Batalla de Covadonga

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla de Covadonga
Conquesta Omeia d'Hispània i Ifranja
Pelai I
Pelai I
Data 28 de maig de 722
Localitat Covadonga (Cangas de Onís), Astúries)
Resultat Victòria asturiana
Batalla de Covadonga (Espanya)
Batalla de Covadonga
Batalla de Covadonga
Batalla de Covadonga
Coord.: 43° 18′ 32″ N, 5° 3′ 20″ E / 43.30889°N,5.05556°E / 43.30889; 5.05556
Bàndols
Asturians asturians Islam Califat omeia
Comandants en cap
Asturians Pelai Islam Al Qama
Forces
300 entre 800 i 1400
Seqüència cronològica de les batalles de la
Conquesta Omeia d'Hispània i Ifranja
Batalla anterior Batalla posterior
Setge d'Arbuna (719) batalla d'Olalies

Batalla de Covadonga (Fou la recuperació de l'orgull perdut. Poques batalles hi ha en la història d'Espanya tan decisives com la que un grup de 300 asturians protagonitzaren a Covadonga l'any 722. No tant per la victòria material assolida, sinó perquè aquell episodi fou la notícia que necessitaven els que acabaven de perdre tot un regne a mans dels invasors musulmans.

La victòria de l'orgull perdut[modifica | modifica el codi]

La victòria de Pelai I i els seus homes els retornà l'orgull perdut, mostrant-los el difícil i llarga camí vers la seva llibertat.

En a penes una dècada, el altra temps poderós regne visigot d'Hispània desaparegué , per a entregar la seva hegemonia a les hosts musulmanes arribades del més enllà de l'estret l'any 711. Únicament en el Nord certes comunitats romanien sense ser sotmeses pels homes de la mitja lluna. Una d'aquestes, la formada pels asturs. Des dels temps dels fenicis, aquest poble havia combatut als successius invasors arribats a la Península, brindant molt cara la pèrdua de la seva llibertat; i tan sols els romans havien aconseguit doblegar-los després de cruents anys de guerra. Però en aquell any de 1718 els diversos consells asturs es reunien, per a debatre si pagar els tributs que els musulmans els demanaven a canvi de no ser esclavitzats. Tanta era la por que la mera menció de la seva presència infonia en els seus antany ferotges guerrers.

Fou llavors quan Pelai arribà fins aquests, incitant-los a agafar les armes per a recuperar un orgull ja perdut. Ell seria els que els guiaria en la batalla que es preveia com a inevitable i que, a la fi, significaria l'autèntic inici de la Reconquesta.

Així ens ho relaten almenys tres cròniques arribades fins a nosaltres, l'Albendense, la Sebastianense i la d'Alfons III, els texts en els que es bassa quasi tot el que sabem sobre aquells èpics esdeveniments, mesclant història i llegenda, dintre d'una època ja de per si llegendària.

De Vítiza a Roderic[modifica | modifica el codi]

Eren els temps del rei Vítiza. El seu pare el rei Ègica, l'havia nomenat rei a títol successori, saltant-se la costum visigoda de què el rei fos elegit entre els nobles. I tant gran fou el seu gust pel tron, que el mateix Vítiza nomenà com a successor al seu fill Àkhila II quan aquest només comptava deu anys d'edat.

Poc se'n sap realment vers aquells monarques que governaren Hispània prop de 400 anys. Poc, més enllà de les traïcions i venjances que protagonitzaren, en les que sembla que Vítiza era un mestre, arribant a matar amb les seves mans al que intentés usurpar-li el tron, com fou el cas d'un dels seus millors homes anomenat Fàfila (no confondre amb Fàfila rei d'Astúries).

En la mort de Vítiza, l'any 710, els nobles del regne van fer cas omís a la designació d'Àkhila II i es reuniren per a elegir un nou monarca. L'assemblea tingué lloc a Toledo, capital del regne, on sortí elegit un cavaller conegut com a Roderic, famós guerrer, senyor de la Bètica i de valor inqüestionable.

No cal dir que el partidaris d'Àkhila II se sentiren ultratjats per la elecció, però restant en minoria, no pogueren sinó observar com el seu líder era desterrat de la Bètica i portat a la zona que llavors rebia el nom de la Tarraconense, en el Llevant espanyol.

Roderic rei dels visigots

Les cròniques asseguren que Roderic era un jove ben plantat, just en les seves decisions i implacable amb els seus enemics. Tenia per esposa la bella Egilona, a la qual estimava en silenci un dels seus guàrdies personals anomenat Pelai, fill de Fàfila, el duc de Cantàbria al que Vítiza assassinà amb les seves pròpies mans anys enrere.

Malgrat tot, el nomenament de Roderic, com a rei convertí aquell amor en un somni inabastable, que ell acceptà amb resignació i per obediència al seu senyor.

Les noces se celebraren en la catedral de Toledo, i ben aviat les males llengües asseguraren que en aquell matrimoni no hi havia calor. De fet, es féu cèlebre en aquell temps una trobada secreta entre el monarca i una dama coneguda com la cava --prostituta en àrab--. Sota aquest sobrenom s'amagava realment Florinda, filla del comte Julián, governador de Ceuta i en poc temps enemic acèrrim de Roderic.

Arriben els musulmans[modifica | modifica el codi]

la primera gran proba de foc a la que tingué d'enfrontar-se el nou rei fou l'aixecament que els vascons protagonitzaren en el Nord, I que amenaçava amb rompre una estabilitat ja de per si molt prima en aquelles fronteres. Amb el seu exercit, en Roderic establí setge a les aguerrides tribus del Nord i quan es preparava per a l'atac decisiu, arribaren al seus oïts notícies d'un altra exercit que, amb camells i armes de guerra, havia creuat l'Estret amb molt perverses intencions.

Ràpid, Roderic aixecà el campament del Nord per a dirigir-se al Sud. Allà també els seus homes estaven acostumats a guerrejar amb grups de musulmans que assolien la Península per a saquejar i comerciar d'amagat, però l'arribada de camells i armes pesades presagiava que aquesta vegada les intencions eren unes altres.

Durant el seu camí vers Toledo anà reclutant hosts d'altres nobles, que alertats del perill, no dubtaren a recolzar al seu rei. Però comet el bo de Roderic aquí un error imperdonable. En el seu afany per a reunir un gran exèrcit que dissuadís als musulmans dels seus plans, no dubtà en acollir partidaris d'Àkhila, encara ressentits pel desaire amb què se'ls havia tractat en l'assemblea de Toledo tan sols un any abans.

Miniatura de Tariq ibn Ziyad

Entre aquests destacava el bisbe Oppas i el comte Sisbert, germans del ja difunt Vïtiza; desitjosos per fer fora del tron en Roderic. A aquest desig se'ls uní el comte Julián, el qual assabentat de les trobades del rei amb la seva filla Florinda, no dubtà en permetre el pas dels àrabs pel seu territori de Ceuta, sense aixecar les banderes en senyal d'advertència.

Aquests musulmans pertanyien a una de les tribus més bel·licoses de l'Islam, acabdillades per l'àrab Mussa ibn Nussayr, el qual va elegir al seu millor general, Tàriq ibn Ziyad, per a capitanejar la conquesta d'Hispània. La seva primera decisió fou enviar una avançada de 500 guerrers a les ordes de Tarif Abú-Zara –d'ací vindrà el nom de Tarifa--, el qual, desembarcant en terres andaluses, es concertà amb emissaris dels enemics de Roderic.

El tracte que entre Oppas i Sisbert li proposaren fou ajudar-lo a vèncer a les tropes de Roderic per què Àkhila II assolis el tron. A canvi els berbers rebrien una quantiosa recompensa i els millors desitjos pel seu retorna Àfrica.

Mussa ibn Nussayr acceptà el tracte, malgrat que no cal dir aquestes altures que les seves intencions eren unes altres molt distintes a les de retornar a la seva llar. Perquè compten-tar-se amb una recompensa quan podia fer-se fàcilment amb tot un regne?.

Mort en el riu Guadalete[modifica | modifica el codi]

Els berbers anaren desembarcant tropes fins a assolir la suma de 20.000 guerrers. Xifra que semblava insuficient per a doblegar als més de 40.000 que dirigiria Roderic a les ribes del riu Guadalete. Encara avui es desconeix perquè es decidí aquest lloc com a camp de batalla, però sembla que tant a uns com a d'altres els hi semblà bé l'emplaçament i allí es reuniren per a batallar el 19 de juliol de 711.

Durant vuit jornades les espases sonaren sense treva. Vuit dies d'un calor sufocant que s'alià estratègicament amb els invasors. Els visigots havien acudit a la comtessa amb cuirasses i armadures de ferro, amb pesades espases que perdien gran part de la seva efectivitat enfront dels lleugers alfanges musulmans. A més, aquests últims vestien vestits solts, com a màxim protegits per petos de cuiro que no els hi restaven mobilitat, i els seus cavalls se sentien molt menys carregats quan d'avançar, girar o retrocedir es tractava.

Al quart dia els musulmans començaren a creuar el riu. Però la ferocitat amb la que lluitaren les hosts de Roderic no els hi va permetre assentar-se en l'altra riba i la batalla continuà sense grans canvis. Sense grans canvis fins a la setena jornada, quan els enemics interns de Roderic compliren la seva part del tracte concertat amb Musa Ibn Nussayr.

En una ostentació de força i empenta, Roderic havia assolit penetrar en el centre mateix de l'exèrcit musulmà, acompanyat pels seus guerrers més fidels, entre els que destacava Pelai. Semblava que la lluita es decidiria vers el cantó cristià quan, de sobte, les ales d'aquest exèrcit començaren a retirar-se. Es tractava ni més ni menys que dels homes comandats pel bisbe Oppas i el seu germà Sisbert. Sense la seva protecció tot restava perdut.

Així ho va comprendre Roderic quan els veié allunyar-se per la carretera que porta a Medina Sidonia-Sidonia i així ho conta el romancer:

« Él triste, de ver aquesto, gran mancilla en si tenia:
Llorando de sus ojos de esta manera decia:
¡Ho muerte! ¿Por qué no vienes y llevas esta alma mia
da aqueste cuerpo mezquino, pues se te agradeceria?
»

La mort en féu cabal a la seva suplica i el bo de Roderic morí en aquella batalla, més ferit en el cor que en la carn. La derrota suposà la pèrdua del regne, tal com els traidors Oppas i Sisbert conspiraren perquè així succeís, però no en la forma desitjada.

Vençuts i claudicats els diferents nobles visigots, Musa ibn Nusayr decretà per presa la Península. Tan sols llavors creuà l'Estret acompanyat d'altres 20.00 guerrers per assegurar la conquesta definitivament.

Sorgeix Al-Andalus[modifica | modifica el codi]

Mapa d'Espanya l'any 750

Nombrosos homes de confiança com valís seus i els disseminà per la nova terra perquè cobressin els impostos que, des de llavors deurien pagar els antics senyors cristians escrupolosament. A canvi deixà que els seus vassalls seguissin professant la seva fe i costums, respectant també els organismes de Justícia ja existents.

Va fer de Còrdova una capital moderna, a la que engalanà fins convertir-la en una de les ciutats més belles del món, germen d'aquest Al-Andalus que engrandiria a un poble originàriament de pastors, però que sabé treure profit de les seves millors qualitats per a progressar.

Fou llavors quan Oppas i Sisbert acudiren a la cort de Musa ibn Nusayr, advertint-lo que poc del que estava succeint es corresponia amb el pactat. I com el que havia succeït segles enrere amb els lloctinents d'aquest guerrer sense igual anomenat Viriat, Musa els hi va dir que ell tampoc pagava als traïdors, pel que ambdós traïdors van haver de fugir, retornant a la zona de on Roderic els havia tret feia en pro feines un any per combatre als invasors. I tot hauria restat així sinó fos per l'esperit indòmit d'un dels homes que sobrevisqueren a la batalla de Guadalet, en Pelai I.

Darrere el fet de caure presoner al costat del cos de Roderic, Pelai fou posat en llibertat. A més d'un bon guerrer, Musa ibn Nusayr també ho era com a governant i estrateg. En l'esperança que els seus antics enemics no es tornessin a alçar en armes contra ell, donà una mostra de gran magnanimitat, deixant lliures a molts dels presoners i facilitant el seu retorn a casa.

D'aquesta mesura se'n beneficià Pelai, el qual després d'una breu estada a Toledo es dirigí a la terra del seu pare, en la costa cantàbrica. I potser llavors no estava entre els plans rebel·lar-se contra els nous senyors d'Hispània, però cal veure el que va succeir.

Un astur pur[modifica | modifica el codi]

Tomba de Pelai I, primer rei d'Astúries, situada en la Basílica de Covadonga, en Cangas de Onís, Astúries (España)

En els temps en els que Pelai vivia per les terres baixes d'Astúries era valí Abd Munuza. El seu govern anava des de Galícia fins a la terra dels vascons, que per la inaccessibilitat del seu territori restaren sempre al marge d'aquests històrics esdeveniments. La seva feina principal passava per cobrar tributs i el secundari per assolir la normalització de la presència musulmana en aquells llocs. Des de Damasc s'havia donat permís per què els conqueridors s'unissin carnalment amb les dones conquistades i, així, eradicar amb un parell de gernacions el perill d'una gran revolta.

Disposat a acatar amb molta cura l'orde, Abd Munuza fixà els seus ulls en la germana de Pelai, potser l'única dona en la que no hauria d'haver-se fixat, perquè en assabentar-se de les intencions del musulmà i revoltar-se fou tot una per al cristià.

Però no trobà cap suport entre els seus propis companys i, sota el pretext de no pagar amb puntualitat els seus impostos, Abd Munuza l'empresonà en la presó de Còrdova. Pelai restà allà durant un temps, fins que resolt a no deixar-se vèncer, aconseguí escapolir-se per a refugiar-se novament en les muntanyes asturs. En aquests temps els ancians i savis es reunien en una de les muntanyes més venerades, anomenada Auseva, per a decidir en sagrat consell la quantitat que havien d'entregar a Abd Munuza com a tribut. Crt era que Pelai no pertanyia a cap d'aquelles tribus, ni tenia perquè acatar les seves decisions, però una veu potent i segura els va comminar a no pagar als que adoraven a un fals Déu. I també era cert que aquells savis no tenien perquè escoltar-lo, ja que era un visigot qui els parlava i als de la seva estirp també els hi havia pagat tributs abans que als musulmans. Però quelcom es despertà en les seves entranyes, ja que, després d'escoltar-lo, prometeren no donar més diners als qui acabaven d'arribar a Hispània.

La decisió no li va caure gens bé a Abd Munuza, el qual sol·licità l'enviament de tropes des de la capital per a doblegar als insurrectes. Musa Ibn Nusayr, ocupat en dissenyar la invasió de les Gàl·lies, no prestà oïdes a les súpliques del seu valí i durant quatre anys la situació es va mantenir inalterable.

Per als asturs, que els musulmans no prengueren represàlies fou un triomf degut a en Pelai, al qui des de llavors tractaren com a un dels seus, respectant les seves decisions i consells. Potser igual de sorprès estava Pelai, però no prou content, organitzà diverses partides d'homes armats per a fustigar als destacaments musulmans i obligar-los a anar-se retirant vers el Sud. Tan sols llavors les súpliques d'Abd Munuza captaren l'atenció de Musa Ibn Nusayr, el qual envià un exèrcit de 10.000 homes al Nord perquè, al comandament del general Al Qama, sotmetés d'una vegada la tant díscola tribu.

L'ocasió que tant esperava Pelai de batre en batalla novament estava a punt de produir-se.

Victòria a Covadonga[modifica | modifica el codi]

Quan arribaren a les orelles de Pelai notícies d'aquell tant formidable exèrcit. Reuní als seus homes per esbrinar fins on estaven disposats a batallar. En els seus ànims encara hi pesava la traïció sufrida a Guadalete, i per a res del món estava disposat a sofrir una altra ofensa semblant. Fou llavors quan un sol crit s'escoltà en els cims de les muntanyes. Un crit de guerra, de victòria o mort, que enardí els ànims dels presents.

Cova de Covadonga

Com era costum, els musulmans intentaren solucionar la disputa mitjançant el diàleg, sàvia decisió, sinó fos perquè elegiren com a interlocutor al traïdor Oppas, amb el que la seva sola presència encara més a Pelai, veient aquella contesa com una venjança a la mort del seu volgut Roderic.

Els primers encontres entre ambdós exercits no foren res més que refregues buscades encertadament per Pelai. L'estretor d'aquelles valls i l'abrupte de les muntanyes impedia establir una batalla a camp obert. A més, el nombre d'asturs a penes superava els 300, i tan sols actuant d'aquesta manera podia comptar-se amb una mínima possibilitat de vèncer.

Com més fustigaven els insurrectes asturs als homes d'Al Qama, més s'endinsaven aquests en les valls, fins que una penya, en la que avui s'hi troba la cova de Covadonga, deturà el seu avançament. Dispersos els guerrers asturs pels vessants de les muntanyes, Al Qama menà a Oppas perquè converses amb Pelai i el fes entrar en raó. La seva resposta no es féu esperar. En un descuit d'Oppas, Pelai ordenà agafar-lo pres i d'Oppas no se'n va saber mai més res.

Com que Al Qama no devia ser home de segones oportunitats, ordenà l'atac sense quarter. Poc era l'espai amb el que comptaven per a maniobrar i aquest sempre jugà a favor de Pelai. Les fletxes llençades per les tropes musulmanes en prou feines arribaven al seu fi i pel contrari si a les roques, que els hi rebotaven en direcció inversa. El mateix s'hauria de dir de les pedres llançades per catapultes, que tornaven a caure sobre els que les llançaven. Mentre, els asturs removien les terres altes, originant despreniments de roques i arbres que sepultaren a bona part de l'exèrcit sarraí.

« Com era possible que un grapat de salvatges vencin a tan poderós exèrcit? »

degué de pensar el general Al Qama. D'altra manera no s'entén que s'entossudís amb l'ataca a penya, ordenant desenvainar els alfanges per a lluitar cos a cos.

Res més va poder ordenar, tan sols observar, mentre agonitzava a terra, com els seus soldats fugien en desbandada perseguits pels asturs que, saltant de penya en penya, els anaven matant des de les altures.

Un cant d'esperança[modifica | modifica el codi]

Quan la noticia de la victòria va recórrer entre les valls del nord, les host de Pelai van créixer en nombre. No sols eren asturs es que oferien les seves espases, també gots i càntabres i gallecs, desitjosos de batallar per la llibertat perduda.

Amb tant nodrit exèrcit ja no va fer falta amagar-se en les muntanyes, com si fossin malfactors o proscrits. De la defensa es passà l'atac i per aquest motiu la victòria de Covadonga, s'ha de considerar com el just inici d'això que a vingut a anomenar-se la Reconquesta d'Hispània.

Y tant esgarrifosa degué ser la visió de milers d'homes resolts a lluitar fins a la mort, que el governador Munuza ordenà enrederir la seva posició fins a León. Ciutat que mai assoliria en ser interceptat en el camí. Es diu que en Pelai el matà hem les seves pròpies mans.

Fins ací el que les tres cròniques mencionades relaten sobre els esdeveniments tinguts a Covadonga. Què fou veritat i què fou llegenda és una tasca que els historiadors encara han de dirimir. Malgrat que quelcom resta clar. Mai més les hosts musulmanes entraren en terreny astur, restant-los ja únicament mirar, cada vegada un xic més al sud.

El miracle de Covadonga[modifica | modifica el codi]

Potser la part més coneguda del relat d'en Pelai sigui la referent al que ha vingut en anomenar-se el miracle de Covadonga, episodi que parla de la intercessió de la Verge des-musulmanant una muntanya damunt les restes de l'exèrcit sarraí, ja en franca fugida. El més lògic és que el despreniment fos provocat pels seguidors d'en Pelai, i no en la zona de Covadonga, sinó en la localitat càntabra de Cosgaya.

El miracle durant molts anys es tingué com a cert, per ser la explicació més confortable per entendre com les hosts d'en Pelai pogueren vèncer tan fàcilment a les àrabs. La Crónica Rotense ho argumenta així: com s'entén sinó que tan pocs poguessin contra tants?. Com s'entén que un exèrcit tan nodrit com el que comanava Roderic en la batalla de Guadalete morís a mans dels que eren menys, i pocs anys després només un grapat desbaratés a tot un exèrcit?.

Avui les explicacions són més prosaiques. Sembla que la derrota cristiana a Guadalete arribà per una mala estratègia, que incloïa emprar armadures de ferro especialment en dies calorosos d'estiu, el que restava molta mobilitat i propiciava el cansament prematur entre els cristians.

Pel contrari, la victòria de Covadonga arribà per una adaptació magistral al terreny i un excés de confiança entre els comandaments musulmans que creien estar enfrontant-se al que les seves cròniques anomenaven 30 ases salvatges.

El mateix que Castella posseeix texts propis, també els historiadors musulmans conten amb d'altres escrits autòctons que aporten aspectes inèdits de la batalla, enfocant-los des del seu punt de vista i mesclant, igualment, història i llegenda.

En un dels més famosos, la Crónica de Al-Maqqari, es relata com en el Nord s'aixecà un ase salvatge anomenat Belay -Pelai-, el qui les tropes musulmanes assoliren, arraconar en una roca de Covadonga.

Sembla que la contesa durà diversos dies, perquè la crònica assegura que la major part dels soldats cristians van morir de fam, restant únicament 30 homes i 10 dones amb vida. Per aliment sols tenien la mel que deixaven les abelles en les esquerdes de la roca.

Igual de calamitosa era la situació en el ban musulmà, els quals soldats no entenien el perquè tenien d'esperar aturats. Trenta ases salvatges, ¡quin mal ens poden causar?, començaren a cridar, fins convèncer a la resta de què atacar frontalment era la millor opció, perquè d'aquell grup ja res es podia témer.

La resta és sobrerament conegut.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Edita amèrica ibèrica; Revista Historia de Iberia Vieja. Batallas en la Historia de España, pàgs. 24 a 29 (ISSN: 1699-7913)