Batalla de la Berre
| ||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||
La batalla del Berre fou un enfrontament militar prop del rierol de Berre al sud de Narbona, lliurat entre francs i musulmans el 737.
Després de la batalla de Tours, les noves agressions dels musulmans a la zona d'Arle[1] obligaren als francs a promoure una nova expedició contra ells. Carles Martell aplegà un gran exèrcit de francs i borgonyons, apoderant-se d'Avinyó i travessant el Roine, assetja Arbuna, on es tancà el valí Athima, per defensar la ciutat.
Mentre Carles Martell dirigia vigorosament el setge, el governador de l'Àndalus, Uqba ibn al-Hajjaj as-Salulí, advertit del perill que corria la ciutat, va comprendre que de la seva salvació depenia la sort de Septimània i va decidir enviar ajuda; immediatament va enviar un contingent sota comandament d'Amir ibn Ailet per socrrer la ciutat.[2] Amir, per accelerar la seva marxa i evitar el passos dels Pirineus sens dubte vigilats, hi va anar per mar. Va arribar al port Nou i va remuntar el riu però es va trobar amb les fortificacions construïdes pels assetjants que no esperava i llavors va desembarcar i va decidir anar a Narbona per terra. Carles no li va donar temps i al saber de la seva arribada (un diumenge) va deixar una part de l'exèrcit al setge i amb l'altra part es va dirigir contra els que arribaven. Es van trobar en una vall de les Corbièras (francès les Corbières), prop d'un antic palau visigot que portava el nom de Corbièras. Amir va agafar posicions avantatjoses prop del rierol de Berre, entre Salses (Ville-Salse) i Sijan (Sigean), a uns 2 km de la mar i a uns 10 km al sud de Narbona, i fou atacat amb fúria pels francs sense temps de reconèixer el terreny. Els sarraïns sorpresos, van aguantar el primer atac però Carles en persona va avançar i va matar de pròpia mà al general Amir i les seves forces es van desbandar; perseguits pels francesos, aquestos van fer una carnisseria; els que es van tirar a l'aigua de l'estany foren perseguits per alguns bots que els francs van aconseguir, i van seguir matant musulmans; els que no van morir per les armes franques, van morir ofegats o foren fets presoners, i pocs van aconseguir arribar als seus vaixells.
Després de la victòria dels francs van perseguir els àrabs a les llacunes pròximes al mar, obtenint molt botí i molts presoners. Martel va devastar les forces de la majoria dels principals assentaments de Septimània, incloent Nimes, Agde, Besiers (Béziers) i Magalona. Malgrat aquestes victòries va caler una segona expedició aquell any per recuperar el control de la Provença després que les forces àrabs retornessin, i només es van retirar quan es van assabentar que Martel havia format una aliança amb els llombards[3]
Referències
- ↑ Codera, Francisco. Estudios críticos de Historia Árabe Española (en castellà). Maxtor, 2005, p. 324-325. ISBN 978-84-9761-205-0.
- ↑ Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, volum II. Edicions Pàtria, 1920, p. 340.
- ↑ Fouracre, Paul. The Age of Charles Martel (en anglès). Longman, p. 97. ISBN 0582064767.