Triestí

El triestí és el dialecte local de la llengua vèneta que es parla a la ciutat de Trieste i a la seva comarca històrica. El triestí està fortament influenciat per un substrat furlà, degut principalment a la coexistència durant el segle XVIII amb el tergestí, l'antic dialecte de la ciutat que el nou triestí va arribar a substituïr.

Hi ha dues hipòtesis al respecte d'aquesta substitució lingüística. Segons alguns autors va ser principalment deguda a la gran quantitat d'immigrants que van arribar a Trieste a partir de 1716, moment en què la ciutat és declarada port franc de l'Imperi Austrohongarès i experimenta una gran crescuda demogràfica. Segons altres autors, aquesta substitució va ser deguda a l'ús del venecià com a llengua franca, de forma que el triestí es va començar a parlar entre mariners i pescadors, i la substitució es va acabar cap a principis del segle XIX en penetrar a la burgesia, l'últim estrat social que va utilitzar el tergestí.

Com que la ciutat va formar part durant molts anys de l'Imperi Austrohongarès el triestí va incorporar una gran quantitat de paraules provinents d'altres idiomes, com ara l'alemany o l'eslovè. En aquests context el triestí va arribar a ésser utilitzat com a llengua oficial de l'imperi.

Més tard, cap a finals del segle XVIII i durant el segle XIX, la gran quantitat d'immigrants arribats a la ciutat va produïr que el dialecte incorporés paraules d'altres llengües, com ara el grec, el croat o el serbi. Se sap que James Joyce el va aprendre durant la seva estada a la ciutat, i es conserven les cartes que aquest va enviar a Italo Svevo en aquest dialecte. Va ser l'única llengua àmpliament utilitzada a la ciutat fins a 1919, quan Trieste va incorporar-se al Regne d'Itàlia per primer cop.

El triestí actual, com la majoria de dialectes d'Itàlia, ha patit una forta degradació per coexistència amb l'italià, però tot i això segueix essent un dialecte viu, utilitzat per gran part de la població.

Al seu torn es creu que el triestí ha influenciat per irradiació els dialectes vènets de Gorizia i Grado, que tot i la proximitat geogràfica amb el dialecte bisiac presenten més similituds amb el triestí.

Exemples de vocabulari

Triestí	Italià	Vènet	Dàlmata	Alemany	Eslovè	Croat	Català
carèga	sedia	carega	katriga	stuhl	stol	stolica	cadira
piròn	forchetta	piron	pirun	gabel	vilice	vilica	forquilla
scovàze	immondizia	scoàse	škovace	müll	otpadek	otpad	escombraries
spagnolèto	sigaretta	Žighereta	španjulet	zigarette	cigaret	cigareta	cigarreta
fraier				frei herr			home lliure (desocupat)
apoteca	farmacia			apotheke	farmacije	ljekarna	farmàcia
(un) bic'	(un) po'	(un) poco		(ein) bisschen	malo	malo	(una) mica
cevapcici					čevapčiči	ćevapi	(salsitxa típica balcànica)
zima	freddo	fredo		kälte	hladno	zima	fred
spavar	dormire	dormir		schlafen	spati	spavati	dormir

Bibliografia

• Collussi, G. Osservazioni sul triestino di Carpinteri e Faraguna: la concordanza dei tempi, in Holtus - Metzeltin, Linguistica e dialettologia, G. Narr Verlag, Tübingen, 1983, pp. 49–53.
• Doria, M. Grande dizionario del dialetto triestino. Trieste, Il Meridiano, 1987.
• Doria, M. Sugli slavismi del dialetto triestino giunti per intermediazione friulana, in Studi forogiuliesi in onore di C. C. Mor, Udine, 1983.
• Fontanot, R. Gli elementi turchi nel dialetto triestino, in Trieste e la Turchia. Storie di commerci e di cultura, a cura di G. Pavan, Trieste 1996, pp. 122–125.
• Fontanot, R. Integrazioni semantiche ed idiomatiche al GDDT, in “Archeografo Triestino”, CIII, 1995, pp. 11–52.
• Fontanot, R. Noterelle etimologiche triestine, in “Atti e Memorie della Società Istriana di Archeologia e Storia patria”, XCV, 1995, pp. 423–427.
• Fontanot, R. Nuovo supplemento al dizionario del dialetto triestino, in “Atti e memorie della società istriana di archeologia e storia patria”, XCIII, 1993, pp. 341–396.
• Fontanot, R. Sui suffissi nel dialetto triestino, in “Quaderni del Dipartimento di Linguistica – Università di Firenze”, 6, 1995, pp. 55–94.
• Kosovitz, E. Dizionario-vocabolario del dialetto triestino e della lingua italiana, Trieste, Tip. figli di C. Amati, 1889.^
• Loffredo A. Morfologia flessiva del dialetto triestino: tesi di laurea in dialettologia, Trieste, Università degli Studi, 2001-2002.
• Pinguentini, G. Dizionario storico etimologico fraseologico del dialetto triestino. Trieste, Borsatti, 1954.
• Rosamani, E. Vocabolario giuliano. Trieste, Lint Editoriale, 1990.
• Tamas R. Cenni sul dialetto triestino, in Per seguir virtute e canoscenza: miscellanea di studi per Lajos Antal. Szombathely, Berzsenyi Daniel Foiskola, 2004, pp. 299–321.
• Vidossich, G. Studi sul dialetto triestino. Trieste, Caprin, 1901.
• Pellegrini Renzo, Per un profilo linguistico, in Storia economica di Trieste, vol.I La città dei gruppi 1719-1918, Trieste 2001, pp. 293–316

Enllaços externs

• Diccionari Kosovitz per Italià - Triestí de 1890, text complet a wikisource (en italià)
• Traducció al català de jocs de paraules triestins amb parelles homònimes.