Usuari:Mcapdevila/El curiós impertinent

El curiós impertinent és una novel·la curta, del mateix estil que les Novel·les exemplars, intercalada per Miguel de Cervantes a la primera part del Quixot. És llegida pel capellà Però Pérez en la venda de Palomeque.

Argument

Refereix la història de dos amics anomenats Lotario i Anselmo, i de l'esposa d'aquest, Camila. Anselmo, presa d'una impertinent curiositat, demana a Lotari que festegi a Camila, per saber si aquesta li és fidel. Al principi, Camila rebutja indignada les pretensions de Lotari, i Anselmo queda molt satisfet de la fidelitat de la seva dona, però decideix que Lotario insisteixi. Després de tot, Lotario i Camila es converteixen en amants, mentre Anselmo continua convençut de la lleialtat d'ambdós. Una circumstància imprevista fa, però, que es descobreixi tota la veritat, Camila fuig de casa, i Anselmo mor de pesar al moment d'escriure la causa de la seva mort.

Fonts i desenvolupaments posteriors

La font més antiga de l'assumpte de la novel exemplar de Cervantes és a la Història , llibre I, de Heròdot, en la història de fi tràgic de Candaules que vol que el seu favorit Giges contempli la seva dona nua. El goig compartit entre amics, propi de la cultura hel·lènica no és entès per la seva dona, una bàrbara per qui mostrar-nua en públic és una deshonra ignominiosa. El mateix assumpte és tractat en l'antiguitat grega per Xantos, Nicolau de Damasc i Plató.

Una altra font és el tema del medi amic i l'amic íntegre d'origen oriental, introduït en la cultura europea pel jueu convers Osca Pedro Alfonso en el segle xii en la seva Disciplina clericalis , un recull de exempla escrita en llatí i difosa per tot occident. La moralitat del conte oriental és que la veritable amistat triomfa per sobre de qualsevol desgràcia, incloses les provocades per l'amor. A la literatura medieval espanyola el conte de l'amic íntegre o del medi amic està recollit en El llibre del cavaller Zifar (cap 1300), en El comte Lucanor (1335) de Joan Manuel i al Llibre dels exemples per a. b. c. (primera meitat del segle XV) entre d'altres, ja que la seva difusió va ser molt àmplia. Ja en segle xvi, el trobem en El patrañuelo (1567) de Joan de Timoneda.

Però la forma definitiva l'adopta després del seu tractament per part de Boccaccio al Decameró . Amb això es converteix en novella , la finalitat primordial és entretenir. En aquesta versió es posa en peu d'igualtat als dos amics.

Poc després de la seva aparició en la primera part del Quixot de 1605, ja va servir de font d'inspiració a un desenvolupament més ampli en la comèdia tràgica titulada també El curiós impertinent , de Guillem de Castro, escrita cap 1606. Algunes de les diferències radiquen en que a la novel·la de Cervantes la impertinent curiositat o prova d'Anselmo acaba provocant una perversió dels valors, en principi considerats com ferms, tant de Lotari, el seu amic "perfecte" com de la seva esposa Camila, que després la caiguda, generen mentida, fingiment i per fi, una tragèdia en cadena en què moren els tres protagonistes. Desgraciat final exemplar per advertiment que no s'ha de jugar amb foc.

De la mateixa manera, la plena catarsi del desenllaç de Cervantes es converteix en Guillén de Castro en un final de tragicomèdia. Mor Anselmo, paga amb això l'alteració de l'ordre dels afectes naturals entre Lotario i Camila que ha generat i rendeix per fi tribut a tot el que Lotari li havia generosament donat, al seu amor en primer lloc. Al seu torn, Lotario i Camila s'uneixen en feliç matrimoni, com convenia a les vies de la ja triomfant comèdia nova lopesca.

En canvi en la comèdia de Guillén de Castro la dama, Camila i Lotari (en aquest cas es transforma l'antropònim dels protagonistes masculins) s'estimen, quan, arriba Anselmo d'un viatge i cau presa dels encants i virtut de Camila. Lotari, que ha estat criat a casa d'Anselmo i deu el seu inserció social a aquest, li cedeix a Camila en matrimoni. La impertinent prova d'Anelmo posarà a prova la fermesa de la seva dona que, a diferència de la Camila cervantina, «atrevida i amoral» en paraules de Christiane Faliu Lacourt, és virtuosa i maneja les regnes del destí, aconseguint el que es proposa sense renunciar a la virtut extrema de la qual des de l'inici de la comèdia fa gala. Com diu Faliu-Lacourt, (op. cit., Pàg. 177) «Desapareix Anselmo, causa de tots els mals, i encara ell, conscient de les seves faltes, rep la mort com un bé.»

Vegeu també

• Suspició
• El curiós impertinent , de Guillem de Castro.

Enllaços externs

Estudis

• BEYSTERVELDTEL, Antony van, "El tema de«El curiós impertinent»i la seva relació amb el Quixot", Dicenda: Quaderns de filologia hispànica , 1985 (4), Madrid, Universitat Complutense, pàg. 143-150.
• FALIU-Lacourt, Christiane, «Formes vicariants d'un tema recurrent: El curiós impertinent . (Cervantes i Guillem de Castro).», Criticón (Tolosa), 30, 1985, pp. 169-181, edició en xarxa.

Edicions

• CASTRO I BELLVÍS, Guillem de, El curiós impertinent (ed. digital amb concordances).
• -, El curiós impertinent ], ed. crítica i introducció de|Faliu-Lacourt, Reichenberger, 1991 (Col Teatre del Segle d'Or Edicions crítiques 31 31). ISBN 9783928064064
• CERVANTES SAAVEDRA, Miguel de, "On hi ha la novel·la del«Curiós impertinent»", El Quixot , I, IV, § XXXIII i ss. Edició digital de l'Institut Cervantes dirigida per Francisco Rico.
• LÓPEZ DE AYALA, Adelardo (1828-1879), El curiós impertinent: novel·la de Cervantes reduïda a drama en quatre actes i en vers ... ], Madrid, Cercle Literari Comercial (impremta de C. González), 1853. (L'Espanya dramàtica, 218)