Paradoxa de Hilbert-Bernays
La paradoxa de Hilbert-Bernays és una peculiar paradoxa que pertany a la família de les paradoxes de la referència (com la paradoxa de Berry). Rep el seu nom en honor de David Hilbert i Paul Bernays.
Història[modifica]
La paradoxa apareix en el llibre Grundlagen der Mathematik, de Hilbert i Bernays, els quals l’usen per demostrar que una teoria suficientment forta i consistent no pot contenir el seu propi functor de referència.[1] Tot i que ha passat desapercebuda durant gran part del segle XX, recentment s’ha redescobert i se l’ha apreciat per les peculiars dificultats que presenta.[2]
Formulació[modifica]
Així com la propietat semàntica de la veritat sembla estar regida per l’esquema naïf:
- (T) L’oració ‘P’ és vertadera si, i només si, P
(en el qual les cometes simples refereixen a l’expressió lingüística que apareix entre elles), la propietat semàntica de la referència sembla estar regida per l’esquema naïf:
- (R) Si a existeix, el referent del nom ‘a’ és idèntic a a
Tanmateix, suposem que per a cada expressió e del llenguatge, el llenguatge també conté un nom <e> per a aquesta expressió, i considerem un nom h per als nombres (naturals) que compleixi la següent condició:
- (H) <h> és idèntic a ‘(el referent de <h>)+1’
Suposem que, per a algun nombre n:
- (1) El referent de <h> és idèntic a n
Aleshores, segurament, el referent de <h> existeix, igual com també existeix (el referent de <h>)+1. Aleshores, segons (R), se segueix que:
- (2) El referent de ‘(el referent de <h>)+1’ és idèntic a (el referent de <h>)+1
Per tant, segons (H) i el principi d’indiscernibilitat dels idèntics, es compleix que:
- (3) El referent de <h> és idèntic a (el referent de <h>)+1
Però, amb dues aplicacions més de la indiscernibilitat dels idèntics, (1) i (3) impliquen:
- (4) n és idèntic a n+1
Desgraciadament, (4) és absurd, ja que cap nombre és idèntic al seu successor.
Solucions[modifica]
Donat que, segons el lema diagonal, qualsevol teoria que sigui suficientment forta ha d’acceptar quelcom similar a (H), l’única forma d’evitar l’absurditat consisteix o bé en rebutjar el principi de referència naïf (R) o bé en rebutjar la lògica clàssica (la qual valida el raonament des de (R) i (H) fins a l’absurditat). Segons la primera proposta, el que es diu sobre la paradoxa del Mentider s’aplica de forma similar a la paradoxa de Hibert-Bernays.[3] En canvi, aquesta paradoxa presenta dificultats peculiars per a moltes de les solucions que segueixen la segona proposta. Per exemple, algunes de les solucions a la paradoxa del Mentider que rebutgen el principi del terç exclòs (el qual no s’usa en la paradoxa de Hilbert-Bernays) han negat que existeixi el referent de h;[4] algunes de les solucions a la paradoxa del Mentider que rebutgen el principi de no contradicció (el qual tampoc s’usa en la paradoxa de Hilbert-Bernays) han afirmat que h refereix a més d’un objecte.[2]
Referències[modifica]
- ↑ Hilbert, David; Bernays, Paul. Grundlagen der Mathematik. Berlín: Springer, 1939, p. 263–278.
- ↑ 2,0 2,1 Priest, Graham. Towards Non-Being. Oxford: Oxford University Press, 2005, p. 156–178.
- ↑ Keith Simmons «Reference and Paradox». A: Liars and Heaps. Oxford: Oxford University Press, 2003, p. 230–252.
- ↑ Field, Hartry. Saving Truth from Paradox. Oxford: Oxford University Press, 2008, p. 291–293.