Bijagos

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de grup humàBijagos
Femmes bijago-Orangozinho.jpg
Dones Bijago
Tipus ètnia
Població total 34.000 (2012)
Llengua Bijago
Religió Animisme (80 %), Islamisme
Regions amb poblacions significatives
Guinea Bissau Guinea Bissau[1]
Modifica les dades a Wikidata

Els bijago (també Añaki, Bidjogo, Bidjugo, Bidyogo, Bidyougo, Bijagos, Bijogo, Bijogos, Bijuga, Bijugo, Bisago, Bissago, Bojago, Budjago, Bugago, Bujago).[2] són un grup ètnic d'Àfrica Occidental establert principalment a l'arxipèlag dels Bijagós, al llarg de les costes de Guinea Bissau. La seva llengua és el bijago (o bidyogo), una llengua atlàntica amb un nombre de parlants calculat aproximadament en 29.900 en 2006.[3] També utilitzen força el crioll de Guinea Bissau.

Història[modifica]

La primera vegada que s'esmenta la Bijagós fou el navegant portuguès Pedro de Sintra en 1456.[4] Fins i tot abans de l'època del descobriment, els bijagos van tenir un paper central en el comerç d'Àfrica Occidental i mantenien una poderosa flota de grans canoes d'alta mar amb capacitat de fins a 70 homes.[5] Això els va permetre en 1535 mantenir a ratlla els portuguesos que volien conquerir les illes.[6] A mitjan segle XVII deixaren els enfrontaments amb els portuguesos i van començar una relació comercial activa.[7]

Bijagos en un termiter, 1890

Durant els segles XVI i XVII els bijagos foren objectiu del comerç d'esclaus portuguès, tot i que com a esclaus eren coneguts per la seva rebel·lia.[8] Comerciaren armes, ferro i brandi amb els europeus i durant la dècada de 1630 sovint atacaren els establiments de la costa guineana, cosa que obligà als portuguesos a alçar fortificacions i a fer expedicions de represàlia.[9]

El bijagós es van organitzar a nivell local amb forts governants locals militars sense estar organitzats en una monarquia o estat comú, i que van organitzar incursions a la costa de la terra ferma. Mentre que a les illes Bubaque, Roxa i Orango hi havia monarquies hereditàries de caràcter diví, a les altres illes els caps eren elegits. A més les sacerdotesses eren "caps secrets".[4] En el segle XVIII els britànics tractaren infructuosament de crear un assentament, que topà amb una forta resistència. La seva ubicació aïllada, la seva organització descentralitzada i el tarannà guerrer els ajudà a resistir la pressió militar exterior.

Des de 1870 Portugal va realitzar esforços per posar les illes sota el seu control, però només en la dècada de 1920 les illes van ser "pacificades" i fins i tot en 1936 va ser aixafat l'últim aixecament dels Bijagos.[5] Tots els ferraters van ser assassinats com a productors d'armes.[10] Les illes van ser incorporades de manera permanent a la colònia de Guinea Portuguesa. Els colonialistes van establir un sistema de treball forçat que per als desunits bijagos va resultar particularment catastròfic.[11] Les Illes Bissagos es van incorporar a la Guinea Bissau independent en 1974.

Cultura[modifica]

Elaboren màscares zoomorfes que representen el més sovint bòvids, però també taurons o peixos serra.[12] S'utilitzen en les cerimònies que reuneixen a la població per grups d'edat.

Referències[modifica]

  1. Bijagos a The Joshua project
  2. Font RAMEAU, BnF [1]
  3. Bijagos reference at Ethnologue (16th ed., 2009)
  4. 4,0 4,1 Brandon Lundy: Bijogo islanders. Speculations on forced migration and identity. PDF
  5. 5,0 5,1 James S. Olson: The People of Africa. An Ethnohistorical Dictionary. Greenwood Press, Westport 1996, ISBN 0-313-27918-7, S. 96.
  6. John Kelly Thornton: Africa and Africans in the making of the Atlantic world, 1400–1800. Cambridge University Press, Cambridge 1998, ISBN 0-521-62217-4, S. 39.
  7. History in Africa. A journal of method. African Studies Association, 24 (1997), S. 181.
  8. Linda A. Newson, Susie Minchin (Hrsg.): From capture to sale. The Portuguese slave trade to Spanish South America in the early seventeenth century. Brill, Boston 2007, ISBN 9004156798, S. 50, 54f., 120 und 132.
  9. George E. Brooks: Eurafricans in western Africa. Commerce, social status, gender, and religious observance from the sixteenth to the eighteenth century. James Currey Publishers, Athens/Ohio 2003, ISBN 0-85255-489-3, S. 165.
  10. Ulrich Schiefer: Von allen guten Geistern verlassen? Guinea-Bissau, Entwicklungspolitik und der Zusammenbruch afrikanischer Gesellschaften. Institut für Afrika-Kunde im Verbund Deutsches Übersee-Institut, Hamburg 2002, ISBN 3-928049-83-6, S. 28.
  11. Bijagós Archipelago
  12. Jean-Baptiste Bacquart, Art tribal d'Afrique noire, p. 21
  13. Museu Nacional d'Etnologia de Munic
  14. Musée du quai Branly
  15. Brooklyn Museum

Filmografia[modifica]

  • Naître Bijago, film documental de Jean-Paul Colleyn i Catherine De Clippel, IRD, Bondy ; RTBF, Acmé, 1992, 40' (VHS)
  • Le voyage des âmes, film documental de Jean-Paul Colleyn, Catherine de Clippel i Alexandra de Souza, Radio-télévision belge de la communauté française, Bruxelles, ORSTOM, Bondy, 1995, 30 min (VHS)
  • Peuples de l'eau : l'archipel des Bijagos, film documental de Nicolas Jouvin, Taxi vidéo brousse, Paris, 1995 (VHS)
  • Donne-moi des pieds pour danser, film documental de Claude-Pierre Chavanon, Octogone-Productions, Lyon 1997, 52' (DVD) diffusé sur RFO, RTBF. prix du Ministère des Affaires Etrangères au 27° Bilan du film ethnographique de Paris (1998) Disponible a filmoctogone@amac-parole.com

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bijagos Modifica l'enllaç a Wikidata