So estèreo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Símbol de l'estèreo

El so estereofònic o estèreo (en anglès stereo) és el gravat i reproduït en dos canals (disposició 2.0). Actualment els CD d'audio, les emissores de ràdio FM (majoritàriament), cassets i alguns canals de TV i televisió per satèl·lit transmeten senyals d'àudio estèreo. El propòsit de gravar en so estereofònic és el de recrear una experiència més natural en escoltar, on -almenys en part- es reprodueix la direcció (esquerra i dreta) d'on prové cada font de so gravada.

El terme estèreo ve del grec stéreos, que significa 'sòlid', i -encara que es refereix exclusivament a sistemes de dos canals- el terme es pot aplicar a qualsevol sistema d'àudio que usi més d'un canal, així com l'àudio de 5.1 canals i als sistemes de 6.1 que s'usen en pel·lícules i produccions televisives.

Encara que el so estèreo pugui tenir dos canals monoaurals independents, usualment el senyal en un canal està relacionada amb el senyal de l'altre canal. Per exemple, si es gravés exactament el mateix senyal en ambdós canals, llavors s'escoltaria com un so central «fantasma» quan fos reproduït en els altaveus. És a dir, el so sembla provenir del punt mig entre els dos altaveus.

Clément Ader va dissenyar el primer sistema estereofònic el 1881 pels cinemes (teatres).

L'enregistrament en estèreo va ser introduït en els negocis musicals durant la tardor de 1957, substituint a l'enregistrament monoaural (d'un sol canal).