Batalla de Covadonga

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgBatalla de Covadonga
Conquesta Omeia d'Hispània i Ifranja
Pelai I
Pelai I
Data 28 de maig de 722
Localitat Covadonga (Cangas de Onís), Astúries)
Resultat Victòria asturiana
Batalla de Covadonga (Espanya)
Batalla de Covadonga
Batalla de Covadonga
Batalla de Covadonga
Coord.: 43° 18′ 32″ N, 5° 3′ 20″ E / 43.30889°N,5.05556°E / 43.30889; 5.05556
Bàndols
Asturians Califat omeia
Comandants en cap
Pelai Munuza
Al Qama
Forces
300 entre 800 i 1400
Seqüència cronològica de les batalles de la
Conquesta Omeia d'Hispània i Ifranja
Batalla anterior Batalla posterior
Setge d'Arbuna (719) batalla d'Olalies

La Batalla de Covadonga va ser la primera victòria militar de la cristiandat, a Ibèria, des de la conquesta musulmana del 711-718. Va ser lliurada a Covadonga, probablement l'estiu del 722. Després de la batalla es va crear un principat cristià independent a les muntanyes nord-occidentals de la península, que posteriorment es convertiria en el regne d'Astúries, convertint-se en un bastió de la resistència cristiana a l'expansió del domini musulmà. Per aquest motiu, la Batalla de Covadonga ha estat considerada, per molts historiadors, com el catalitzador de la Reconquesta del domini cristià sobre tota la península ibèrica.[1]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Segons alguns documents escrits per mossàrabs del nord d'Ibèria durant el segle XIX, els visigots van elegir, el 718, al noble Pelai (681–737) com el seu líder. Pelai era el rebesnét d'un antic rei d'Hispània, Khindasvint, i fill de Favila, qui havia estat dignatari a la cort del rei Ègica (687–700); va establir el seu quarter a Cangas de Onís (Astúries), des d'on va incitar un alçament contra els omeies.

Des del principi de la invasió musulmana, refugiats i combatents del sud de la península s'havien desplaçat cap al nord per evitar l'autoritat islàmica. Alguns d'aquests s'havien refugiat a les muntanyes d'Astúries, al nord-oest de la península Ibèrica. Allí, d'entre aquests desposseïts del sud, Pelai va reclutar la seva banda armada. Les seves primeres accions van ser negar-se a pagar la jizya, un impost establert als no musulmans, i ataar les petites guarnicions omeies estacionades a la zona. Finalment, van aconseguir expulsar al governador provincial, anomenat Munuza, de la regió asturiana. Tot i un seguit d'intents, per part dels musulmans, de recuperar el territori, Pelai i els seus homes van aconseguir mantenir les posicions, fundant-se el regne d'Astúries, entitat que es convertiria en punt de contenció cristiana davant de possibles nous avenços de l'expansió musulmana.

En aquests primers anys, no obstant, la rebel·lió no suposava cap perill pels nous amos d'Hispània, que havien establert la seva capital a Còrdova. Així, en aquell punt només es van realitzar petits intents per sufocar-la. Pelai no sempre va poder mantenir als musulmans fora d'Astúries, però aquests tampoc van poder derrotar-lo definitivament; sempre que els musulmans es retiraven, a l'hivern, els asturians podien recuperar el control del territori. Els exèrcits omeies estaven centrats en practicar ràtzies a Narbona i la Gàl·lia, motiu pel qual no disposaven de prou homes per derrotar la insurrecció de les muntanyes. Pelai mai va intentar forçar la situació, motiu pel qual és possible que fos la derrota omeia en altres indrets la que desemboqués en la batalla de Covadonga. El 9 de juliol del 721, un exèrcit musulmà que havia creuat els Pirineus i envaït el regne dels Francs va ser derrotat a la Batalla de Tolosa. Aquesta va resultar en el pitjor revés patit pels musulmans en les seves campanyes a l'Europa meridional. Amb l'esperança de no tornar a Còrdova derrotat i amb males notícies, el wāli omeia Anbassa ibn Suhaym al-Kalbí va decidir acabar amb la rebel·lió asturiana de camí a casa, pensant que així compensaria les seves tropes amb una victòria senzilla i els pujaria la moral.

Batalla[modifica | modifica el codi]

Rei Pelai a la Batalla de Covadonga

El 722, forces omeies comandades per Al Qama i Munuza i, segons la llegenda, acompanyats pel bisbe Oppas[2] de Sevilla, van ser enviats cap Astúries. Com que Al Qama va passar per bona part de la regió, la tradició diu[3] que Oppas va intentar aconseguir la rendició dels seus companys cristians, però que no ho va aconseguir- Pelai i les seves forces es van retirar cap a l'interior de les muntanyes asturianes, finalment retirant-se fins a una vall flanquejada per muntanyes, localització fàcilment defensable gràcies a la impossibilitat de llançar un atac frontal. És possible que Pelai només comptés amb uns 300 companys d'armes.

Al Qama, finalment, va arribar fins a Covadonga, fent arribar un enviat davant Pelai perquè aquest es rendís. Com que Pelai va refusar, Al Qama va enviar les seves millors tropes cap a la vall. Els asturians van disparar sobre els musulmans des de les muntanyes i, en el moment més intens, el propi Pelai va liderar els seus millors homes en una càrrega cap a la vall. S'havien amagat en una cova, sense ser detectats pels musulmans. Els registres cristians de la batalla assegura que les pèrdues en el bàndol musulmà van ser esgarrifoses, mentre que els omeies asseguren que no van ser res més que una escaramussa. El propi Al Qama va morir en combat, provocant que els seus soldats fugissin del camp de batalla.

Després de la victòria de Pelai, la població dels pobles conquerits d'Astúries van alçar-se en armes, matant molts dels soldats omeies en retirada. Munuza, al saber de la derrota, va organitzar una nova força, reunint els supervivents de la batalla. Posteriorment també s'enfrontaria amb Pelai, qui ara disposava d'un exèrcit més poderós, prop de l'actual Proaza. Pelai va tornar a vèncer, i Munuza va morir en el combat. Tot i que els musulmans, en les seves cròniques, asseguraren que 30 infidels no podien fer res, mai van tornar a enfrontar-se directament amb el regne d'Astúries. La batalla és commemorada, actualment, al santuari de Nostre Senyora de Covadonga.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ring, Trudy, Robert M. Salkin and Sharon La Boda, International Dictionary of Historic Places: Southern Europe, (Fitzroy Dearborn Publishers, 1995), 170.
  2. Archer, Thomas Andrew and Charles Lethbridge Kingsford, The Story of the Crusades, (G.P. Putnam's Sons, 1895), 25.
  3. "Spain: The Northern Kingdoms and the Basques, by Roger Collins." The New Cambridge Medieval History. Ed. Rosamond McKitterick. Vol. II. Cambridge: Cambridge UP, 1995. Print.
  • América Ibérica; Revista Historia de Iberia Vieja. Batallas en la Historia de España, pàgs. 24 a 29 (ISSN: 1699-7913)