Simfonia núm. 37 (Mozart)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La coneguda com a Simfonia núm. 37 en sol major, K. 444 (K. 425a), no és una obra de Wolfgang Amadeus Mozart. És la Simfonia núm. 25 en sol major de Michael Haydn a la que Mozart va afegir una introducció.

La simfonia completa va ser durant molt de temps considerada com una obra de Mozart, però en l'actualitat se sap que va ser composta majoritàriament per Michael Haydn: la Simfonia núm. 25 en sol major (Perger 16, Sherman 25, MH 334). La veritable autoria fou descoberta per Lothar Perger el 1907. Comentaristes moderns els costa de comprendre com els responsables de l'edició de Mozart per part de Breitkopf van poder considerar aquesta simfonia com la immediata successora de la Simfonia Linz, infinitament més simple i arcaica; si hagués estat de Mozart, per l'estil, caldria datar-la molt abans dels 1783 "si Mozart hagués estat l'únic a compondre-la.[1]

La introducció de Mozart va ser composta probablement a finals de 1783 per ser interpretada en el mateix concert a Linz, en el qual la Simfonia núm. 36 fou estrenada.[2] Probablement va copiar la partitura per aprendre d'ella, però va escriure una nova introducció, un Adagio maestoso (algunes de les simfonies de Michael Haydn tenen introduccions lentes).


\relative c'' {
  \key g \major
  \time 3/4
  \tempo "Adagio maestoso"
  g\f b, r8. g'16 |
  c,4 e' r |
  d,4\p e fis |
  g8[ \grace { a32[ g fis] } g16. d'32] d4~ d16( cis c a) |
  g32( a fis a) g16 b \appoggiatura e,8 e'4.
}

La introducció de Mozart en compàs ternari finalitza amb una fermata sobre un acord de V7 (setena de dominant), que condueix a un acord de tònica que és amb el qual comença l'obra de Haydn. Saint-Foix considera la introducció «un preludi expressiu que, a més, està en la mateixa tonalitat que el moviment que està destinat a preparar ».[3] Mozart no va copiar la resta de l'obra literalment: va suprimir un solo de fagot al mig de l'Andante sostenuto, i «sembla haver reduït la indicació colla parte, detallant la instrumentació dels instrument de vent al llarg de tota l'obra», d'acord amb Gary Smith.[4]

D'acord amb l'edició d'Breitkopf & Härtel, la partitura està escrita per a dos oboès, dues trompes i cordes, encara que en la seva interpretació tendeixen a usar-se fagots (sempre a l'uníson amb els violoncels excepte en els passatges més significatius de l'Adagio), que formaven part de la partitura original de Michael Haydn però suprimits per Mozart, i un clavicèmbal interpretant el baix continu basat en la línia del violoncel. La flauta només s'empra en la primera secció del moviment lent.[5]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Saint-Foix, Georges de. The Symphonies of Mozart, transl. Leslie Orrey. London: Dennis Dobson Ltd. (1949): 94
  2. Leopold, Silke (ed.): Mozart-Handbuch. Kassel: Bärenreiter 2005, ISBN 3-7618-2021-6, p. 307
  3. Saint-Foix, Georges de. The Symphonies of Mozart, transl. Leslie Orrey. London: Dennis Dobson Ltd. (1949): 95
  4. Smith, Gary. «Haydn, Michael (1737–1806)». mozartforum.com. [Consulta: 6 octubre 2007].
  5. Pajot, Dennis. «K444 Symphony #37». mozartforum.com. [Consulta: 2009-07-17].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]