4G

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

En telecomunicacions, 4G són les sigles utilitzades per referir-se a la quarta generació o la tecnologia long term evolution (LTE) en la telefonia mòbil.[1] És el successor de la primera generació de tecnologia radiofònica 1G, la 2G que va introduir els missatges sms i la connexió a la xarxa; i la 3G (augmentació de velocitat i multitasca veu/xarxa).[1]

La tecnologia 4G està basada completament en un protocol IP, que és un sistema de sistemes i una xarxa de xarxes, que s'aconsegueix gràcies a la convergència entre les xarxes de cables i les xarxes sense fils. Aquesta tecnologia pot ser utilitzada per mòdems sense fil, mòbils intel·ligents i altres dispositius mòbils. La principal diferència amb les generacions predecessores és la capacitat per proveir velocitats d'accés majors de 100Mbit/s en moviment i 1Gbit/s en repòs, tot i mantenir una qualitat de servei (QoS) de punta a punta d'alta seguretat que permet en condicions ideals oferir serveis de qualsevol classe en qualsevol moment, en qualsevol lloc. Pel temps de reacció més curt, permet igualment connectar els sensors de l'internet de les coses, que han de reaccionar en temps real. La velocitat real depèn de les condicions locals de cobertura i del nombre de persones connectades en un mateix moment.[1]

El centre de recerca sobre la comunicació sense fil, Wireless World Research Forum (WWRF), pretén que 4G sigui una fusió de tecnologies i protocols, no només un únic estàndard, similar a 3G, que actualment inclou tecnologies com són Sistema global per a comunicacions mòbils (GSM) i CDMA.[2] Per la seva banda, la Unió Internacional de Telecomunicacions va indicar el 2010 que tecnologies considerades 3G evolucionades, com ho són WiMax, HSPA+ i Long Term Evolution, també podrien ser considerades tecnologies 4G.

L'empresa NTT DoCoMo al Japó, va ser la primera a fer experiments amb les tecnologies de quarta generació. Va conseguir 100Mbit/s en un vehicle a 200km/h. L'empresa va llançar els primers serveis 4G basats en tecnologia LTE el desembre de 2010 a Tòquio, Nagoya i Osaka. A la resta del món s'espera una implantació global cap a l'any 2020.[3][4]

A l'Estat espanyol Vodafone va començar a comercialitzar el 4G el maig de 2013, amb una prova pilot en set ciutats de l'estat, entre les quals hi havia Barcelona, Palma i València.[5]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Cuesta, Albert «Diccionari dels mòbils 4G». Ara, 04-10-2014.
  2. [Enllaç no actiu] http://www.idg.es/pcworldtech/mostrararticulo.asp?id=185167&seccion=movilidad
  3. [Enllaç no actiu] http://www.suite101.net/content/cuarta-generacion-de-telefonia-movil-4g-a11300
  4. Imai, Kazuo; et alii «A New Direction in 4G Infrastructure Research –Growth into a Ubiquitous World–» (pdf) (en anglès). New Technology Reports -NTT Docomo Technical Journal, 6, 3.
  5. Gutiérrez, Àlex «Vodafone ofereix des d'avui la connexió ultraràpida del 4G». Ara, 29-05-2013, pàg. 44. ISSN: 2014-010X [Consulta: 29 maig 2013].
Precedit per:
3a Generació (3G)


Generacions de telefonia mòbil


Succeït per:
5a Generació (5G)
(actualment en fase d'investigació i desenvolupament formal)