Trencadansa
La trencadansa és una dansa cerimonial que, engloba tres danses diferenciades: La trencadansa, el Ballet de Déu i la corranda, i es balla a Prats de Lluçanès per Sant Vicenç, celebració de la festa major d'hivern, el dia 22 de gener.[1][2] Aquest ball, es caracteritza pel fet que en alguns moments, els dos capdansers ruixen a les balladores amb unes almorratxes plenes d'aigua d'olor o perfum. Aquesta dansa té un protocol establert. Comença a mig matí, en el moment que els dansaires surten de l'ajuntament acompanyats de les autoritats, pubilles i hereus, els gegants Vicenç i Àgata, i el públic assistent. Fan el recorregut des de la casa de la vila, passant per l'església parroquial i arribant a la plaça vella on es duu a terme la dansa.
Interpretació[modifica]
Actualment, la ballen vuit parelles dividides en dos grups: tres parelles de dansaires i una parella de capdansers o administradors a cada grup.[2] Aquests últims, tant els nois com les noies, destaquen per la seva vestimenta. La dansa comença quan, els balladors es posen en dues fileres a l'entrada de la plaça vella, perquè entremig puguin passar les autoritats del poble.[3] Un cop que les autoritats estan assegudes a un lateral de la plaça, els dansaires entren per parelles, al galop, fan una volta a la plaça i es posen en renglera de cara a la sortida. El noi dona la mà dreta a la noia i l'ajuda a desplaçar-se cap al davant, es saluden posant el peu dret enrere i els nois fan dos passos enrere, quedant-se a un lateral de la plaça, mentre les noies i els capdansers realitzen la primera part del ball, la trencadansa, ja que aquesta part, només és ballada per les noies i els capdansers.
Primera part[modifica]
A la primera part de la dansa, que representa la part més elegant i cerimoniosa, cada administrador balla amb tres balladores alhora i la seva parella. Les noies comencen a puntejar amb el peu dret desplaçant-se una mica endavant fins a formar un cercle. Els dos nois capdansers, que es troben a dins, comencen ballant amb la seva parella i es van canviant de posició fent un salt al mig del cercle. A continuació, es van dirigint a les seves balladores, les van ruixant amb les almorratxes plenes d'aigua perfumada, anant i tornant fins a trobar la parella inicial.[3]
Segona part[modifica]
Un cop finalitzada la primera part, entren el nois per dins del cercle format per les noies, fan una volta a la plaça i queden de cara a la sortida. En aquest moment, comença la segona part de la dansa, el Ballet de Déu. Els dansaires es col·loquen en dues fileres en paral·lel a les autoritats, a una banda els nois i a l'altre les noies i, van avançant endavant i endarrere mentre el noi saluda a la noia.[3]
Tercera part[modifica]
La tercera i última part, s'anomena La Corranda, on per finalitzar la dansa, en grups de dues parelles, els nois alcen a les balladores enlaire.[3]
Aquesta última part, des del 1985, compta amb la participació del públic, que és convidat a realitzar aquesta part de la dansa establint una renyida competència per veure qui aguanta més estona a les noies enlairades. Després de la corranda, es torna a ballar la trencadansa inicial i, per acabar, les parelles donen la volta a la plaça tot saludant a les autoritats, als músics i al públic assistent.[3]
Vestuari[modifica]
El vestuari és propietat de l'Ajuntament de Prats de Lluçanès, que el cedeix a l'associació encarregada dels assajos i, tot i que ha anat variant amb el temps, hi ha alguns elements que s'han mantingut fixes fins al moment. Elements com ara: el barret de copa o la capa que antigament s'anomenava gambeto. Això també ha passat amb les mantellines blanques de les dones, que algun temps han alternat amb rets.
Homes[modifica]
Antigament, el vestuari que duien els homes que ballaven com a capdansers, estava format per: un calçó i un gec de vellut negres amb botons daurats; un gambeto i un barret de copa negres; una camisa i un pitet blanc; una faixa vermella; unes mitges blanques; unes sabates negres amb sivella i per últim, una almorratxa. Referent als homes que no eren capdansers, cal dir que el seu vestuari es basava a portar: un calçó i un gec de vellut; una faixa; una barretina i un corbatí; una camisa i unes mitges blanques; i unes espardenyes amb vetes vermelles.
En l'actualitat el vestuari dels balladors està format per: jaqueta de vellut negre, camisa blanca, pantalons fins a sota genoll de vellut negre, faixes vermelles, mitges blanques i espardenyes de vetes negres. Pel que fa als homes capdansers, cal ressaltar que porten capa negra i barret de copa.[2]
Dones[modifica]
Pel que fa a les noies capdanseres, portaven: una mantellina; una faldilla i gipó; unes mitenes; una brusa i mitges blanques i per acabar, unes sabates negres amb sivella.
La resta de balladores, portaven una brusa blanca; un gipó i un davantal negres; una faldilla i un mocador; unes mitenes i una ret de color negre; unes mitges blanques i per acabar, unes espardenyes amb vetes vermelles.
Actualment el vestuari està format per les peces següents: mantellines blanques, cossets negres, faldilles, enagos, mitges blanques i sabates negres.[2]
Música[modifica]
La trencadansa és acompanyada habitualment per una cobla. Va ser interpretada per la cobla orquestra Lira fins a l'any 1965. Després d'interpretar-la molts músics de fora, l'any 2005, la torna a interpretar un grup de musics pradencs, l'Espontània del Lluçanès.[3]
Història[modifica]
Antigament, es ballava el dia 22 de gener. Al matí, es realitzava el bon jorn. La cobla passava pels carrers tocant música alegre i els infants, trucaven a les portes de les cases principals i saludaven a la gent amb la frase: “Bon jorn, bon jorn”. A la tarda, trencaven dansa, això significa que els majorals o administradors iniciaven el ball i ballaven amb quatre majorales i dues donzelles escollides. Cada majoral, ballava amb tres balladores alhora: dues majorales i una fadrina. Ells portaven una almorratxa amb perfum amb la qual perfumaven a les balladores.
Els qui desitjaven ballar no podien anar a cercar la balladora. Havien de fer una almoina pel sant al majoral i, aquest, anava a cercar l'escollida. Un cop el majoral havia escollit balladora l'oferia al ballaire que la hi havia demanada. Abans, però, li feia donar un giravolt i la ruixava amb l'aigua de l'almorratxa. Era obligat que elles cada vegada que sortien a dansar, estrenessin vestit o se'l mudessin. Entre ballada i ballada feien un refresc.
Referències[modifica]
- ↑ «Prats de Lluçanès | enciclopedia.cat». [Consulta: 15 gener 2023].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «La Trencadansa». Consorci del Lluçanès. [Consulta: 15 gener 2023].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «La Trencadansa. Prats de Lluçanès | Mapes de Patrimoni Cultural». Diputació de Barcelona. [Consulta: 15 gener 2023].
Bibliografia[modifica]
- Amades, Joan. Costumari Català. El curs de l'any. Barcelona: Salvat Editores SA i Edicions 62, 1982.
- Reixach i Brià, Roser «La trencadansa de Prats de Lluçanès». Gagants, núm. 73, primavera 2006.
- Reixach i Brià, Roser. La Trencadansa de Prats de Lluçanès. Barcelona: Esbart Català de Dansaires, p. 2015. ISBN 9788460829096.