Usuari:Mcapdevila/Disc òptic

Disc compacte

En el camp de la informàtica un disc òptic és una superfície circular de policarbonat on la informació es guarda fent uns solcs en la superfície del disc. L'accés a les dades per part d'un lector de disc òptic es realitza quan un material especial del disc, que sol ser d'alumini, és il·luminat amb un feix de llum làser. Els solcs de la superfície modifiquen el comportament del feix del làser reflectit i ens donen la informació que conté el disc.

La informació d'un disc òptic és emmagatzemada seqüencialment en una espiral des del cercle més intern fins al més extern.

Història

L'aparició dels dispositius d'emmagatzamatge òptic es va desenvolupar en dues branques paral·leles. Per una banda, en els EUA, David Paul Gregg, mab la companyia MCA, va desenvolupar un disc òptic analògic per gravar video i el va patentar al 1961 i 1969. Aquest va ser l'inici de l'era dels dispositius òptics. Per una banda, un grup de físics de Philips van llançar el primer disc òptic per gravar video a Eindhoven (Holanda) al 1969. Al 1975, Philips i MCA van començar a treballar junts per desenvolupar dispositius òptics per acabar introduint el laserdisc al 1978. MCA es va encarregar del dispositiu i Philips dels reproductors. Però aquest desenvolupament no va tenir èxit i la unió entre Philips i MCA es va dissoldre.

Posteriorment, van ser Philips i Sony els que es van unir al 1979 per desenvolupar un suport per emmagatzematge d'àudio amb tecnologia digital. Els seus desenvolupaments van arribar fins al llançament del 1983 del CD. Paral·lelament, la companyia Pioneer va tenir èxits en el camp dels discos per a vídeo fins al desenvolupament de l'actual DVD.

Els estàndars d'emmagatzament òptic són regulats per la OSTA (Optical Storage Technology Association).

Cronològicament, podem dividir la història dels dispositius òptics d'emmagatzement en tres generacions.

Primera generació

Inicialment, els dispositius òptics s'utilitzaven per emmagatzemar música i programari Entre ells trobarem:

1. Compact disc (CD)
2. Laserdisc
3. Disc magnetoòptic

Segona generació

Aquesta generació conté dispositius per emmagatzemar grans quantitats de dades incloent el vídeo digital. Alguns d'ells són: Minidisc

1. Phase-Change Dual
2. CD-RW
3. DVD-RAM
4. DVD
5. DMD
6. DIVX
7. DataPlay
8. Disc Fluorescent Multietiqueta
9. GD-ROM
10. UMD

Tercera generació

Es van desenvolupar (i alguns encara estan en desenvolupament) per l'emmagatzematge de vídeos d'alta definició i videojocs. Aquests són:

1. Blu-ray
2. EVD (Enhanced Versatile Disc)
3. FVD (Forward Versatile Disc)
4. HVD (Holographic Versatile Disc "Disc Hologràfic Versàtil")
5. HD-DVD (High Definition Digital Versatile Disc)
6. UDO (Ultra Density Optical "Disc Òptic d'alta densitat" )
7. VMD (Versatile Multilayer Disc "Disc versàtil Multietiqueta" )

En desenvolupament

1. Protein-coated disc (PCD)

Formats digitals d'àudio sobre disc òptic

	Empresa	Any	Còdec	Resolució	Freqüència de mostreig	Resposta en freqüència	Rang dinàmic	Bit rate	Nombre màxim de pistes	Capacitat	Temps màxim de gravació
CD Audio	Sony i Philips	1982	PCM	16 bits	44,1 kHz	20Hz a 20 kHz	90 dB	1,4 Mb/s	2	650 Mb	74 minuts
Minidisc	Sony	1991	ATRAC	16 bits	44,1 kHz	20Hz a 20 kHz	90 dB	292 kb/s	2	1 Gb	45 hores
DVD-Audio	Pioneer i Mathushita	1997	MLP	16, 20 o 24 bits	44,1/48/88,2/96/176'4 i 192 kHz	20Hz a 80 kHz	120 dB	9,6 Mb/s	6	4,7 Gb	622 minuts (10 hores i 22 minuts)
SACD	Philips i Sony	1999	DSD	16, 20 o 24 bits	2,8 MHz	20Hz a 100 kHz	120 dB	2,8 Mb/s	6	4,7 Gb	74'(1 capa), 148' (2 capes) i 222' (3 capes)

Vegeu també

• ISO 9660
• Super Audio CD
• Gravadora de disc òptic
• Reproductor DVD
• Gravador DVD