Badia Cumberland

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de geografia físicaBadia Cumberland
Cumberland Sound
Pangnirtung Fiord N 4 2001-07-25.jpg
Tipologia badia
Ubicació
Continent Amèrica
Ecoregió Àrtic
Mar (oceà) Mar del Labrador (Oceà Atlàntic)
Canadà Canadà
 » Nunavut Nunavut  65° 13′ 00″ N, 65° 45′ 00″ O / 65.216666666667°N,65.75°O / 65.216666666667; -65.75
Geografia
Arxipèlag Arxipèlag Àrtic Canadenc
Illa Baffin
Ciutats riberenques Pangnirtung
Mesures i indicadors
Longitud 250 km
Amplada 80 km
Història
Primers exploradors John Davis (1585)
Modifica dades a Wikidata

La badia Cumberland (en anglès Cumberland Sound, en Inuit Kangiqtualuk),[1] també coneguda com a Cumberland Straits, Hogarth Sound i Northumberland Inlet,[2] és un cos de mar que s'interna en la part sud-oriental de l'illa de Baffin i que forma part de l'estret de Davis, la part septentrional del Mar de Labrador, a l'àrtic canadenc. Administrativament les aigües pertanyen a la regió de Qikiqtaaluk, a Nunavut. Es troba entre la península de Hall i la de la Cumberland, amb uns 250 km de llarg per 80 d'amplada.

Sols hi ha un assentament humà a la zona, Pangnirtung, a la ribera del fiord homònim.

Les aigües d'aquesta badia són un indret on es reprodueix la balena beluga. El pic de naixements és a finals de juliol i principis d'agost.[3]

Història[modifica | modifica el codi]

El primer europeu del qual es tenen notícies d'haver navegat per les seves aigües fou John Davis el 1585. [4] El vaixell i els diners van ser proporcionats pels comerciants de Londres i Davis va partir de Darmouth el 7 de juny d'aquell any, al capdavant del Sunneshine, de Londres i 50 tones, i el Mooneshine, de Dartmouth i 35 tones. Després de trobar-se amb la frontera de gel a la costa oriental de Groenlàndia va seguir cap al sud fins al cap Farewell. Des d'allà va tornar a anar cap al nord, seguint el litoral occidental de Groenlàndia, fins que, en trobar el mar lliure de gel, es va dirigir a l'oest pensant haver trobat el camí que el duria cap a la Xina. Va creuar les aigües que avui porten el seu nom - l'estret de Davis - i als 66° N es va trobar amb les costes de l'illa de Baffin i, tot i que va seguir cap al nord, internant-se a la badia Cumberland, amb l'esperança que fos l'anhelat pas, va haver de fer marxa enrere a finals d'agost, arribant a Anglaterra el 30 de setembre.

Davis tornà a la zona en les seves altres dues expedicions a l'àrtic. El 1586, salpant el 7 de maig, amb quatre vaixelles, però sols la Mooneshine aconseguí arribar a la zona de la badia Cumberland per les dificultats atmosfèriques viscudes.

El 1589 hi tornà, per tercera i darrera vegada, a bord d'una petita pinassa de 20 tones, l'Ellen, de Londres. Va navegar amb condicions excepcionals tot seguint la costa occidental de Groenlàndia en aigües lliures fins als 72° 92′ N (una mica més al nord d'Upernavik) abans que el gel li impedís el pas. Llavors va seguir cap a l'oest fins que novament va ser bloquejat pel gel. Virà cap al sud seguint la costa de l'illa de Baffin i explorà de nou la badia Cumberland, i va observar les entrades de l'actual badia Frobisher i l'estret de Hudson. Va arribar a casa el 15 de setembre.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Shelagh Grant. Arctic Justice: On Trial for Murder, Pond Inlet, 1923. McGill-Queen's Press, 2005
  2. Kumlien, Ludwig. Contributions to the natural history of Arctic America: made in connection with the Howgate Polar Expedition, 1877-78. Digitized October 3, 2008. Govt. Printing Office, 1879, p. 11. 
  3. Cosens, S. i Dueck, L. «Spring Sightings of Narwhal and Beluga Calves in Lancaster Sound, N.W.T» (en anglès). Arctic, vol. 31, 2, Juny del 1990, pàg. 1–2.
  4. «John Davis at the Encyclopaedia Britannica». [Consulta: 9 juny 2009].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]