande Nödåren" Arxivat 2013-12-28 a Wayback Machine., (en suec) explicat per Augusta Karlsson, nascuda l'any 1856
- ↑ 8,0 8,1 Pontoppidan, E. (1752/1753): Forsøk til Norges naturlige historie (Attempt at the Natural History of Norway). Vol I and II.